PEP: Els 7 promotors d’uns berenars, trobades, tertúlies, xerrades, el que li vulgueu dir, ens havíem proposat anar a Son Cabila, veïnat del Claper d’es Gegant, per erigir aquell casal d’antiga possessió en centre neuràlgic dels encontres encara per encetar. Temps enrere fou habitatge estival de vacances d’un de nosaltres. No va poder ser, perquè allí, a Son Cabila, el recolliment somiat no s’hi trobava. De tornada a la vila, els 7 promotors en qüestió – una volta haver-nos aturat a prendre un refresc a “S’Ànima” ( a la imatge que acompanyam els podeu veure)– topàrem, devers els Quatre Cantons, amb la persona més activa de tots els ancians de Capdepera – si exceptuam na Catalina, “sa Llorencina” – o sigui, en Pere “Canoves”, veïnat, per cert, de na Catalina, al carrer de Sant Pere, on altres avantpassats també arribaren a comptar els 96 anys que els esmentats arrosseguen, tot i tenir el costum, en Pere, d’afegir-se'n, d’anys.



Com no se'ls havia ocorregut, a aquells subjectes, pensar en sa Coma d’en Canoves? En Pere compta que el seu pare, l’amo en Biel, i el seu avi, i tal volta el besavi, li posaren, a la “coma”, el seu malnom, per a diferenciar-la d’altres comes o punts del terme, i així la coneix la gent. Ho deixarem córrer. Idò, trescant, trescant, entre càrritx i argelagues, pedres i llentrisca, ja som partits, els 7, a explorar terreny a fi de localitzar la coma. Enfilam la camada de l’altre coma, la de ses Abelles, i hem de retornar al punt d’origen. Algú va pensar que si no anàvem a cercar a Pere “Canoves”, l’excursió no seria profitosa. Així ho férem i en Pere, ben content, ens portà cap allà, tot i ja no tenir res a veure ell amb aquell indret…



Can Canoves

MARIA: En Toni G.R., un dels set, el primer que fitorà foren uns ametllers portadors de fongs al brancam i a la soca, tota solcada per vella i per manca de pluja. Recordà als companys la recent mortalitat soferta a la zona de Llevant a causa d'una plaga, que algú ha xifrat en un 80 per cent d’ametllers extingits.

– Fa molts d’anys –diguè en Toni–, amb la recol·lecció de l’ametlla guanyàvemuns bons sous; el preu era molt més alt que actualment, que és una misèria. Seria convenient recordar que, gràcies a aquests arbres en flor, es va aconseguir que a Mallorca la retratassin milers de turistes que restaven bocabadats contemplant l’idíl·lic paisatge, l’espectacle dels ametllers en flor, immortalitzats per Santiago Rossinyol o Anglada Camarasa, entre finals del segle XIX i principis del XX. Per què les autoritats no han dissenyat un pla de xoc per evitar la desaparició dels ametllers?

Els altres victorejàvem en Toni, davant la sorpresa d’en “Canoves” envers del discurs, i li recomanàrem guardar aquella exposició oral sobre els ametllers per posar-la sobre la taula a la primera jornada de les tertúlies a punt de inaugurar. El que ara calia era visitar el lloc, inspeccionar aquella casa (de la qual us oferim una imatge ) enrevoltada de tuies i garballons i amb un alt lledoner presidint l'esplanada. Les dependències que un dia foren refugi per al bestiar, els dos sostres, l’ample galliner i la ben conservada casa, amb la tradicional cuina i dos dormitoris, reberen el plàcet dels inesperats visitants. Ara només mancava anar a veure l’amo, el propietari, i parlar-li del pla que els 7 promotors dels berenars encobeïen. Si el resultat de l’entrevista resultava positiva es posarien en marxa per fer-hi xafarranxo i condicionar aquell paratge, convocar la colla, l’esbart d’amics, i tira milles. I en cas contrari…, bé, ja ho veuríem!

PEP:

– I per què heu dit que la necessitau, sa caseta?” –ens tornà a demanar el propietari de can Canoves.

– És que som un grup d’amics que cercam un lloc amb molt d'assossec, com aquest, per a reunir-nos i fer trobades de companyonia, sense fer malbé, i passar unes hores els dissabtes, celebrant reunions amb companys d’altres pobles, trobades de tertúlia, etc.

– No sereu polítics, vosaltres? De quin partit sou?

– No, no, nosaltres som totalment apolítics, no hi creim en això, les nostres idees no perjudiquen ningú, són més culturals o literàries que altra cosa, no passeu ànsia. Únicament, això sí, redactarem una mena de diari sobre el contingut de les xerrades, com si aixecàssim acta del que parlam, però d’ordre interior, per a nosaltres mateixos .

– I heu dit que voleu fer garrames…? No seran matances o quelcom semblant?

– No, l’amo, únicament berenars. Pa amb oli, pa amb sobrassada, formatge, coses així… Portarem els estris precisos i us condicionarem la cuina. No tindreu cap queixa, ja ho veureu. I, a més, vos hi estau convidat .

– I que no pensau compensar-me d'alguna manera?

– Què voleu dir? Perquè, pagar…, no podem pagar. Tindrem cura de la caseta i dels voltants, netejarem si es fa necessari, i així… Tanmateix està fora d’ús, aquest lloc, com a abandonat, sempre obert, veritat?

– Mirau, parlaré amb qui és realment la madona d’aquesta contrada, la meva esposa, i en uns quants dies us diré coses.

I els 7, molt contents per l’entrevista, partírem cap a casa. Dies més tard ens assabentàrem que la caseta i una part important de la coma –la que va sortir manco perjudicada amb la focatèria de fa uns anys– l’havia comprada un súbdit suís que ja feia temps que anava al darrere de la família per a adquirir-la i muntar un observatori d’aus, o quelcom semblant. El fill de l’amo, aprofitant que el nostre grup havia anat a veure el seu pare, va utilitzar el fet com si de possibles compradors es tractàs. Per tant, “el gozo en un pozo”

– I cap on partim, ara? –ens demanàvem…

Tot el que fins aquí us hem relatat –com si fóssim fedataris dels fets– és real com la vida mateixa. Per la qual cosa sol·licitam als qui heu tingut la paciència de llegir-nos, que si coneixeu qualque lloc on poder dur a terme el nostre projecte, ens ajudeu. Podeu enviar-nos les suggerències o ofertes al següent correu electrònic: Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la..

Gràcies i bon dia!

Pep Moll-Maria Juan // SILEM