I això que en aquell bar no deixen entrar cans, ni cusses. No sabem com s’ho va fer en Croquet, però la qüestió és que l’animalet es va ajaçar vora els peus del patrò P.A. Mantellé i d’en Ll. de cas Mestre, mentre el seu amu anava al lloc comú a fer de ventre. I en Croquet,que és un poc xafarder i es fica amb tot el que es mou, escoltava impertèrrit i orelles estirades tot allò de què parlaven ambdós clients.

– I que no has llegit l’ escrit del president de la Tercera Edat, que diu que ha sol.licitat a l’Ajuntament una residència per als vells?. No, i sembla que la sufragaran amb els beneficis d'un dels bars d’en Balaguer, o la seva empresa, de damunt cala Agulla, que ja, al 1985, l'apotecari i fill del forense, home de confiança d’en March, va oferir al poble…

– I ara, desprès de tants d’anys, s’ha de remoure el tema? I on l’han de fer, la residència?, perquè a ca ses Monges hi fan un hotel, segons diuen... Sens dubte, el Convent hagués estat el punt mès adient per a fer-la…, però un batlet diguè que l’edifici no tenia cap valor patrimonial i la gent s’ho va creure. I jo dic: I el valor històric, sentimental...? Els dies, setmanes, mesos de suor, sang i llàgrimes dels gabellins que allí es deixaren la pell en les obres de construcció, no tenien cap valor? I les generacions d’estudiants que a ca ses Monges concurriren, tampoc són un patrimoni?


Façana de l'antic Convent

L’amu d’en Croquet ja havia descarregat el gavatx i pegà un siulo al canet, que quasi defallía de les rialles que li provocaren aquells dos homes parlant de la residència. L’amu volguè saber-ne el motiu, i aquells li ho explicàren. Els ho va haver d’aclarir a tots dos, ja que no s’havien adonat que l’escrit del president del Club Ca Nostra feia referència a 30 anys enrere. És el que té poder comptar amb una hemeroteca. I un pensa que si féssim una bona gestió dels records, això ens faria la vida molt més agradable.

Una Memorabilia (com la de Carles Garrido, a la qual ja citàvem a l’anterior entrega sobre el Park Hyatt i el nom de Capdepera ) “que ens ensenyàs, per exemple, a mantenir vives les sensacions del passat, perquè no s'assequin, com passa amb les flors que ficam dins els llibres. Una Memorabilia que t’ajudàs a precisar aquelles coses i llocs que infonen en el teu esperit un secret benestar. Llocs, paisatges, música..., i que poguessis posar-los en ordre i tenir-ne cura, com si es tractàs d’una col·lecció de Stradivarius, donant-los brillantor i olis perquè no perdin el seu vigor. La Memorabilia t’aconselleria, així mateix, sobre com prescindir de les coses que convé obviar. Aquests records que convé embolicar amb un fort paper d’estrassa i amagar-los dintre l’estança més remota de l'oblit. Els records acaben per convertir-se en un capital, en una forma d’entendre el món i a un mateix, en una destinació. I ningú ens ensenya res sobre això”.

– Residència, has dit? Tuturú!, guau, guau! – semblava exclamar en Croquet.