Com haureu pogut tots veure aquets darrers dies, el senyor President del Govern, Mariano Rajoy, va anar a declarar com a testimoni pel cas Gürtel i a partir d'aquí m'agradaria fer una comparació d'aquest fet que, estranyament, no deixa de sortir, ni d'altres, pels mitjans de comunicació. Obris un diari o obris el televisor i és pràcticament impensable no trobar-te cada dia amb nous casos o noves revelacions de casos ja coneguts de corrupció. Aquest exemple que exposaré aquí explica molt bé el que està passant. I és que hi ha detalls en la nostra vida quotidiana que generalment ens passen desapercebuts i que parlen del nostre estat de submissió total com a individus. Es tracta de frases, expressions, signes de control o conceptes que veim plasmats al nostre voltant i que percebem com la cosa més normal del món, però que tanmateix ens criden a viva veu que “som uns esclaus”. Un exemple d'això el tenim en un cartell o signe que sovint podem trobar en qualque supermercat de conegudes corporacions, freqüentats per gent treballadora. En cada prestatgeria, gairebé cada 2 o 3 metres i de forma insistent, es pot llegir el següent missatge, com a advertència als clients: “ROBAR NO MEREIX L'ESFORÇ”, i en lletres més petites, just davall: “Els nostres articles estan protegits electrònicament”. Fixem-nos amb el cos principal del missatge: “ROBAR NO MEREIX L'ESFORÇ”.

A la majoria dels lectors, la presència d'un cartell d'aquesta classe en un supermercat no la sorprendrà gens ni mica i probablement no ho considerarà digne ni tan sols de generar una opinió al respecte. En definitiva, ho veurà com una cosa normal i justificable. Però anem a analitzar-ho per un moment:

Aquest missatge, com tants d'altres amb els quals som bombardejats diàriament, té una doble lectura: en primer pla tenim la lectura superficial i òbvia, i en segon pla tenim una segona lectura de caràcter quasi subliminar, que és la que realment reflecteix els mecanismes de programació inconscient als quals estam sotmesos contínuament. Òbviament, quan veim un cartell en un supermercat que ens diu “Robar no mereix l'esforç”, el primer que pensam és que en aquest supermercat es produeixen molts de furts; el número suficient de sostraccions com perquè la direcció del negoci es vegi obligada a penjar cartells demanant als clients que no tractin d'endur-se'n els productes sense pagar-los en caixa.

Aquesta és la lectura superficial més evident, que de fet reflecteix els fets tal i com són: en aquest supermercat probablement es produeixin molts de furts. Emperò si ho analitzam bé, veurem que en segon pla hi ha un mecanisme de programació inconscient, del qual ni la direcció del local ni els clients s'han adonat. L'existència d'aquest mecanisme de programació social es plasma en el simple fet que la direcció del local hagi considerat adient penjar un cartell que qualifica tots els clients de lladres potencials sense témer que això provoqui cap rebuig. Perquè aquesta és la realitat que s'amaga darrera el missatge “Robar no mereix l'esforç” destinat a tota la clientela en conjunt i que no discrimina entre els qui són lladres i els qui no ho són: ens està dient a la cara que ens consideren uns lladres potencials.

I no només això; el fet que el missatge estigui allà, repetit amb tanta insistència, gairebé cada 2 o 3 metres, ens indica de forma implícita que no només tots els clients som considerats per la direcció del local com a lladres potencials, sinó que a més hi ha un percentatge significatiu de la clientela que efectivament roba: un percentatge prou alt perquè sigui necessari penjar aquests cartells.

Per tant, la presència insistent de l'esmentat missatge qualifica tots els clients dins un conjunt, anomenat “clients del supermercat 'Tal'”, conformat per un alt percentatge de lladres. Aquest és el missatge en segon pla, de forma subliminar, que rebem quan llegim aquests cartells. I això hauria de convidar-nos a fer-nos algunes preguntes...

La primera pregunta és: vull anar a comprar a un local on la direcció em considera un lladre potencial?

I la segona: vull formar part d'un col·lectiu de clients conformat per gran quantitat de lladres que es dediquen a robar en els supermercats? Em sent còmode formant part d'aquest col·lectiu?

Òbviament, si els mecanismes mentals que regeixen la nostra conducta fossin els correctes, i si la nostra dignitat com a ciutadans no hagués estat reduïda al no res, la resposta a aquestes preguntes hauria d'esser un “NO” rotund i ningú hauria de voler comprar dins un establiment on el considerin i el qualifiquin d'aquesta manera, encara que sigui de forma implícita i indirecta. Dit d'una altra manera: aquests missatges haurien de provocar una baixada substantiva de clients en el negoci en qüestió.

Emperò això no passa.

Els missatges són acceptats amb total normalitat per part de la clientela i, de fet, la direcció els col·loca en el local amb la seguretat que no provocaran cap rebuig.

I arribats aquí la pregunta que hauríem de fer-nos tots és: Per què?

La resposta és ben simple...

Hi haurà qui cregui que la gent no sent rebuig a l'esmentat cartell, perquè senzillament no se sent interpel·lada per l'acusació implícita del missatge (“jo no sóc un lladre, per tant això no va amb mi”); també hi haurà qui defensi que la majoria de gent no arriba a deduir el significat secundari que conté i que només percep el missatge superficial (“en aquest supermercat es produeixen molts de furts i han d'advertir els clients lladres”).

Emperò, malauradament, aquesta no és la realitat.

Els clients del local SÍ que s'adonen inconscientment de l'esmentat missatge subliminar, emperò ho accepten a causa de la programació mental que els ha entaferrat la societat. I és que de ben petits ens han entaferrat que el poble normal està conformat per gentussa. Ens han fet creure que gran part de la població és gentussa lladre que roba; xusma fastigosa que s'agredeix entre si quan ningú la controla; un manat de pardals que es maten i violen els uns als altres si no hi ha la presència d'una autoritat, unes lleis i una força repressiva policial que ens protegeixi els uns dels altres; una massa entabanada que no sap el que vol i a la qual li han de dir allò que ha de fer, allò que han de pensar i allò que ha de comprar; fan que ens vegem a nosaltres mateixos com una massa de zombis entabanats, sense criteri, que necessitam tota classe de regles, normes, instruccions i senyals per a coexistir pacíficament els uns amb els altres.

I tots tenim tan assumit que la gent de classe treballadora, aquells que anam a comprar als supermercats de masses, som fems humans i que tots som uns lladres potencials, que quan en aquests locals ens col·loquen un cartell davant els nassos que ens diu NO ROBIS no ens sentim insultats, sinó que ens pareix totalment normal que ho facin; encara que nosaltres, ni cap membre de la nostra família, hàgim robat res en tota la vida.

Ni tan sols ens adonam d'això, emperò tots, de forma inconscient, ens sentim integrats en un col·lectiu conformat per gentussa de la més baixa condició que ha d'esser controlada, amenaçada i advertida; ens identificam plenament amb el concepte de xusma amb el qual subliminarment ens qualifiquen. Bé, arribats aquí, és fàcil deduir el que estareu pensant vosaltres, els benvolguts lectors: sens dubte n'hi haurà molts que afirmaran que, efectivament, la majoria de la població és gentussa lladre i que els esmentats cartells estan més que justificats; també n'hi haurà que consideren que he tret massa de context el que és un simple cartell d'advertència i que ho he exagerat un poc; ¿o diríeu que no hi ha res de tot això que he cregut deduir i que de cap manera la població treballadora normal ha estat programada per considerar-se a si mateixa gentuasa o xusma?

Emperò no tenen raó.

I això es reflecteix en un fet ben simple: tots veim normal que ens posin un cartell cada 3 metres al supermercat dient-nos que ROBAR NO MEREIX L'ESFORÇ, perquè hi ha un cert percentatge de clients que roben una xocolatina..., però a quants dels que han vist el rètol se'ls ha passat pel cap que aquest mateix cartell hauria d'estar aferrat, cada 3 metres i amb la mateixa insistència impertinent, a les parets del palau presidencial per recordar al president de l'Estat que “Robar no mereix l'esforç”?

A quants se'ls ha passat pel cap, en veure'ls en el supermercat, que aquestes mateixes càmeres o aquests cartells de “ROBAR NO MEREIX L'ESFORÇ” haurien d'estar penjats alhora a cada pam de les parets del Palau Reial; a les oficines dels directius dels grans bancs i de les grans corporacions; a la seu central de la patronal i dels sindicats majoritaris; a les oficines dels estaments i clubs esportius; als quarters de l'exèrcit i a les comissaries; en els jutjats i en les altes corts de justícia; als bisbats, a la Conferència Episcopal i al Vaticá; als clubs exclusius d'elit on es reuneixen els potentats i els magnats; a les seus de tots els partits polítics; a totes les secretaries, subsecretaries, conselleries, delegacions, ambaixades, ajuntaments, diputacions, consolats i ministeris; i sobre tot en el Senat i en Congrés dels Diputats, a cada cadira i a cada racó, per recordar als empleats a qui pagam els seus sous, que “ ROBAR NO MEREIX L'ESFORÇ”? Se t'ha passat pel cap, benvolgut lector, quan he xerrat del cartell del supermercat, que aquest també hauria d'estar penjat en tots aquests altres llocs, empaperant les parets perquè qui recorri aquests llocs no pogués evitar de veure'ls de cap manera?

Imaginau-vos per un moment: cartells de ROBAR NO MEREIX L'ESFORÇ en els corredors del Congrés dels Diputats, en cada escó i inclús en el faristol on pugen els parlamentaris a fer els seus discursos. Vos pareix una imatge xocant? O podria ser excessiva i potencialment ofensiva? Per què?

Al cap i a la fi, la gent que treballa al Congrés no roba precisament xocolatines, sinó milers de milions d'euros, amb totes les conseqüències que fan que la gent mori als hospitals esperant operacions, o que ciutadans honrats ofegats pels deutes generats la majoria de vegades per les seves males polítiques, es quedin sense un sostre per als seus fills. Que quedin sense feina pel nou empresari de torn...

I ara hi haurà qui cridi indignat: “¡No tots els diputats del Congrés ni tots els que es dediquen a la política són lladres!”

¡Però tampoc ho són tots els clients que van a comprar al supermercat i tanmateix tots consideram allò més normal que allà s'hi col·loquin aquests cartells d'advertència!

Veis ara per què aquests cartells de ROBAR NO MEREIX L'ESFORÇ xerren de programació mental i esclavatge?

Ens han programat per a considerar-nos a nosaltres mateixos i els qui ens envolten com a xusma, quan formam part part de la classe treballadora; gentussa que que ens hauria de fer desconfiar els uns dels altres i que inclús hauríem d'odiar-nos entre nosaltres. I en contrapartida, ens han programat perquè, inconscientment, considerem els qui conformen qualque classe d'autoritat o acumulen qualque classe de poder damunt nosaltres com a gent inherentment superior a nivell ètic i moral. Fins el punt que associar amb ells la mateixa classe de missatges repressius i insultants que associam amb la classe treballadora ens paregui xocant, inimaginable i ofensiu. Ningú és capaç d'imaginar com una cosa “normal” el Parlament ple de cartells amb el missatge ROBAR NO MEREIX L'ESFORÇ..., això és només per als establiments que sovinteja el poble normal.

Bé, això, ni més ni manco, s'anomena PROGRAMACIÓ MENTAL.

I aquesta programació psicològica a la qual tots estam sotmesos és la que justifica que els carrers o els supermercats estiguin plens de càmeres de vigilància per a impedir el robatori de qualsevol beneitura, mentre en els palaus presidencials, els parlaments i les seus dels partits polítics hi tresca la pitjor classe d'entre els éssers humans, dedicada al robatori a gran escala i capaç de planejar acomiadaments massius i tantes altres coses esfereïdores sense aclucar els ulls.

Tot això és el que contenen una simple càmera i un cartell als supermercats..., i és que el nivell de programació mental que ens esclavitza és molt més profund del que pareix a simple vista...



Miquel Estelrich Bestard