QUI CANTA HO FA AL SEPU
Al mes de febrer vaig sol·licitar un permís per a connectar aigües fecals a la xarxa del clavegueram. L’Ajuntament m’informà que per fer la síquia necessitava presentar un projecte. Un arquitecte tècnic el redactà i es presentà la instància que va haver d’esser completada amb un document que faltà a l’expedient (sempre falta algun paper quan s’interacciona amb l’administració pública). Encara no sé si la paperassa s’ajusta a la normativa vigent. Òbviament, la connexió ja esta feta, no és cosa de manllevar l’excusat al veïnat cada vegada que es va de ventre.
Per fer la síquia, hi intervenen el zelador d’obres, dos arquitectes tècnics, un arquitecte, un jurista, funcionaris administratius i dos picapedrers, complementats amb un capital format per un compressor, una pala i una senalla. La relació capital/treball és tan esquifida que segurament hem retrocedir en la història fins abans de la revolució neolítica per a trobar una organització del treball tan intensiva en valor-treball.
Que facin falta quatre universitaris per fer una síquia és la versió administrativo-burocràtica corregida i augmentada de la típica estampa formada per quatre obrers treballant i dotze jubilats controlant l’obra.
De l’anècdota passem a la categoria. Se calcula que estudiar una carrera universitària costa, de mitja, al voltant de 9.100 euros l’any i, a canvi, s’obtenen uns coneixements especialitzats amb alt valor afegit que s’utilitzen per a... obrir una síquia! S’ha d’esser molt ric per a permetre’s aquests luxes asiàtics.
El cercle virtuós de l’economia de les classes mitjanes funciona, si fa no fa, de la següent manera. Forma part de la tradició econòmica espanyola que no hi hagi prou capital per a donar feina a tothom. Així, a partir de l’arribada massiva d’estudiants a la universitat, la manera de tenir-los entretinguts és, d’una banda, augmentar les plantilles de funcionaris, i d’una altra, tirar de B.O.E. per a aprovar lleis que necessiten de la creació d’empreses per al seu desenvolupament, empreses que contracten material universitari. D’aquesta manera es va fent grossa la pilota, mentre les lleis i les seves empreses subsidiàries no destorbin la productivitat i la competitivitat de les empreses dedicades a cobrir les necessitats de la gent. A mesura que la rendibilitat productiva marginal de les lleis disminueix, aquestes es converteixen en un fre per a l'eficiència econòmica i empobreixen al país.
La derivada político-clientelar no se li escapa a ningú excepte als interessats que es troben atrapats, ara sí, en un cercle infernal. Les classes mitjanes acusen els polítics de no defensar prou bé els seus interessos, i els polítics, eixugades les arques públiques per mor de la crisi i amb un diferencial de competitivitat amb les economies de l’entorn desfavorable, no se’n surten. Uns i altres sospiren perquè tot torni a ser com abans. Però, d’on pensen treure els doblers per anar debanant la troca?
Per anar tirant es podria arbitrar un sistema en el qual l’economia productiva sigui preservada del B.O.E., dels negociats ministerials, regidories municipals i empreses entretingudes a fer complir normes ineficients. Els polítics, els buròcrates i les empreses drogo-B.O.E.-dependents, per descomptat, han de continuar remenat papers sempre i quan no interfereixin en la creació del PIB suficient per a cobrir les necessitats de la població. El sistema d’alguna manera hauria de sancionar les empreses i oficines públiques que destorbassin l’eficiència productiva. La redistribució màgica de renda entre el sector productiu i l’improductiu s’ha de restablir. Les classes mitjanes s’hi juguen el futur.
Mentrestant, enfrontats a la manca de concursos d’oposicions al que sigui i al fet que les empreses, agreujades per la crisi, ja no poden suportar pujades d’imposts camuflades en normatives d’obligat compliment i de dubtosa eficiència, els universitaris marxen a l’estranger. Nosaltres els pagam els estudis i uns altres en treuen el profit. Un negoci rodó.
Els que es queden sempre es poden dedicar a fer síquies. O aceres, com va legislar Zapatero per a remeiar una crisi que negava, pagades amb un doblers que no tenia i que devem.
Si fos cert que la realitat material primer es manifesta idealment i es volgués tenir una economia raonable, seria convenient un canvi de mentalitat. Després de la Revolució Industrial, ara continuada per la de les Noves Tecnologies, i de la Francesa, queda pendent la Revolució Cultural, encara que som pessimista respecte a la seva realització. En aquest país cada vegada que s’esmenta la paraula “cultura” la gent fuig espantada.
El país de Jauja de Bruegel “el Vell”, un dels meus pintors favorits perquè, a qui no li agradaria ser un dels personatges dels seus quadres?
