La Marxa pel Tren de Llevant és un fet comunicatiu brutal i emocionant. No hi estam gens acostumats a ca nostra a veure gent de pobles veïns i venguda de tot Mallorca fent qualque cosa al mateix temps amb un objectiu comú. En veure-ho i viure-ho t'ompls d'energia positiva i t'inunda la necessitat de fer qualque cosa més mentres no arriba el moment d'organitzar la Marxa de l'any següent. D'aquí que a diversos membres de la locomotora d'aquesta manifestació ens començassin a rondar diverses idees pel cap.Al voltant de la Marxa han sorgit projectes educatius que han acostat la filosofia del transport públic a les escoles; la magnífica exposició fotogràfica d'en Tarek Serra; el conte "El tren que anava a la mar"... i "Vies de Futur", un documental que vaig realitzar amb Agustí Torres l'any 2003. Aquí hi vam abocar l'experiència i la informació acumulada durant anys de vivències a diversos països i de la realització d'infinitat de petits reportatges al voltant del transport o les víctimes de la carretera. És aquest darrer aspecte el que encara em continua cridant més l'atenció: tenim uns polítics que no aturen de parlar d'ETA a totes hores. Les morts, les víctimes, que si negociar o no...No és d'estranyar que en moltes enquestes els espanyols senyalin que aquest és el problema que més els preocupa. En 40 anys de trista historia, ETA ha matat més de 800 persones. Amb 100 morts, l'any 1980 va ser el més luctuós d'aquesta organització terrorista. Un accident és un accident i un assassinat un assassinat. Però una vida és una vida i per aquesta raó ja em perdonareu que compari xifres. A les Balears, l'any passat van morir 104 persones en accidents de trànsit. A Espanya en van morir 2741. L'any 2007 va ser el primer pic en què es va baixar de 3000 morts en quaranta anys, per tant, tot i ser monstruosa, és una molt bona xifra. Heu provat de multiplicar 3000 per 40? Ara comparau el resultat amb 800. I si teniu en compte els ferits greus (uns 15.000 cada any), la tragèdia és encara major.
De tota manera, aquests arguments no són suficients per convèncer als que han decidit ser antitren. N'Agustí i jo ens en vam trobar un que havia perdut a la seva mare a la carretera, però això no era obstacle per estar en contra del ferrocarril. El documental, per tant, no l'hem fet per convèncer a ningú. Qui és antitren segurament ho serà fins a la tomba, com qui és del Barça o del Madrid. És un fenòmen ben curiós i digne d'estudi. Aquest, per tant, és un documental per a la gent que està convençuda que podem arribar a viure en aquest planeta sense fer-li ni fer-nos tant de mal.
Perquè sovint tots necessitam que ens refresquin les idees. "Vies de futur" és un exercici pirotècnic, una revetlla on esclaten un darrera l'altre arguments a favor del tren. Parlam del maleït canvi climàtic i catàstrofes "menors" com el xapapote de Galícia; de les raons econòmiques personals; del dèficit històric d'inversions de l'Estat a les Balears (sigui qui sigui el que governi); de l'assassinat del tren de Llevant a mans dels interessos de rectorets i rectoretes (que encara tenen, cosa que m'astora, la concessió del servei de bus a la comarca: són incombustibles!)... En aquest reportatge no hi trobareu ni un testimoni en contra del ferrocarril perquè no vam trobar ni una sola persona amb criteri que pogués fer aquest paper. Aquest és l'únic retret que em faig com a periodista. De tota manera, a dia d'avui, cinc anys més tard, encara no l'he trobada. De fet, encara no he trobat ni un sol argument minimament vàlid contra de l'expansió del tren, ans tot el contrari.
Miquel Piris
