Lluny de ser una qüestió banal, aquest salt qualitatiu en les habilitats sensitives-motores i cognitives és tan important que caldria reflexionar molt bé quan és el moment correcte de fer-lo. Tot i la seva gran importància i el fet d'estar-hi molt sensibilitzada, m'ha estat difícil decidir-me a escriure en referència a aquest tema i part de l'article el dedicaré a explicar perquè.

Per començar, la sensació és que, en afirmar quelcom tan aparentment rompedor com que l'aprenentatge precoç de la lectoescriptura pot ser nociu – fins i tot per a nens i nenes aparentment "espavilats" en aquest sentit- sembla requerir una explicació amb un fonament científic contundent. Tanmateix, si reflexiono una mica i observo perquè és rompedor i perquè me sent tan insegura en afirmar-ho, descobreixc que hi ha una tendència cultural a jutjar millor les coses fetes més aviat. Aquesta tendència a pedagogia no està fonamentada, és a dir, que és clarament un prejudici.

Per altra banda, quan me deman què faria falta per a poder afirmar una cosa així oferint fiabilitat em ve al cap que serien necessàries dades científiques i, com a tals en concret, m'imagino que el millor serien dades físico-químiques de mol·lècules implicades, o quelcom per l'estil. Però, novament, aquí ens trobam amb un altre prejudici comú i perjudicial de considerar només científic allò pertanyent a les ciències que observen, analitzen i tracten d'explicar la realitat a través de l'observació de la matèria (i, en concret, de la matèria microscòpica).

De caire numèric, i per tant, també considerats «científicament contundents», hi ha estudis comparatius de resultats de diversos camins pedagògics però finalment, tot i que no és el meu estil, me n'alegro de no comptar amb les cites per a posar-les a peu de pàgina per diversos motius: perquè al costat d'un estudi estadístic que demostra qualsevol cosa, n'hi sol haver un que demostra el contrari; perquè necessitar sempre estudis avalats i oposar-se a intentar entendre un argument que no els presenti adjunts és negar la confiança en el propi sentit comú i per tant negar la pròpia capacitat de jutjar; i, finalment, perquè encara no es tenen clars els paràmetres a tenir en compte en un estudi de resultats de sistemes educatius, quan el que s'hauria d'avaluar és la capacitat de la persona de ser lliure i feliç al llarg de la vida.

Per altra banda, ningú demana estudis que demostrin la validesa de pràctiques tan esteses com l'avaluació numèrica, els exàmens, aprendre a escriure i llegir abans del canvi de dents, etc. i, no obstant això, la majoria de gent les accepta.

Així que, finalment, mantindré com a cita un article escrit per na Tamara Chubarovski,"Inconvenientes de aprender a escribir antes del cambio de los dientes de leche", i d'altres que es trobaran a la seva web Voz y Movimiento. Tot i que l'article es refereix a dades que requeririen citar estudis clínics que les suportin i no ho fa, crec que l'autora ho compensa en oferir moltíssims recursos per a l'educació infantil que respecta les necessitats de l'infant, que permeten posar en pràctica i avaluar experimentalment les seves teories.

Tanmateix, posats a reflexionar perquè ningú no ha explicat aquesta qüestió en termes fisico-químics, fàcilment podem arribar a la qüestió d'allò poc que coneix a l'ésser humà la ciència que observa la matèria microscòpica. Encara n'hi haurà que confiïn que a la física quàntica, que demostra aspectes com el fet que les cèl·lules es comuniquen entre elles a través de fotons (llum), que la matèria és més del 99% buida, i, que, a més es desintegra i es torna a integrar moltíssimes vegades cada segon, que l'observador/a afecta l'observat/da, etc. s'hi trobarà la resposta.

Sigui com sigui, es demostra que el respecte per l'evolució natural i pausada dels primers anys de l'infant són de repercussió molt positiva per al futur desenvolupament. I això exclou la lectoescriptura abans del canvi de dents, com també l'ús de tecnologia electrònica i, evidentment, inclou altres pautes que sí que s'haurien de tenir en compte. Una explicació que hauria d'esser prou satisfactòria, des de les ciències de l'educació, es pot trobar a les teories del conegut Piaget, qui a través del seu concepte d'aprenentatge significatiu afirma que cal estimular l'aprenentatge des del punt on la persona arriba de forma natural fins una mica més enllà: no és propi de la primera infància espontàniament -sense una estimulació acurada o un adult a qui imitar- representar de manera pictogràfica la realitat (la qual cosa seria l'inici rudimentari de l'escriptura), perquè encara l'infant no coneix prou la realitat ni domina el seu cos prou com per a plasmar-la en paper (dues coses que hauran de sorgir, per tant, abans d'agafar un paper).

Per una explicació més profunda, la pedagogia Waldorf (anterior a Piaget) ha d'assumir l'ésser humà com a composat per cossos físic, etèric, astral i espiritual i emprar aquests termes per a caracteritzar-ne el desenvolupament. Així mateix, aquesta pedagogia assumeix l'existència de dotze sentits. En ella, tota educació es defineix pròpiament com a educació dels sentits i corresponen els quatre sentits inferiors o fonamentals (tacte, equilibri, sentit vital i sentit del moviment propi) a l'educació dels primers set anys. En referència a això podeu consultar dos articles anteriors de la meva autoria titulats "Els dotze sentits" i "Del paradís a la intuïció".

A Terra Animada, d'Stephan Harding, obra que vaig traduir de l'anglès al català i que va ser publicada per l'editorial Llibres de l'Índex, l'autor, zooleg oxfordià, recolzat per altres científics de renom com Lynn Margulis i Brian Godwin, parla de la necessitat del sorgiment d'una nova manera de fer ciència, que inclogui l'observador: no és la ciència que va fundar Descartes amb la seva visió que l'univers és una màquina explicable mitjançant l'observació neutra i externa – en què l'observador no s'implica i s'assumeix que no afecta – la que ens ajudarà a entendre a l'ésser humà (ni la natura, segons el mateix autor).

A El lletreig del Sensori, David Abram ens compta com ocorregué i què significà el sorgiment de l'escriptura hebrea, com a primera escriptura no pictogràfica, fonament de la nostra cultura judeocristiana. En relació al present article, del missatge de David Abram podem destacar que la cultura hebrea, amb el seu llarg èxode, va fer de l'escriptura el referent que les cultures anteriors animistes trobaven en la natura. Per a les cultures antigues no alfabetitzades, la natura era una entitat viva i parlant, habitada al seu torn per entitats vives i parlants. Mirant endarrere sense avergonyir-nos de la nostra història trobam un salt de l'animisme (la natura que parla), al catolicisme (Déu que parla a través dels seus representants) al protestantisme (el llibre sagrat que pot ser interpretat per tothom) i finalment a la ciència estamental (l'utilització d'eines i de l'intel·lecte per part dels científics per a entendre la natura) que hauria de portar a l'esperit científic respectuós generalitzat (tothom pot emprar l'intel·lecte per a entendre la vida i la natura), però aquesta evolució no es farà si no s'admet i integra el nostre passat, i es respecta l'evolució necessària d'una manera d'entendre les coses a una altra que ocorre dins cada biografia.

La infància és una edat en què fàcilment es viu en una mena de cultura màgica, animista. Aquest estat de consciència o cultura infantil s'ha de respectar perquè com hem dit, és la base d'un desenvolupament posterior sa, arrelat. No escriure, ni llegir, ni emprar mitjans electrònics audiovisuals s'acompanya per tant de manera natural per una imaginació desbordant en què no té lloc l'avorriment i en què qualsevol objecte té vida i parla. Lluny de ser font de futura bogeria, aquesta fantasia demostra ser font de salut.

Tot i que el currículum nacional de l'educació infantil no inclou la lectoescriptura, molts mestres pensant fer-ho així millor avancen continguts, sense tenir en compte que avançar continguts no sempre és beneficiós sinó que en la majoria dels casos arriba a ser perjudicial.

Inés Torres Bonet