Dies enrere, parlant amb en “Meyme”, em diguè que el serial “Sa Camiona” posava el punt i final, que només mancava publicar el darrer capítol. Això em va saber greu, tota vegada que un servidor era coneixedor que la sèrie haguès pogut ser més extensa del que ha estat. Però en Tomeu em digué (amagant-me les possibles causes i/o motius que ell pugui tenir) “que n’estava cansat”. Per tant, he pensat redactar una mena d’apèndix a les entregues compartides per ell i en Toni “Coix”, al voltant d’anècdotes, vivències i situacions que jo vaig viure, relacionades amb els vehicles d’en “Terres”, en la meva infància, adolescència i joventut passades a Capdepera, el meu poble. Començaré per aquesta:
ESTELLENCS, ES GALATZÓ I SES MOPIS
D'entrada, tenim un grup de 22 al·lots, dirigits per Joan Riera “de can Garameu”, d’es Port de Manacor, nebot d’un capellà que havia exercit d’ecònom a l’església d’Estellencs i que, passats uns anys, fou destinat a l’altra punta de l’illa (no sabem el motiu del seu trasllat) o, sigui, a Capdepera, per a idèntic càrrec. En “Joanet”, que així l’anomenava l’oncle capellà, solia acompanyar aquells nins a l’excursió que, per dos anys consecutius, feren a Estellencs, sempre a la darrera setmana d’agost, temps encara de vacances escolars. Aquella tropa viatjava amb l’autocar de l’empresa Sard, vehicle que – una volta buïdat el passatge just a la carretera entre Banyalbufar i Estellencs, davant la possessió d'es Serral, propietat de l’amo en Tomeu Palmer i la seva esposa Joana, on s'hostatjava aquell ramat de bergantells – retornava a Capdepera buit (bé, buit, no, amb el xòfer Salvador Marín, clar), i set dies desprès anava a buscar-los.
Antiga imatge d'Estellencs
Aquells 22 escolanets gabellins revolucionaven, durant les seves estades, aquell bell i tranquil indret de la serra de Tramuntana. El centenar de quilòmetres que separen Capdepera d'Estellencs, ho podeu ben creure, en un d’aquells viatges i quan els al·lots ja duien uns dies p’es Serral, els va travessar en Tolo “Caracu”, amb una moto Guzzi, per anar a veure'ls. Allò sí que fou una odissea. Com la de l’amo en Manolo Lareu, de s’entrada de Cala Rajada, que més d’una vegada anà a Palma amb el seu “Mosquito”, carregant de benzina dues a tres vegades, per aquella mala carretera que hi havia en els anys 60 per anar a Ciutat. I, tornant a Estellencs, direm que allí en Tolo hi tenia al seu fillol, un nebot, en Joan, que era un poc enyoradís (com solia ocórrer abans, a la tendra edat d'11 anys, i si a més s'era pubil) . A en Joan se li va complicar un poc la cosa. La vintena d’escolanets havia de realitzar una llarga caminada, amb feixuga pujada, al Puig del Galatzó, des d'Estellencs, i en Joan no hi pogué anar, el pobre, perquè l’estricte i militaritzat capellà, el tio d'en Joanet Riera, el va castigar, ja que no va voler descobrir qui havia estat l’autor del furt que havia fet net el senalló on portava ell l’entrepà que la madona Joana els havia preparat a tots i cada un d’ells (22 entrepans, que es diu aviat!), per poder berenar a meitat de camí. La partida al Galatzó es va endarrerir fins que no s’hagués descobert qui havia estat el culpable.
Grup d'escolanets a Estellencs
La investigació duta a terme per aquell sever ministre del Senyor va acabar poc manco que com el rosari de l’aurora, però donaren el seu fruit. Aquells ninets eren molt innocents i picaren l’ham. Dos d’ells – ara no recordam amb nitidesa els seus noms, crec que un era en Joanet “de ca’s Pagès”, o una cosa semblant, i l’altre..., qui sap! (el temps no passa en va) – no havien pogut dormir la nit abans ja que també, enyoraven el seu llitet i ca seva (eren altres dos pubils que mai havien sortit del niu casolà). El cas és que es trobaven com a mal fets, i acusaren en Tomeu i en Pepet com a causants del seriós afer. El cas, “listo para sentencia” (com pontificava el més veterà del grup, en Pedro, en to baix, a l’orella del seu amic Mateu i amb la “rialla” per davall del popular “sarolificus nassus” – mal nom que li posaren a un d'ells pel promontori destacat existent a la seva imatge facial – va conduir al càstig de tots tres, els “delinqüents” i el damnificat, a restar davall les voltes del “Serral”, agenollats tot el sant matí, sense poder anar a l’excursió del Galatzó. Clar, tan prest com l’expedició hagué partit, aquells “presoners” ja havien romput la disciplina dictada pel jutge amb sotana, segons contaren passat un temps.
Vista parcial de Banyalbufar, des de l'entrada de la carretera d'Estellencs
Les “mopis”.- D'anar a caçar “gambusins”, com es coneïx a Capdepera, allí a Estellencs en deien “caçar mopis”. El procediment d’aquest tipus de caça era semblant. Quan ja era nit tancada, millor amb lluna plena, un grup de gent vestida amb roba de feina, amb un sac gros cada un dels participants a l’esport nocturn, acudien a qualque indret prop de la muntanya o bosc que tengués preferentment algun petit comellar o endinsada. Els caçadors es distribuïen al llarg de l'endinsada i s’acotaven, en silenci, obrint la boca del sac a l’espera de l’arribada de la mopi o gambusí. Era però primordial què alguns companys de cacera quedassin a la part alta del petit comellar, controlant la resta de l’expedició. La seva missió – segons explicaven els més avesats – era donar l’ensurt, fent renou o pegant crits, als animalons per fer-los córrer cap a les trampes parades pels altres, o sigui els sacs oberts. El moment àlgid d’aquell estrany esport es produïa quan, en el brogit, en el fragor de l’aventura, poalades d’aigua provinents de les altures remullaven, sense pietat, les carns dels que, confiats, estaven allà baix esperant l’aparició de les mopis, que no arribaven… Ni falta que ja feia! Anaven, pobrets!, xops, enredats i amb cara de poques bromes, mentre els altres feien mamballetes i reien. El rector, el primer. Manco mal que era a l’estiu, perquè si no…!
Els banys a la mar de la pedregosa cala Estellencs, les solemníssimes funcions dedicades al patró del poble que l’escolana de l’Esperança de Capdepera ressaltava i la representació teatral de joves i no tan joves de la localitat completaven les vacances del ramat gabellí poc abans de retornar a Capdepera amb sa camiona d’en Terres. Una obra de teatre que, com a canvi de visita, oferien sobre l’escenari de ca ses Monges de Capdepera, aquella gent d’Estellencs, al cap d’uns mesos, allotjant-se un parell de dies, distribuïts tots els components de forma acurada pel capellà, a cada un dels domicilis dels escolanets. Però, a la rectoria, cap ni un.
En Joan es va fe por a la platja, quan l'aigua l'arribava al coll, i va dir al rector Dalmau ”Sáqueme del agua, por la salud del Papa”
