ARTICLE DEDICAT A PERE C.
que morirà embolcallat per una aurèola de progressiu optimisme
Hi ha invents, els quals no valoram perquè vivim en ells i per ells, com puguin ser la domesticació del foc, la roda, l’agricultura, els diners o les estenalletes per alliberar el paper de les urpes de les grapes. Però de l’invent del qual et vull parlar, Pere C., és el del mercat, institució subtilíssima que permet la vida econòmica i la civitlizació humanes. Tots ens conduïm, setanta vegades setanta cada dia, per les senyals que els mercats segreguen sense esser-ne conscients. Emeten signes que incorporen una quantitat d’informació aclaparadora, que és processada contínuament per les ments humanes i que guia les nostres conductes, que a la vegada, interactuen entre si modificant-se, que a la vegada modifiquen la informació emesa pels mercats, en un procés sense fi. Perquè, no hem diràs, Pere C., que quan vas a comprar calcetins, negocies el teu sou o valores la possibilitat de fer arribar el tren a Cala Rajada no consideres els preus.
Fixa’t, quina meravella!, en la quantitat d’informació que amaga un número transmutat en preu. L’etiqueta de qualsevol producte incorpora els salaris que intervenen en la seva fabricació, el cost de les matèries primeres, de l’energia, dels utensilis i maquinària emprada, del transport…, i els costs salarials dels qui feren els edificis i la maquinària i el dels components d’aquesta maquinària…, i ens en podem anar tan enrere com vulguem. I també assenyala la utilitat que proporciona el producte als seus compradors, i segons aquesta pugi o baixi, així ho fan els preus.
Encara més, els preus incorporen la informació que permet l’ús dels recursos, que per definició són limitats, entre totes les seves aplicacions possibles, de la manera més eficient, és a dir, de manera tal que proporcionin molta satisfacció a la gent, combinada amb el màxim estalvi d’aquests recursos. I encara molt més, s’espera que garanteixin la reproducció del cicle econòmic.
Però el millor de tot, amic Pere C. (a partir d’ara, amic PC), és que de manera fortuïta, inesperada (un benefici col·lateral per emprar terminologia guerrera), el mercat compleix amb la justícia distributiva en recompensar a cadascun dels qui hi participen exactament amb la seva contribució, i això es demostra “more mathematica”. És veritat que també hi ha la justícia poètica, bellament expressada en el versicle del profeta, “de cada qual segons la seva capacitat, a cada qual segons les seves necessitats”, però, desgraciadament, cada vegada que s’ha intentat dur a la pràctica ha acabat en un fracàs sense pal·liatius. Una altra concepció de la justícia, que avui en dia té molts de seguidors entre els electors democràtics, és la de donar més al qui més te, i així quan els neoconservadors formen governs abaixen els imposts als rics i aprimen les partides pressupostàries destinades a fer més passadora la pobresa. I he sentit a dir, amic PC, que n’han sortit uns que relacionen la justícia amb l’eliminació dels intermediaris; rebutjant, de passada, com qui no vol la cosa, un altre dels invents que fan més rica l’existència als humans i que és la divisió del treball, i que ens proposen fer-nos progressar de cap a una cultura pre-talaiòtica. I és que, com va dir el Lagartijo, quan li presentaren a un històleg, “Na, na…, que azí ez er mundo ¡Hay gente pa to…!”.
Ara, PC, hem d’abandonar l’economia crematística i ens hem de capbussar, encara que sia superficialment, en la bio-economia, per comprovar si les conductes que es deriven dels mercats són congruents amb les lleis de la física i la biologia.
De l’estudi del sector agro-alimentari als Eeuu, al llarg dels anys 1945-1970, es confirmà que els rendiments energètics són marginalment decreixents (mesurat en calories, el quocient entre l’imput i l’output energètic disminuí un 25%), la qual cosa significa que els costs de l’agricultura industrial són creixents i que no pot alimentar un nombre infinit de persones. Respecte a l’eficiència energètica, es comprovà que per a obtenir una kilocaloria a punt d’esser engolida pels consumidors se’n gastaren 10. I el més curiós de tot és que a l’agricultura tradicional amb una kilocaloria s’aconsegueixen de 5 a 50 kilocalories aptes per al consum humà, mentre que a l’agricultura industrial la relació és que amb una kilocaloria s’obtenen entre 0,10 i 0,20 kilocalories alimentícies. (Potser convé fer un aclariment: que la relació “output/input energètic” sia baixa no significa irracionalitat ni malbaratament de recursos. Una tona de petroli a mil mil metres de profunditat té una utilitat zero, en canvi un bistec damunt la taula la té positiva, sobretot si un encara no ha dinat). No trobesincongruent, PC, que els qui ens inciten a complir amb la màxima bíblica que mana “créixer i multiplicar-se” romanguin cèlibes i defensin l’“status quo” ?
Sabem, tu molt més que jo, que hi ha espècies animals i vegetals i comunitats humanes en vies d’extinció perquè la seva taxa de consum està per sobre dels seus cicles reproductius, o que són exterminadess, voluntàriament o involuntària, en obstruir els processos mercantils. Que hi ha en marxa un procés accelerat de desertificació i minva d’espais aprofitables per a l’agricultura i pesca en no proporcionar el mercat signes que els atorguin valor monetari. Que a l’atmosfera s’hi aboquen elements tòxics i que el CO2 està modificant el clima. I moltes coses més. Dit en gerga econòmica: els consumidors manegen taxes de descompte del futur i els empresaris taxes de beneficis comptables que valoren infinitament més un euro avui que les conseqüències de l’augment de la temperatura en 0,1º demà.
Potser que les coses no puguin esser d’altra manera, i demanar al mamífer humà que contempli les conseqüències que es deriven dels seus actes en un futur que ell ja no veurà sia exigir-li un comportament heroic. Tant més quan no es preocupa gaire pels seus coetanis ni per les conseqüències que la seva conducta té sobre ell mateix en un futur immediat. Qui sap si l’evolució de l’espècie en la lluita per la supervivència, i el seu triomf sobre qualsevol altra, ha estat possible gràcies que la natura ha fet cervells egoistes i aquesta sia la causa que els preus no serveixin per interpretar determinats signes. PC, no passa res, no series el primer en morir d’èxit. Pensa en els dinosaures.
Per tant, hi ha una estructura de preus de mercat que posa en perill els equilibris físico-biòlògics i de passada el mateix flux circular de la renda. Potser que la pujada del preu del petroli, un líquid en vies d’extinció, faci, Déu no ho vulgui, que el flux de renda que circula de cap a la teva butxaca minvi. Però, mentre ens guiem pels preus, i no sé com ho podríem fer si no, i aquests no incorporin informació ecològica, la malversació de la natura continuarà endavant, obviant la trompeteria político-mediàtica i les seves partitures pseudoambientals.
No entra en el meu horitzó mental, a diferència dels progressistes i optimistes tecnològics, la possibilitat que el doctor Franz de Copenhaguen inventi una màquina amb un botó verd que en prémer-lo reverteixi els principis de la termo-dinàmica. I molt manco que els voluntariosos fulletons “conscienciadors” editats per les regidories mediambientalistes s’acabin incorporant com informació als preus. I això és els que ens separa, PC, la teva fe optimista a prova de canvi climàtic i el meu pesimisme antropològic./llucià rinyon/.
