(Vicenç en el record)
On són els que se'n van? I quan dic els que se'n van, em referesc als que moren, clar.
On són els que se'n van? I quan dic els que se'n van, em referesc als que moren, clar.
Per als creients, els cristians concretament, no hi ha dubte: aquesta vida només és una preparació per a la vida eterna. El Papa Francesc sembla decidit a superar la idea de l'infern (el càstig etern per als pecadors), que l'Església havia defensat des del segle VI amb sant Agustí. Ara els creients, d'alguna manera, es veuen alliberats de la idea d'un Déu opressor, assedegat de càstigs severíssims per a les seves criatures. El Déu cristià, afirma Francesc, “no condemna ningú per sempre”, i aquesta és una idea de l'Església dels orígens, substituïda posteriorment per una teologia de l'infern que anava molt bé per a controlar els fidels a partir de la por al càstig etern. De manera que, benvingut sigui aquest gir impulsat pel Papa actual, una salt de segles cap enrere, a la recerca d'un Déu que es va encarnar “per salvar i no per condemnar.”
Però, i els no creients? Entre aquests incloc els que, com jo, vivim instal·lats en el dubte permanent. Des d'una reconeguda i acceptada incapacitat per a afirmar l'existència de Déu, i sense trobar un contrapès racional per a negar-lo, som molts els que ens declaram incompetents en la matèria. És agnosticisme, això? Segurament. El fet és que molts ens plantejam, sí, quin és el sentit de l'existència, però mentre que per als creients aquest sentit ve donat per Déu – creador i revelador del codi moral que cal seguir –, els que ens situam en aquesta altra vorera del problema ens conformam amb “allò que és racional i raonable, amb la ciència i amb l'ètica, com a elements configuratius de la societat”, com diu Nel Martí (“Les raons del sentit no són les raons de Déu”). I això exclou – per manca d'elements raonablement acceptables – la idea d'una vida eterna.
Aleshores semblaria que els creients, davant el fet de la mort, juguen amb avantatge. Ells, i més si de l'altra vida se n'exclou l'infern, sempre tendran el consol que els éssers estimats, en deixar-nos, han accedit a una dimensió de plenitud, d'eterna felicitat. Els altres, nosaltres, en canvi, ens hem de conformar amb la precarietat de la nostra existència terrenal, cosa que, en tot cas, feim des de la convicció que voler-nos projectar més enllà de la nostra existència concreta és limitar la grandesa de l'home i la capacitat de crear els nostres propis valors.
La pena davant la pèrdua és humana, no divina. Se'n va una persona estimada i, independentment de les nostres conviccions, podem passar per fases de desconcert, fins i tot de desesperació. He cregut veure la mateixa tristesa en persones profundament creients i en d'altres molt allunyades de la fe. És a dir, que cadascun de nosaltres ha de fer front a la separació a partir de les seves limitacions – i les seves immenses capacitats – humanes. Als uns els consola la creença en una altra vida segurament millor; a la resta ens conhorta la convicció que la persona que ens ha deixat ja no és i, per tant, no pot ser objecte de cap patiment, un patiment que en tot cas queda reservat per a nosaltres, els que quedam.
On són, els que se'n van?, em demanava des de bon començament. Quan una persona mor deixa de ser amb nosaltres, però sí que és en nosaltres, tant més com més l'hem estimada. En nosaltres, dins nostre: en el nostre cervell, capaç d'emmagatzemar sentiments, records i emocions, vivències, imatges i veus que hem sentit, tota una pel·lícula de la vida compartida amb els que ja es troben en el camí de fer-se terra amb la terra. I, en no pocs casos, és tan profunda l'empremta que algunes persones deixen dins aquest cervell nostre – dins l'ànima, diuen els creients –, que amb tota seguretat sentirem la seva presència fins al darrer batec del nostre cor.
En tot cas, el dolor immediat de la separació no s'ha de superar pel camí de l'oblit, sinó pel de l'acceptació i per la transformació del record dels éssers estimats en una dolça companyia, en un estímul més per a continuar el nostre camí, fins al darrer revolt.
