Més enllà del batiport / 1


Comunicació masculina i femenina 

  L'altre dia remenant entre els calaixos vaig trobar un article que havia separat dels meus apunts universitaris. Concretament es tractava de l' article "Els paranys de la comunicació entre home i dona", de l'assignatura de Lingüística, impartida per Brauli Montoya, un dels pocs professors universitaris que em van agradar en majúscules. I vaig pensar que si l'havia separat de la resta, degué ser perquè m'havia cridat l'atenció. Tot seguit, idò, em vaig posar a examinar aquells papers i mentre els llegia em vengueren  a la ment els records d'aquell interessant article. Per això aquest mes he decidit compartir amb vosaltres aquest petit tresor, el qual es pot dir que és un petit anàlisi bastant curiós sobre les diferències entre els homes i les dones en el parlar. I us puc ben assegurar que són un bon reflex del nostre caràcter de gènere.

 Abans de res cal recordar que està més que demostrat  que els homes i les dones tenim cervells biològicament diferents; per això ens comportam i actuam de manera diferent a la vida. Igualment passa, idò, a l'hora de comunicar-nos, perquè així com les dones neixen "amb un cervell molt organitzat per a la llengua", els homes ho fan "amb un cervell programat per a l'actuació". Per això quan són infants les nines generalment parlen un poc abans, mentre que els nins tan bon punt s'aguanten drets, ja comencen a pujar i baixar escales, llits, cadires o sofàs, i a preparar endolls o pitjar botons.

  La primera diferència bàsica la trobam en el fet que les dones usen "més diminutius (reiet meu, estoneta, un poquet...), eufemismes  i identificadors que indiquen emoció, tals com molt, bastant, moltíssim....". Això és perquè són més emotives i sensibles. Per això mateix usen "formes verbals tan afectives com sento, desitjo, m'agradaria...". En canvi, l'home, que és més directe  i es deixa de romanços,  usa més "la forma imperativa, la més directa per donar ordres. Fes això, vols callar, has de...". Però no ens enganem, la dona també sap manar, i molt, però ho fa indirectament, a través de "la insinuació, la subtilesa: potser podries, que et semblaria si...". I com a homes ja ens podem preparar si una dona ens envesteix així.

 Un altre detall que destaca l'article és que en una conversa un home interromp molt més que la dona, no respecte el torn de paraula. I és ben vera, si ens aturam a pensar en el típic sopar format per diferents parelles, quasi sempre sobresurten les veus masculines que es trepitgen l'una amb l'altra  mentre les dones  són capaces d'escoltar i esperar el seu torn per a intervenir. Això és perquè el sexe femení "prioritza el fer relació per damunt de la transmissió de la informació. Controla més l'impuls de parlar". Deu ser per això que una de les maneres preferides d’enfadar-se de les dones sigui restar en silenci durant molt de temps fins a posar-nos nerviosos.  Una altra cosa que demostra aquest punt és que en l'elecció de temes elles prefereixen xerrar de coses "més sensibles i personals: pares, fills o sogres; d'afectes i retrets; o de coses un poc més superficials, però igualment personals, com dietes, vestits o aparences". I sí, aquí també entrarien les famoses xafarderies tan habitualment assignades a les dones. No són de fet temes personals? En canvi, els homes preferim de parlar de coses "més simples i menys afectives, com esports, política, feina, dones, mecànica, notícies... i sobretot gaudim de poder mostrar les nostres habilitats (per molt que n'hi hagi de més modestos)". Que si he guanyat a tal esport, que si he construït no sé què, que si he estat capaç d'arribar a tal lloc... Però l'article ho resumeix d'una manera encara més clara: "Fiquem-nos en el llit. A les dones mentre fan l'amor els agrada sentir que són guapes i que les estimem (són sensibles), mentre que els mascles gaudim de sentir que ho fem bé i que donem plaer, és a dir que hi tenim una gran habilitat".

 Al final tot es resumeix a allò que jo sempre he defensat: que els homes som més pràctics en el pensament, i les dones més complexes. Personalment consider que es compliquen massa l'existència per tanmateix arribar al mateix punt (per alguna cosa som home, supòs). Ho explicaré gràficament: si pots arribar a Sant Llorenç per la carretera de Manacor, per què has de voltar per Son Negre, ple de costes i corbes. Tanmateix al final arribam al mateix punt: Sant Llorenç. Però almenys anant per la carretera ens evitam maldecaps o  preocupacions innecessàries.  O com li agrada explicar a un amic meu: per què ho maquillen amb sopars, flors, xerradeta, carícies (romanticisme, en resum), si al final acaben al mateix lloc que nosaltres: el llit. Però tornant al meu exemple de Son Negre, si bé com a home preferesc anar en línia recta cap al punt d'arribada, també he de reconèixer que elles, durant el seu trajecte, gaudeixen de matisos que mai podré percebre.  Els ametlers florits, l'esplendorosa verdor del foravila, el cant dels ocells... tot això  no se sent per la carretera de Manacor, només per Son Negre. I en aquest aspecte sí que em fan enveja.

  L'article acaba amb un bon exemple que demostra aquesta practicitat dels homes i la complexitat de les dones. Conta que un dia una adolescent de vint anys es va veure unes  arrugues  al costat dels ulls i va pensar que potser se li notaven massa a la seva edat. Atansà la cara al seu pare  i li mostrà el seu desperfecte. El pare, sense immutar-se, li contestà "no et preocupis, quan siguis més gran ja existirà una màquina que te les traurà  o una operació per arreglar-te-les sense fer-te gens de mal". Ella es va indignar i tot d'una va anar a la mare a dir-li la mateixa frase. La mare, més sensible, li digué "Mira les meves, què dius de la teva cara tan maca!". L'adolescent, realment, només volia un consol i un apropament, davant la seva petita queixa. En canvi, la resposta del pare era una reacció per ajudar a resoldre un suposat problema. Per tal d'asserenar la seva filla li oferí una solució més o menys pràctica. Perquè els homes som així, pràctics, i les dones, així deçà, complexes. I supòs que per això ens atraiem i a vegades,  fins i tot, ens complementam.

Frase del mes:  "En realitat, el millor aliat de la llibertat de les dones ha estat la ciència, que va  inventar la pastilla anticonceptiva i màquines com la rentadora". (Doris Lessing, premi Nobel de Literatura).