No sé si és cosa del gregarisme. Tampoc no sabria dir si el gregarisme – anar amb guarda, com els ramats d'ovelles- du implícita una certa càrrega d'anonimat. Potser les persones, febles com som, ens sentim protegides quan les nostres conductes – o les nostres accions- es troben aixoplugades per altres de semblants. Com si allò que fa tothom legitimàs que nosaltres ho facem també. I fins i tot ens dóna corda per treure pit, per treure aquella corona de reietons de Lil·liput que tots duim estotjada a les tavelles més íntimes, o no tan íntimes. I ens ve de gust – a uns més a altres menys- exhibir-la en tota la lluentor.

Dic tot això perquè cada vegada que agaf un avió de low cost, tot just quan les rodes toquen a terra i, per a aquells que tenen por a volar el cor se'ls eixampla, la cabina esclafeix en unes sonores mambelletes. Aplaudiments. Jo sempre em deman perquè els pilots tenen aquests avantatges de trobar un reconeixement immediat a la seva tasca. No em sabria imaginar que cada vegada que acab una classe l'audiència tengués una expressió de jubileu semblant a la que es manifesta dins l'avió. O, per no ser classistes, un operari que ha estat 8 hores barallant-se amb la crosta dura d'una roca a força de compressor. En aquest cas, qui l'hauria d'aplaudir? Els tres o quatre desenfeinats de la tercera edat si eren capaços de suportar el turment acústic? O qui fa un reconeixement semblant a un obrer que ha posat maons sota un sol inclement o un ventet esmolat? Però no. Com a preludi de la trompeteta – parl ara de l'avió- la sonora expressió de jubileu. Ignorant potser que l'aterratge, des d'un punt de vista tècnic, ha estat una vertadera merda. Però les masses, ja se sap, es conformen amb la superficialitat. També he observat que els aplaudiments es donen més en vols de baix cost que en vols dits ordinaris. És un factor de discriminació social? Vull dir que la potencial beneituria és inversament proporcional al poder adquisitiu? No ho tenc gaire clar.


Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona: