Els qui encara saben alguna rondalla no els vendrà de nou el títol. A les rondalles de Mossèn Alcover hi surt molts de pics. Sempre, o gairebé sempre, en el mateix context. Un personatge magnànim, normalment un rei, que, en signe de gratitud, mostra tot el seu tresor a un pobre desgraciat – però que n'ha sabuda fer una de bona, una acció positiva, vaja- i li diu que demani el que vulgui, que la seva boca serà mesura. Jo sempre vaig saber que això no era altra cosa que una il·lusió òptica. Coses que passaven al món imaginari de les Rondalles  - no debades eren del temps de na Maria Castanya- però que en la trista realitat quotidiana eren impossibles. Una impossibilitat que va fer que mai no sentís enveja per aquest personatge que, ni que li hagués tocat la Primitiva grossa, es troba davant tot el tresor del rei. Sí, com qui mira la immensitat d'una cascada.

Ara, amb el temps i l'experiència, me n'adon que la frase no és producte de la fantasia, sinó que és una realitat trista amb la qual topam ara sí i ara també. Som, seguint una mica amb els personatges de les rondalles – sempre les de mossèn Alcover- com aquell pobre gri – grill per als normativistes- que es troba en els mans del rei i no pot fugir. Un animal, per als que no sabeu el conte, que es troba presoner, enclòs dins la mà majestàtica. De qui som presoners? Idò som presoners del sistema, per dir-ho suaument. Però com que això és com que no dir res, som presoners de les eines que posa el sistema en mans dels poderosos perquè puguin obrir-nos, només, una minúscula retxillera entre els dits – els de la mà reial peluda i putrefacta- i fer-nos creure que podem respirar a pler i, que, fins i tot, podem somiar a volar pel nostre compte.


Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona: