A Valldemossa, a més de la Cartoixa, s'ha de visitar la resta del poble. A cada vell racó s’hi troba qualque casa antiga, amb pedres dignes de ser admirades. Així els ho ha indicat mossèn Pere Amorós, rector de Valldemossa, als mestres gabellins. A més del jardí públic de la Cartoixa, els escolars visiten el mirador que es troba als peus de la torre del Rei Sanç, la casa de la Beata on va néixer santa Catalina Thomàs, i els estrets passadissos o carrerons que envolten l’església parroquial, tots ells adornats amb cossiols de flors i pintures murals.
Sa Foradada
Des de Valldemossa, amb els dos vehicles, emprenen camí cap a Son Marroig, en un paisatge d'uns set quilòmetres d’indescriptible bellesa. L’ indret està íntimament lligat a l'Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, gran enamorat de Mallorca. No pogueren admirar les cases de Son Marroig a causa del nombrós contingent d’alumnes i, especialment, per no haver reservat la visita. Des del mirador de na Foradada, on hi ha un ample espai per a aparcar i maniobrar, es pot contemplar el més bell de la Costa Nord, am s’Estaca, casa – segons conta don Joan als al·lots – de la que fou núvia del arxiduc, Catalina Homar, que va morir jove i de la qual Lluís Salvador va escriure un dels seus nombrosos llibres, dedicat a la seva estimada memòria.
LLuc-Alcari
Són passades ja la una i mitja i comença a ser hora de menjar qualque cosa. Allí mateix, cerquen un redol, posen mà a la taleca i a moure el barram, s’ha dit! Els quatre mestres i els dos xòfers entren al bar de carretera allí existent, disposats també a donar compte del menú anunciat al frontis de l’entrada. Desprès, don Miquel sortirà amb un bòtil d’aigua que porta la madona del bar i abeurarà tot el bestiar infantil i juvenil que està dinant a les voreres de la tranquil·la carretera, sense trànsit i quasi amb un silenci que sembla fins i tot molest. Ja han acabat, no hi ha descans ni becada que hi valgui, malgrat don Marce i don Antoni advocaven per una curta sesta. S’ ha d’arribar fins a Deià, sí o sí. I així ho fan, dotze quilòmetres més enllà. Enfilen l'estreta i curta serralada que porta a uns del racons més pintorescs de l’illa i aconsegueixen aparcar. Deià és un poble petitó, ple d’encant. Altra vegada en formació, les hosts capitanejades per don Miquel i don Joan – mestre Solleric i Marce van més endarrerits, al final d’aquell petit exèrcit— el primer que visiten és la part alta de la vila i el petit cementiri. Vist i no vist, n’hi ha que tenen por i ploren i no hi ha per tant, tota vegada que sembla un jardinet molt acollidor. A prop hi viu el famós escriptor Robert Graves: és “Ca n'Alluny”, on no les sembla tan difícil d’arribar. Allí hi troben l'autor de “Jo Claudi”, un home alt – “6 peus, 2 polzades”, com manifesta ell mateix – , de cabells blancs com la neu, remoguts i llargaruts, que porta un vell capell d’estil mallorquí, de palla, i una grossa senalla. L’acompanya un dels seus fills, William, el qual camina una estona amb els excursionistes, mostrant-los, des de l’empit que s’hi troba a sobre, els ben cuidats jardins i l’hortet de la família Graves. Des d'allí es pot contemplar un meravellós paisatge, amb la mar, i un poc més avall la caleta, indicant-los el lloc conegut com el “Gorg de l’infern”. S'acomiaden i, tot seguit – ja era d’hora –, s’encaminen tots junts, com està manat, a la camiona. Passen per Llucalcari, desfent a la inversa el trajecte de vinguda, retornant a casa.
La Cala de Deià
I aquesta fou, a grans trets, l’excursió a Valldemossa i els seus voltants, efectuada per l’escola masculina de Capdepera. Altres viatges, així mateix, realitzaren els vehicles de l’empresa Sard, a banda de les línies regulars de tren i per carretera, inclús amb escoles de nines i de monges, també d’escolanets, i sortides esporàdiques de gent major que, com a fets puntuals i extraordinaris, anticipaven, en el temps, el que en l’actualitat són quasi el pa nostre de cada setmana: les excursions de la tercera edat.
Són aquests viatges i escapades d’avui una altra història. Res a veure amb els anys que s’han narrat en aquests 23 capítols precedents. Un homenatge que la colla d’autors – el principal i l’escrivà – han volgut tributar als germans Sard, els “Terres” de tota la vida, els quals, en el decurs del temps, decidiren – desprès de mig segle, amb dos lustres afegits, de vida activa – descansar de totes aquelles peripècies, alegries i dessabors viscuts en benefici de tan carismàtica empresa de transport de viatgers que, com moltes altres de l’illa de Mallorca, sucumbiren, foren absorbides, més ben dit: “engolides”, per voraç “monopoli” recolzat des d'altes instàncies oficials…
Fotografia de Konrad Liesegang
Al Cel ens vegem tots plegats!
FÍ DEL SERIAL “Sa Camiona”
Antoni Flaquer- Bartomeu Melis
Antoni Flaquer-Cois- /Bartomeu Melis-Meyme Dibuix de Sa Camiona, de Pere Sureda
S A C A M I O N A i 24- FINAL DE TRAJECTE
A Valldemossa, a més de la Cartoixa, s'ha de visitar la resta del poble. A cada vell racó s’hi troba qualque casa antiga, amb pedres dignes de ser admirades. Així els ho ha indicat mossèn Pere Amorós, rector de Valldemossa, als mestres gabellins. A més del jardí públic de la Cartoixa, els escolars visiten el mirador que es troba als peus de la torre del Rei Sanç, la casa de la Beata on va néixer santa Catalina Thomàs, i els estrets passadissos o carrerons que envolten l’església parroquial, tots ells adornats amb cossiols de flors i pintures murals.
Des de Valldemossa, amb els dos vehicles, emprenen camí cap a Son Marroig, en un paisatge d'uns set quilòmetres d’indescriptible bellesa. L’ indret està íntimament lligat a l'Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, gran enamorat de Mallorca. No pogueren admirar les cases de Son Marroig a causa del nombrós contingent d’alumnes i, especialment, per no haver reservat la visita. Des del mirador de na Foradada, on hi ha un ample espai per a aparcar i maniobrar, es pot contemplar el més bell de la Costa Nord, am s’Estaca, casa – segons conta don Joan als al·lots – de la que fou núvia del arxiduc, Catalina Homar, que va morir jove i de la qual Lluís Salvador va escriure un dels seus nombrosos llibres, dedicat a la seva estimada memòria.
Són passades ja la una i mitja i comença a ser hora de menjar qualque cosa. Allí mateix, cerquen un redol, posen mà a la taleca i a moure el barram, s’ha dit! Els quatre mestres i els dos xòfers entren al bar de carretera allí existent, disposats també a donar compte del menú anunciat al frontis de l’entrada. Desprès, don Miquel sortirà amb un bòtil d’aigua que porta la madona del bar i abeurarà tot el bestiar infantil i juvenil que està dinant a les voreres de la tranquil·la carretera, sense trànsit i quasi amb un silenci que sembla fins i tot molest. Ja han acabat, no hi ha descans ni becada que hi valgui, malgrat don Marce i don Antoni advocaven per una curta sesta. S’ ha d’arribar fins a Deià, sí o sí. I així ho fan, dotze quilòmetres més enllà. Enfilen l'estreta i curta serralada que porta a uns del racons més pintorescs de l’illa i aconsegueixen aparcar. Deià és un poble petitó, ple d’encant. Altra vegada en formació, les hosts capitanejades per don Miquel i don Joan – mestre Solleric i Marce van més endarrerits, al final d’aquell petit exèrcit— el primer que visiten és la part alta de la vila i el petit cementiri. Vist i no vist, n’hi ha que tenen por i ploren i no hi ha per tant, tota vegada que sembla un jardinet molt acollidor. A prop hi viu el famós escriptor Robert Graves: és “Ca n'Alluny”, on no les sembla tan difícil d’arribar. Allí hi troben l'autor de “Jo Claudi”, un home alt – “6 peus, 2 polzades”, com manifesta ell mateix – , de cabells blancs com la neu, remoguts i llargaruts, que porta un vell capell d’estil mallorquí, de palla, i una grossa senalla. L’acompanya un dels seus fills, William, el qual camina una estona amb els excursionistes, mostrant-los, des de l’empit que s’hi troba a sobre, els ben cuidats jardins i l’hortet de la família Graves. Des d'allí es pot contemplar un meravellós paisatge, amb la mar, i un poc més avall la caleta, indicant-los el lloc conegut com el “Gorg de l’infern”. S'acomiaden i, tot seguit – ja era d’hora –, s’encaminen tots junts, com està manat, a la camiona. Passen per Llucalcari, desfent a la inversa el trajecte de vinguda, retornant a casa.
I aquesta fou, a grans trets, l’excursió a Valldemossa i els seus voltants, efectuada per l’escola masculina de Capdepera. Altres viatges, així mateix, realitzaren els vehicles de l’empresa Sard, a banda de les línies regulars de tren i per carretera, inclús amb escoles de nines i de monges, també d’escolanets, i sortides esporàdiques de gent major que, com a fets puntuals i extraordinaris, anticipaven, en el temps, el que en l’actualitat són quasi el pa nostre de cada setmana: les excursions de la tercera edat.
Són aquests viatges i escapades d’avui una altra història. Res a veure amb els anys que s’han narrat en aquests 23 capítols precedents. Un homenatge que la colla d’autors – el principal i l’escrivà – han volgut tributar als germans Sard, els “Terres” de tota la vida, els quals, en el decurs del temps, decidiren – desprès de mig segle, amb dos lustres afegits, de vida activa – descansar de totes aquelles peripècies, alegries i dessabors viscuts en benefici de tan carismàtica empresa de transport de viatgers que, com moltes altres de l’illa de Mallorca, sucumbiren, foren absorbides, més ben dit: “engolides”, per voraç “monopoli” recolzat des d'altes instàncies oficials…
Al Cel ens vegem tots plegats!
FÍ DEL SERIAL “Sa Camiona” Antoni Flaquer- Bartomeu Melis
