És indubtable que sempre hi ha hagut gent presumptuosa i amb desig d'aparentar, emperò en aquests darrers anys estam arribant a un nivell mai conegut anteriorment. I això és a causa de l'ús que donam a les xarxes socials, que, més que per connectar amb amics i familiars, les estam emprant com si fossin un mostrador personal: qui té millor cara, qui es diverteix més, qui viatja als llocs més llunyans o exòtics, i inclús es desfermen competicions per veure qui penja la foto més graciosa del seu nadó d'uns poc mesos d'edat.

Aquesta exposició brutal de la vida privada no només és ingènua, sinó que pot arribar a ser perillosa: a un delinqüent amb els coneixements adients no li costarà gaire saber quan aniràs de vacacions deixant la teva casa buida, o a quina hora hauria d'esperar-te amb males intencions a la sortida del teu lloc de treball, i on estudies o a on vas a ballar zumba els dimarts al capvespre.

I en lloc de protegir-nos i avisar-nos d'això, el Sistema ens convida a anar encara mes enfora i construir una identitat de xarxa social.

En altres paraules, ens convida a convertir-nos en famosets a petita escala, amb la nostra pàgina web personal, la nostra galeria de fotos beneites en totes les xarxes socials i el nostre petit exercit de seguidors-espectadors que no es perden ni una sola de les nostres novetats vitals.

Insisteixen en la importància que, en teclejar el nostre nom, milers de desconeguts puguin trobar-nos a la primera pàgina de resultats de Google, anomenant-nos “fracassats” si no aconseguim tenir el número suficient de fans o seguidors. I si et negues a entrar en aquest joc, el Sistema t'entaferrarà allò de que “si no surts a Internet, no existeixes” i et col·locarà l'etiqueta de “fracassat” o “antisocial”, descarregant tota la culpa damunt tu en el cas que estiguis a l'atur, no trobis parella o no rebis el reconeixement que mereixes per la feina que fas. Ens diu que, de la mateixa manera que tenim una identitat en el món real, tenim una altra identitat en el món de la xarxa i ambdues tenen el mateix caràcter i són iguals d'importants. Emperò, al mateix temps, s'amaga sistemàticament la diferència fonamental entre les dues.

La identitat real es composa de la imatge que projectam a l'exterior, sí, emperò també d'un ric i complex món interior que no compartim amb ningú, o que compartim amb molt poques persones. La nostra identitat real estotja un domini íntim, secret, format per pensaments, idees i records que habiten en els reductes més llunyans de la nostra ment (de moment). Es tracta d'una cosa molt valuosa i que només ens pertany a nosaltres mateixos.

La identitat de xarxa social, en canvi, es composa únicament de la imatge que projectam cap a l'exterior, d'allò que volem que els altres sàpiguen de nosaltres. La identitat de xarxa és un simple decorat, una simple façana, un personatge que representa aquell paper que el seu públic espera d'ell.

Construir una identitat de xarxa no és una cosa xereca per si mateixa (no confondre amb l'ús d'Internet): està molt bé tenir el teu raconet a Internet si t'agrada escriure els teus pensaments i compartir-los amb els altres, o sí vens qualque cosa i vols que els teus potencials clients et trobin. Allò més preocupant és el procés pel qual el Sistema ens condueix a abraçar únicament la identitat de xarxa de les persones, com si fos l'autèntica, la de debò, menyspreant i insensibilitzant aquella identitat real que tenim en el mon off-line. I també allò més preocupant és, en altres paraules, que passam més temps fent fotos per a ensenyar la nostra vida per la xarxa social que vivint aquesta mateixa vida, percebent el món amb els nostres sentits, endinsant-nos dins la solitud de la nostra pròpia consciència, o establint vertaders vincles amb altres ànimes més enllà del botó “like”.

Hi ha una gran ansietat per cercar els likes, les adhesions. I això és precisament el que ho converteix en una eina publicitària. Les empreses ja es publiciten dient “tenim tants de milions de likes i visites”. La xarxa social és aquesta fusió de lo publicitari amb lo afectiu, provocant la simplificació de lo afectiu. A parer meu, allò que constitueix un perill per a llibertat és que la xarxa social acaba sent una eina de dominació.

Hi ha una enorme producció de riquesa dins la xarxa social. Mai hem d'oblidar que xerram d'una empresa basada en la propietat privada. De fet, tu cedeixes la propietat de tota la informació. Aquesta producció està constituïda per un treballador que no estableix una relació salarial, no estam rebent un servei. I aquest és el frau, perquè aquest servei és en realitat una activitat productiva. Té l'aspecte d'una eina que ens dona una gran llibertat de comunicació, que ens permet travessar les barreres espai-temporals tradicionals, però la llibertat amaga una relació que té altres característiques. La mercaderia que es produeix allà l'estam depositant constantment nosaltres, a canvi de rebre aquesta ampliació de les nostres llibertats comunicatives. Amistats i biografies falsejades. Tots podem entendre que una amistat real no és una amistat de xarxa social i que la biografia que es construeix allà és una caricatura del que és una biografia real.

I, en conseqüència, s'està rompent aquesta barrera a la nostra ment que separa els conceptes de “ser” i “parèixer”, perquè identificam aquests dos conceptes amb la mateixa cosa, perquè abandonam aquest obagós món privat que els altres no poden veure i ens convertim en aclamades i conegudes celebritats, en una classe de voieurisme projectat cap a nosaltres mateixos. Es tracta d'un procés gradual i que estam assimilant de manera inconscient, sense donar-li la suficient importància, a despit que estigui atacant una cosa tan vital com la nostra vertadera identitat. Emperò existeix una bona raó per a això: el nostre món interior, els nostres pensaments, són el nostre darrer racó de llibertat, on el poder encara no pot ficar-se i espiar-nos. I allò que s'intenta mitjançant aquest procés és minimitzar i simplificar al màxim aquest món interior a per poder-ne prendre el control definitivament, mitjançant les tecnologies cerebrals. Qualcú pot dir-me que exager, que en el món d'avui és molt important tenir la pròpia “marca personal”, o allò de «a mi tampoc m'agrada massa això de les xarxes socials, però ens hem de vendre».

Emperò, és que ningú s'adona del que vol dir vertaderament el que estam acceptant, quan feim tals afirmacions? «Marca», «vendre», són conceptes propis de l'àmbit mercantil, i el que es fa, ni més ni manco, és dir en veu alta i clara que som productes, o simples mitjans de producció, objectes sense un valor real transcendent, sense una vida, sense una història, en definitiva, sense una identitat (real).

I precisament, si volem fer qualque cosa per a canviar el món, per a transformar la realitat sovint injusta i esgarrifosa que ens envolta, resulta urgent eliminar aquesta concepció que som objectes i recuperar el paper de subjectes actius amb un nivell de consciència més enllà de la imatge exterior. Només deixant de ser personatges per tornar a ser persones, i reunint les nostres diverses, úniques i pròpies identitats, és possible defensar allò més preuat que ens volen arrabassar.

 
Miquel Estelrich Bestard