La Biblioteca del Golea (22)
Ja fa una temporada vaig anar a veure la pel·lícula Incerta glòria, dirigida per Agustí Villaronga. Com moltes altres vegades vaig sortir del cinema amb més interrogants que respostes.
Fa molts anys que havia llegit la novel·la de Joan Sales, en la qual es basa la pel·lícula, però no sabia encaixar molt bé el que havia vist i el que havia llegit. Però malgrat tot no m’entretendré en detectar i explicar les diferències entre una i altra, que, com no pot ser d’una altra manera, són molt grans perquè, com tothom sap, són llenguatges artístics completament diferents. Ara bé, la pel·lícula té un mèrit molt gran per mi, i és que m’ha fet llegir un altre cop la novel·la, la qual cosa ha estat una experiència molt i molt enriquidora. Jo no sé si la novel·la és la millor que s’ha escrit mai a la «Península Ibèrica», com sembla que va arribar a dir Juan Goytisolo, i no ho puc dir perquè, com és evident, el meu coneixement sobre la matèria és molt i molt limitat. Però sí puc dir que amb la seva lectura, o relectura, per ser més precisus, hi ha hagut un abans i un després per mi.
En tot cas, la novel·la està ambientada en la guerra civil i sembla ser, per tant, una novel·la de «guerra», i de bon començament una guerra de «trinxeres». Però les trinxeres sempre tenen una terra de ningú, on passen coses, on molta gent hi voldria arribar per quedar-s’hi, perquè és a la terra de ningú on tot esdevé abastable i tot esdevé real. I és precisament en aquesta terra de ningú on alguns hi han trobat la seva pàtria i el seu destí i el seu amor.
Parlam d’una història coral, de diversus punts de vista, d’un trajecte obert a l’atzar, de material sensible que no es pot comptabilitzar, de persones que van i venen sempre en direcció contrària, de persones que fugen d’un espectacle que els han imposat, que coneixen la desil·lusió perquè abans han conegut l’esperança, que finalment comprenen que potser no han entès res, que ho donen tot però que potser no tenen res. En fi, la ficció feta realitat, feta vida, feta contradicció real i creïble i de la qual tots hi podem aprendre un poquet de noltrus mateixus, com si llegíssim allò que ens ha passat o que tal vegada ens passarà.
Perquè al davant tenim les trinxeres incertes que en realitat s’escampen en totes direccions. Les trinxeres no són un perímetre traçat per enginyers amb carrera universitària o militar, ans s’escapen a qualsevol planificació humana. Les trinxeres miren endavant, això és cert, però també miren cap els costats i cap endarrere. Les trinxeres són ferides en el cor de les persones. Les trinxeres són la nostra por i la nostra indecisió. I les trinxeres també són les nostres ganes de canviar el món, un somni que moltes vegades ens esdevé un malson que converteix les trinxeres en tombes inacabables, on s’enterren els homus, les dones i els somnis que tots ells i elles somiaren una nit, sigui aquesta d’estiu o d’hivern.
La novel·la té protagonistes: uns ens parlen directament, d’altres els coneixem pel que ens conten d’ells, però aquests que no parlen a vegades són els que diuen més coses.
És el cas de Juli Soleràs, un personatge complex de tan real com és, que transita per les trinxeres, però que sempre es troba a terra de ningú i que és un parell de vegades desertor; finalment diu que no vol haver participat en una guerra civil i fer-ho amb els vencedors.
Ens apareix l’anarquisme, capaç de convocar els bons i els mals esperits, tots ells junts però remant cap a rumbs oposats. Anarquistes que maten i anarquistes que són matats, potser pels mateixus que maten capellans i burgesus, petits o grans. I la Trini, nascuda en mig del millor de l’anarquisme, té un fill amb l’altre protagonista, en Lluís, sense casar-se però se’ns fa cristiana i resa en el front i també a casa seva en la clandestinitat. I, mentrestant, el seu germà es fa un homu en el secretariat de propaganda i més tard, anys després de la guerra, es farà d’or fent més i més propaganda amb el règim i el gran capital. I és que els oportunistes i els aprofitats tenen el seu paper en qualsevol guerra i, per tant, a la vida i l’única coherència que tenen és no trair-se mai a ells mateixus.
Bé, no pretenc parlar de tots els protagonistes, però potser sí cal fer-ho d’en Cruells, seminarista republicà i enamorat de la Trini, el qual és qui escriu les dues darreres parts de la novel·la. Més tard, ja mossèn, ens adonam que és un dels pocs que potser sempre ha transitat per la mateixa trinxera. Paradoxes de la vida!
I també de la Carlana, una dona que aixeca passions, si més no les d’en Lluís, i que també sempre es troba en terra de ningú, on hi té un castell per «defensar-se» dels amics i dels enemics.
Finalment hi ha un personatge central i col·lectiu, que és Catalunya. La seva burgesia, primer «acollonada» per la república, pel republicanisme i pels avençus socials que suposaven, i després humiliada pel nacional-catolicisme i la seva xenofòbia anticatalana. I la classe obrera, potser representada per l’anarquisme, que es debat entre oferir una alternativa «política» (o potser filosòfica?) creïble i el nihilisme més impotent. O el comunisme, que molt prest obrirà encara més trinxeres a la rereguarda i acabarà de complicar-ho tot amb les seves txeques i el seu sectarisme il·luminat.
I el catalanisme, atrapat en una guerra que no és la seva però que és contra ell. Perquè més enllà dels turons obscurs i fumejants de les trinxeres, es veu, també, la llarga guerra entre Espanya i Catalunya, de la qual ara mateix vivim una de les batalles més apassionants, encara que, de moment, només amb trinxeres digitals i molta demagògia nacionalista i autoritària, anticatalana i antirepublicana, com sempre...
Ara bé, la novel·la també és, malgrat tot i sobretot, una novel·la d’amor: Soleràs, Trini, Lluís, Cruells, Carlana... formen un paisatge de trinxeres on cadascú hi viu l’amor a la seva manera, perquè també sabem, o hauríem de saber, que l’amor i la guerra sempre ens han acompanyat, sempre ens acompanyen i sempre ens acompanyaran amb les seves misèries i amb els seus petits moments de «glòria».
Bé, si una cosa queda clara de tot això, és que les trinxeres de la «guerra» són incertes i són mòbils, com sempre també ho són les trinxeres de l’amor.
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
Bibliotecari del Golea
