Cada dia que el sol surt, és a dir, cada dia, endegam la maquinària de viure i ens posam a trullejar, cadascú en el seu ram. A banda de la feina remunerada (els que en tenen), sovint es tracta d'activitats quotidianes sense major rellevància, rutina pura que normalment nos ens causa cap emoció especial. Són coses que feim... cada dia que el sol surt. I, això no obstant, aquests treballs habituals exigeixen un aprenentatge i, adesiara, un procés d'adaptació als canvis que la vida moderna imposa. D'això és del que vull parlar en aquesta secció.
Anar a fer la compra, per començar. Aquesta era una tasca que, quan jo era un al·lot pucer, podíem fer els al·lots pucers. La botiga de can Pere Antoni “Moliner” era a tocar de ca nostra, amb només ca madò Antònia “Ratera” enmig. En aquell temps no anàvem a fer la compra de la setmana. Per a què? Amb la botiga a dues passes, hi podíem anar un parell de vegades cada dia, les que fessin falta, a cercar un litre de vi (a granel), tres unces de cafè, una lliura d'arròs, mig quilo de farina, una cabeça d'alls o tres arengades. I clar, fins i tot els més petits de la casa érem ben aptes per a cadascuna d'aquestes gestions de compravenda.
Avui és tota una altra cosa i comptam amb un grapat de grans superfícies molt “còmodes” que ens faciliten la feina de fer la compra. Això sí, a partir d'un grau d'especialització que només s'adquireix a força de pràctica. La comoditat comença per agafar una carreta del “súper” i fer voltes –sovint sense saber on pots trobar la llauna de tonyina, el paquet de sal o la salsa de soja (sí, sí, salsa de soja, que a can Pere Antoni no tenien, ni comptes)–, fins que la carreta és plena del que necessitaves segons la llista prèvia i d'un munt d'altres coses que no necessitaves. Tot seguit te n'has d'anar a la caixa i tornar descarregar el que dus dins la carreta. Pagues, en efectiu o amb targeta, i... tornes carregar la compra dins la carreta. Després te n'has d'anar al cotxe i carregar-hi el que has comprat. Finalment, te'n vas a casa i tornes descarregar la compra, aquesta vegada del cotxe. Col·locar la compra en els prestatges, a la gelera o a la conservadora, és la tasca final d'aquest “senzill” procés. No, no és cosa d'infants.
Ho feim amb tota naturalitat, ho tenim assumit i, a més, d'això en deim progrés, el progrés que se'ns regala cada dia que el sol surt.
Com dèiem altre temps per Mallorca, sembla que estam perdent el caminar pel córrer.
