El pintor de pinzell gruixat, enfilat a la bastida, per poc aterra amb el cubell fent de capell, quan va sentir que la ràdio, la millor, la primera de las arradios de Capdepera, anunciava, per boca de la locutora, una exclusiva que anava a donar la primera autoritat municipal, com molts de dijous, que trasbalsà els quasi 12.000 i busques d’oients de l’emissora. L’endemà comprovaren que no es tractava d’una exclusiva, sinó d’una primícia, ja que els diaris i revistes també donaren la important notícia, al dia següent, demostrant que no es veritat que l’emissora municipal monopolitzi la informació. La informació municipal, volem dir. Aquell pintor de la façana de ca’n Croquet en va fer part, del notición, a una parella que per allí passava. Ambdós restaren com entabanats, incrèduls…

– Rafel Fernàndez, al poder… – exclamà, en sentir allò, eufòric, en Pere “dels Matalassos”, socialista de soca-rel.

– I ara què t’empatolles, Pere? Però si en Rafa ja hi és “al poder”, ès el nostre batle! – contestava na Magdalena de Sant Andreu.

– El que vull dir, del que jo parl, és del PODER en majúscules. Una Conselleria d’Economia, d’Hisenda, de Pressuposts, per a ell, per a don Rafel, en el sí del Govern, per exemple. O no trobau que s’ho mereix, el nét de madò Patrona? – replicava en Pere.

En Croquet i el seu amu sortiren de la lloriguera, com també ho va fer una tracaladada veïnats del carrer del Rei Sanç, que ja es disposaven a empaperinar de festa aquella via, la més llarga del poble, com tothom sap, que comença a la cantonada del Recreo i acaba a la llarga escalinata que porta a ca l’amo en Joan Serena, vora la plaça de les Escoles. Fou una mena de manifestació popular que es va estendre per Vila Nova, amb lloances i bravejades cap a l'Ajuntament. L’endemà s’hi afegí Vila Roja, quan en Biel de can Capó els va mostrar la impactant noticia de que “el gabellins podran estalviar un 30% en els seus impostos, a l’hora d’haver d’anar a fer el pagament anual de la contribució”. Tot el poble es pogué donà per assabentat i la sorpresa, barrejada amb l’alegria que aquella nova suposava, fou més grossa quan llegiren que, ben prest, tots els préstecs municipals restarien definitivament liquidats. Aquest tema els havia llevat la son durant molt, molt de temps….

                    En Croquet preparant sa marrota

– El batle ha dit, i si ho diu ELL és paraula de rei, que vol que els contribuents gabellins puguin fruir d’una millora gràcies a la situació econòmica de la Sala, fent efectiva la congelació de les taxes i arbitris o preus públics i què l’estalvi del 30% el podran gaudir fins a final de legislatura, mentre ELL estigui al capdavant – afegía en Ferran, que havìa pujat a posta de Cala Rajada, a obrir les portasses de can Jeroniet, centre neuràlgic de l’esquerra gabellina.

– Ara entenc per què, la vesprada del sopar dels mariners, el seguici que acompanyava el senyor Fernàndez li rendia homenatge i l’atapeïa de les delícies de la bacora – comentava en Pere Josep de Son Talent –. Tal volta el que volien era engreixar-lo un poc més del que està, i motiu hi havia. Pensau que jo, si em congelen el rebut de la contribució i a sobre em fan un descompte del 30%, m’hauran de tornar doblers! Aixó son batles… No és estrany que no surti ningú que “piuli” entre els regidors…, manco amb lo de Son Terrassa. Bé, a la taula de l'equip de govern, el vespre de la bacora, també hi havia representants de l’oposició. Com ha de ser, o no? Si jo vos ho dic, els mestres d’escola no tenen res que aprendre, han estudiat molt. I, a més, l’altre dia, don Rafel era a Ginebra, a l'ONU. A veure quants en trobareu, de batles de Capdepera, que hi hagin estat a l'ONU… Idò!

En Croquet i el seu amu les digueren a tots aquells que enaltien la figura del senyor batle i la gran nova que seria convenient apropar-se a can Creu d’Inca a informar-se, no fos cosa que més d’un se'n dugués un ensurt.

– Ca! – els contestaren – Paraula de rei no pot mentir!