A la confraria de pescadors de Cala Rajada‒ promotora de la Reserva Marina d’interès pesquer del Llevant de Mallorca, gestora de la més coneguda i efectiva promoció del peix nostre com és la Mostra de la Llampuga, exemple en la reducció dels dies de pesca fent dels dissabtes i diumenges dies de NO pesca professional, impulsora del pla de gestió per a la pesca de la llampuga, portadora de la iniciativa en la proposició de crear un pla de gestió per a la pesca en el Canal de Menorca, entre d’altres‒, ens dol quan es publica un resum divulgatiu amb dades equivocades o malintencionades respecte a la seva feina, o la seva vida.
Això es el que ha fet Oceana en la publicació a “Cap Vermell” el dia 2 de febrer de 2015.
AMB LA FEINADA QUE DUU, FEIS-HO BÉ
Que difícil ha de ser calcular les dades de captures de peix des de l’any 50. Això ha hagut de ser una feina de xinesos.
Jo sóc del 60, i des del 70 vaig començar a adonar-me del que era la pesca professional. Us puc dir que les relacions de captures no eren ni de prop reals, entre altres coses perquè no era obligatori ni per part de l’administració ni per part dels òrgans de control pesquer( si n'hi havia).
El recull de dades més o menys seriós va començar en els anys 90 i ha anat millorant fins que en el segle XXI es pot dir que ha assolit una categoria digna per a l’estudi estadístic i altres aplicacions.
És d'esperar que els comptes d’Oceana en el primer paràgraf siguin només un error sense mala intenció, no vull pensar que l’interès de fer mal al sector pesquer els dugui a exagerar sense escrúpols. Segons ells, els registres oficials de desembarcament són de 248.000 tones de peix, que en afegir-li un 24% (percentatge que no arrib a veure d'on surt) ens fa un total de 307.520 tones, i en afegir un 18% (tampoc no hi arrib) de descarts per la borda (?) ens dóna 362.873,6 tones i no 570.000.
Que el percentatge de captures no registrades a l’any 50 fos d’un 61% em sembla d'allò més optimista; ara, que al 2010 fos del 53%, ja us dic jo que no. Jo em dedic a la pesca professional des de sempre i, avui dia, fer aquest percentatge de negre és impossible i, a més, no és rendible.
Per altra part, la manera de gestionar l’activitat pesquera és un dels principals compromisos del sector pesquer d'aquestes illes i, juntament amb l’Administració, els científics i algunes associacions proteccionistes (certament preocupades pels ecosistemes però també per la realitat social i econòmica) lluitam, colze amb colze, des de fa temps, per dur endavant una sèrie de projectes (alguns d'embrionaris, però d’altres en estat molt avançat) que ens fa ser optimistes de cara al futur.
Estam d’acord que la pesca recreativa ha experimentat els darrers anys un augment molt significatiu, tant en el nombre de practicants com en l'efectivitat i, per força, en la quantitat de peix. També necessita una regulació en tots els sentits, perquè d’aquests sí que no tenim dades de cap tipus.
Culpables, això sí, de deixar-nos dur per la modernitat, assolint les noves tecnologies i reduint les plantilles, sols que sigui en nom de la dignitat dels guanys del pescador. Somii en les balandres a vela, plenes de mariners, vestits de parracs i amb res que dur a casa, veient-los des de la meva llanxa de luxe i tot fent un gin-tònic de vint euros, quina foto mes bucòlica, tipìcal spanish...
Crec que despert, i llegesc que algú diu que els pescadors han disminuït de 5.000 a 700 en seixanta anys, tot i mantenir les captures, i que això vol dir que ha baixat el rendiment pesquer i que ha disminuït la qualitat i la diversitat de les captures (?), que algunes especies han disminuït, entre altres algunes que jo, que duc quaranta anys pescant aquí, no les havia sentit anomenar mai (?). Encara somii.
Però en sentir anomenar la Nova Política Pesquera Comuna em desvetl i tenc la necessitat de dir que la Unió Europea, controlada pels lobbys de pesca industrial i altres lobbys d’interessos que no arrib a entendre, no té en compte la pesca artesanal com el que és. Simplement, ha diferenciat la pesca industrial de l’artesanal per la llargària de les barques: més de 12 metres, és industrial, i menys, artesanal. No té en compte ni la llunyania on pesquen, ni els ormejos que empren, ni el temps de pesca al dia, ni el volum de captures en relació als tripulants, ni tantes altres coses... Un exemple evident el podeu veure en el nou etiquetatge: a l’antic, era obligatòria la data de captura, i en el nou és obligatòria la data de desembarcament; a les illes tot el peix es desembarca el mateix dia, però si comprau peix de fora pot haver estat pescat fa quinze dies i desembarcat ahir, l'etiqueta no us ho desvelarà. A les illes, el col·lectiu de pescadors ens consideram tots artesanals, tots pescam al dia i amb restriccions d’horari, i les barques, encara les més grosses, estam molt lluny d’assolir la potència i la tecnologia que utilitzen els grans vaixells industrials.
Que aquests tipus de treballs es reprodueixin a altres llocs, però que es facin bé, que es tenguin en compte tots els paràmetres, que s’acostin al pescador i el coneguin. Així pot servir per a alguna cosa més que per a justificar els estipendis d’algú.
Joan Mercant
