Mentre el cos
(o el cor) aguanti...!

Abans no teníem records, érem el record que tenim ara. És una de les coses més importants de la vida i ningú no ens ensenya com gestionar-la. Els records ens marquen per sempre. I no són cosa fondejada en el passat, sinó que tenen una gran importància en el present, i també projecten la seva influència cap al futur. Els records emmalalteixen o curen, els records alleugeren o embriaguen. Pens en la imatge d’un gran saló d’una residència d’ancians: tots es movien silenciosament, veus, crits, cops… De sobte sona pels altaveus una música d’antany, molt vella, de la seva època. I es fa un profund silenci. Tothom resta immòbil, amb la mirada perduda. Submergits dintre l’oceà de records que suscitava aquella música, tots viatgen cap a altres moments de les seves vides, gràcies a la música.

El que un director de cinema espanyol es va atrevir a anomenar “els feliços anys 60” pot semblar un tendenciós eslògan d’un temps d’eufòria econòmica i consumista, d’alegria juvenil i exaltació alliberadora. És la trampa de “qualsevol temps passat fou millor”, on miram amb certa ingenuïtat, especialment si la crisi d’ara ens afecta força i ens fa oblidar la corda d’ahir, al coll. Per això, quan ens disposam a reviure els records, s'ha d'arraconar qualsevol actitud de forçada nostàlgia, que tanmateix no contribueix a millorar el present ni a canviar el passat, tenint molt en compte que és mala memòria la que sols funciona cap enrere. Però això no implica que no sigui molt convenient i necessari submergir-se en el pretèrit i reconstruir la nostra trajectòria col·lectiva i personal.

Els records han de ser assaborits com el vi. Amb un cer ritus i amb respecte. Perquè són una espècie de licor de la memòria, que glopet a glopet trasmuda l’estat d’ànim. I en una dosi massa alta, engata. Si algú ens ensenyàs a gestionar aquesta part emocional de la memòria, podríem utilitzar-la com a recurs anímic. Sabríem, tal volta, que en determinats moments una música o un paisatge ens traslladaran a una fase de la vida que enyoram, o que ja fa temps que no hem visitat. I en retornar-hi de bell nou desapareixeran les tensions i les contradiccions del present. Inclús, tal vegada, aprenguem coses noves, que d’una altra manera ens són desconegudes. De la mateixa manera que un tassó de vi bo ens reforça l’ànim i ens fa sentir millor.

Quina pena tot aquest capital de records que es troba desordenat, perdut dins mobles i caixons ja inaccessibles, tenyits de floridura, atrotinats, com les coses que durant molt de temps no es freqüenten. Es van acumulant com aquests caramulls de diaris i revistes velles que, finalment, no serveixen per res i només són nius de brutor i pols. Quan, en realitat, no ens podem explicar a nosaltres mateixos qui som sense recórrer als records, a la memòria.

A la dècada dels anys 60 ens deixàrem créixer els cabells, prescindírem de la corbata i elles es posaren la minifalda. El miracle del Seat 600, la televisió i les vacances pagades no aconseguiren fer-nos oblidar la persistència de la manca de llibertat ni el Tribunal d’Ordre Públic. La devaluació de la pesseta, una nova ordenació bancària, el bloqueig de salaris i la supressió de les hores extra eren pistes on cavalcà la tecnocràcia governamental que va aconseguir, entre altres coses, deixar les paraules ferides de mort.

A les vagues (cada dia n’hi havia més) se les continuava anomenant “paros”; als obrers, productors; a les cultures catalana i basca, peculiaritats regionals; un reajustament tant podia significar un augment de preus com una reducció de plantilla…, que intentaven fer oblidar aquells anys de restriccions, consum de sacarina i picadura de tabac.

Seguirem aprofundint dintre els records, mentre la còrpora ens ho permeti. Amén!

B.Melis “Meyme”