La mini, la maxifalda, Guruceta, Pelé...
La moda que predominà l’any 1970 fou nostàlgica i reaccionària, carnavalesca i… lletja, tal volta la de més lletjor dels darrers 20 anys. Desprès d’una escaramussa prèvia entre la falda maxi i la mini, i per decret imperial de l’Alta Costura, es va imposar la primera, amb opció a la midi o la “longuette”. Triomfant durant 5 anys, la falda curta fou 
considerada obertament com una provocació sexual, una incitació a la guerra que havia de ser eliminada i substituïda per llargs més atapeïts i apaivagadors. De vegades, al davallar una voravia o en asseure's, una d’aquelles estranyes hopalandes s’obria i una cama, aïllada i momentània, enlluernava els ulls com un vist i no vist d’un futur millor, o la recordança nostàlgica d’un paradís perdut. Però era, el de la maxi, una victòria aparent. Les dones joves no renunciarien fàcilment als avantatges i comoditats de la falda curta. La revista satírica d’aquells anys, “La Codorniz”, avisava sobre la perillosa maxifalda: ” La maxifalda resulta perillosa si es té en compte el que li va passar a una senyoreta viatgera del metro. És perillosa la maxi perquè una pot quedar-se sense falda, especialment quan puja per escales mecàniques. Resulta, idò, que l’esmentada senyoreta ascendia tranquil·lament per les escales mecàniques d'una l’estació de metro, quan una de les puntes de la seva maxifalda s’enganxà al mecanisme, estirant el vestit, desenrotllant-lo del seu cós per a deixar-lo en un perfecte bikini. Un caballero – no podia ser altre cosa – es va treure de sobre la seva jaqueta i la va oferir a la trasbalsada jove, col·locant-la-hi per sobre els malucs. Hi hagué qui va comentà festivament: ”Si hagués portat minifalda, encara la duria posada, més val curta que…” La cosa 
no va passar d’un ensurt i de la momentània vergonya d’aquella senyoreta, que va haver de partir cap a casa amb la maxijaqueta”.
El fet recorda allò de “per aquesta peça em donaràs una besada”. Probablement, l’inventor d’aquesta frase fou algun faune o sàtir de l’antiguitat, un d'aquells hippies “avant la lettre”, i la frase, o clar xantatge eròtic, plantejada a qualsevol nimfa. I això, en el supòsit que la tal nimfa tingués alguna peça de la qual ser desposseïda. Sigui com sigui, el 
joc de les peces és tan vell com nosaltres mateixos. L'any 1970, aquell vestuari es resolia, normalment, a base de pantalons de pana o texans, jerseis de coll tombat o camises vaqueres, còpia del cinema. Un any paupèrrim en literatura; tan sols Tristana,de Buñuel, i Conversación en la Catedral, de Vargas Llosa, destacarien en uns premis Nadal i Planeta fluixos i una biblioteca breu no adjudicada.
En l’aspecte nacional-recreatiu-esportiu, 1970 es recorda com 
l’any del “gurucetazo”, l’actuació arbitral més arbitrària de la història del futbol en un partit de quarts de final, en aquell any en què la gespa del “Camp Nou” es va omplir, primer, de coixinets i, de seguida, d’una multitud indignada i escanyada. Era el segon partit dels quarts de final de la Copa del Generalíssim, amb el Camp Nou completament ple. El Barcelona havia aconseguit el seu primer gol. En el segon temps, Rifé tombà Velázquez. Aquest es trobava fora de l'àrea quan rebé el cop, però anà a caure dintre. 
L’àrbitre sanciona la falta amb el màxim càstig: penal. A les grades, el públic esclatà a cridar pel que considerava injust. Eladio fou expulsat del camp per fer mamballetes fotent-se de la decisió de Guruceta. ”Ets un madridista, no tens vergonya”, exclamà el jugador a l'àrbitre. Immediatament, el Reial Madrid va fer el gol de l'empat gràcies al penal i la indignació del públic fou augmentant fins a desbordar-se en una pluja de coixinets que envaí el camp, seguida d'una torrentada d’espectadors. L'ocupació del terreny de joc significà al final del partit. Fou el major escàndol que s’ha presenciat mai a Primera Divisió, amb sancions per al Barcelona, Guruceta i Eladio. Va dimitir el president del Col·legi Nacional d’Àrbitres perquè no estava conforme amb la sanció imposada a Guruceta, que no fou per haver comès un error, sinó per provocar, amb la seva deficient actuació, un problema d’ordre públic. I, mentre, el resultat del partit restà immutable: Barcelona, 1- Guruceta-Real Madrid, 1.
L’espanyol mitjà es concentrava en les emissions del Mundial de Futbol celebrat a Mèxic i, gaudia, còmodament encatxofat davant el televisor, igual que milions de teleespectadors, de la qualitat extraordinària d’un Brasil-Anglaterra, o d'un dramàtic Alemanya-Itàlia i de l’apoteòsica final de “O Rei Pelè”. Tot això barrejat amb sèries com Ironside o Perry Mason i el descobriment de la moda “camp”, subministrat en dosis parcials amb films dels anys 40, on galants com Humphrey Bogart i Clark Gable i “vamps” com Rita Hayworht (amb la mítica “Gilda”) foren visionats amb renovada tendresa pel públic madur i acceptats com a divertides joguines per la juventut. Antonio Machín, Juanito Segarra, Pepe Blanco i Lorenzo González aguaitaren així mateix a la petita pantalla i als escenaris de les festes majors dels pobles, en un intent de recuperació del passat més proper.
B. Melis- Meyme
