Sí, el sol surt cada dia, però no tots ni sempre el veim sortir. En tot cas, l'albada és un petit miracle diari, sempre nou, sempre inèdit, independentment del lloc des d'on la contemplem. Per poc que ens hi fixem, a partir del primer dibuix gairebé imperceptible de la línia de l'horitzó, passant per una gamma de vermells, ocres i grocs que s'estrenen cada dia, i fins que una bolla de foc encén definitivament tot l'orbe, segurament no trobaríem cap espectacle, per molt que pagàssim, capaç de suscitar en el nostre ànim tantes emocions. I si aquestes emocions es difuminen és només perquè tenim la seguretat que demà l'espectacle es repetirà.

Jo, per circumstàncies personals i laborals, o per simple desig, he vist sortir el sol moltes vegades, i mai me'n cans. L'he vist sortir des de la mar i des de la terra, des de dalt d'un turó o des de darrere la finestra de ca nostra. I també l'he vist sortir des de l'habitació d'un hospital, com m'ha passat aquests dies.

Sí, des d'un hospital, també. No se sent res, no hi ha ningú pels passadissos, en aquestes hores. Al meu costat tenc una persona que descansa, tranquil·lament. L'skyline de la Ciutat és un pressentiment encara. Tot de rètols lluminosos de colors llampants i els fanals dels carrers tatxonen la fosca i escampen redols de llum en forma de petites circumferències. Però, a poc a poc, amb aquella pausa que coneixem, la claror del dia s'obre pas i tot lo món sembla en pau. A les carreteres del voltant es comencen a detectar els primers símptomes d'un trànsit intens, que anirà en augment. Els rètols lluminosos es van apagant i els edificis del fons ja apareixen tenyits per una llum càlida i acollidora. I al cap de pocs minuts ja puc destriar l'últim horitzó, el Cap Blanc i una llenca de mar, grisa a l'inic i platejada després.

S'ha consumat, un dia més, la sortida de sol. I jo, altra vegada, n'he estat testimoni, des de la serenitat d'una habitació d'hospital. I m'ha paregut tan emocionant com sempre.