El ball de bot forma part de la cultura popular; és a dir, aquella que beu de la convivència diària, de les relacions que s'estableixen entre diferents grups socials i dels coneixements culturals acumulats durant segles i brolla a partir de l'activitat popular, ciutadana.

El ball de bot és un conjunt de danses populars tradicionals, amb una llarga trajectòria i que es renova generació rere generació. No respon a les modes que imposa la societat de consum però sí que és sensible als grans canvis econòmics, socials i polítics quan afecten a la convivència, al bessó de la cultura popular. Aquestes danses passen per moments de bona acceptació i per altres d'oblit; el mateix que passa a tot un conjunt d'activitats culturals populars: música, cançó, literatura, festes,jocs, de les quals forma part.

A Capdepera, a partir de l'any 1868, va decaure l'antiga cultura popular perquè de tan fossilitzada com estava deixava mal gust i s'imposava amb força la modernització dels costums. El ball de bot va caure en el desprestigi, com també ho feren els coverbos i les rondalles, per posar un altre exemple. Quan a finals de segle XIX Antoni Maria Alcover començà a recollir rondalles pels pobles de la comarca de Llevant, a Capdepera ja no en quedaven; aquí ja utilitzàvem expressions com: No em contis coverbos!, o No em venguis amb rondalles!

El poder, tant el polític com el religiós, ha estat interessat, des de sempre, a controlar la cultura popular per a decantar-la a favor dels seus interessos. L'any 1924, amb motiu d'unes completes en honor del beat Ramon Llull, el canonge de la Seu, Antoni Sancho, féu la següent exhortació als mallorquins: Es vergonyós sentir de la boca pura d'una donzella mallorquina aquell seguit de paraules immorals ritmades al so d'un tango o ball de gent de baixes passions, i aquestes cançons, com tot el que és dolent, s'aprenen aviat. A les al·lotes no els cau la cara de vergonya, fins i tot davant d'infants innocents que, inconscientment, les aprenen només per sentir-les als més majors. ¿Com és possible que tenint, els mallorquins, una llengua tant formosa, amb unes cançons tan morals i sentides i uns balls tant decents, la nostra joventut s'entretengui cantant i ballant coses tan ferestes, poca-soltes i grosseres? (Gent nostra d'abans i d'ara de Bartomeu Melis i Melis, pàgina 139).

Joan Vaquer "de sa Posada",  el tercer per l'esquerra 

Un any abans, el 1923, s'havia presentat a Capdepera l'Associació per la Cultura de Mallorca amb l'objectiu de fomentar la cultura tradicional; aprofitant l'ocasió es creà una delegació formada pels més destacats personatges conservadors locals.

Dins aquell ambient de foment de la cultura autòctona i de rebuig dels aires modernitzadors dels feliços anys vint sorgiren un grapat d'agrupacions de ball de bot: Parado de Valldemossa (1924), Tall de Vermadors de Binissalem (1927), Aires de Muntanya de Selva (1930) i Cofre Antic d'Inca, entre altres. Entorn a 1933 es formà una agrupació local dirigida per Joan Vaquer Moll de sa Posada.

Durant la II República els partits polítics eren els grans animadors de la vida cultural local. La gent s'agrupava per afinitats ideològiques i s'adheria a un partit, entre els quals hi havia una gran rivalitat, de tal manera que si un formava un grup de teatre el seu opositor començava a treballar per crear-ne un de propi.

En la qüestió del ball tant el Partit Republicà de Centre (el d'en Miquel Caldentey Creu) com el Partit Socialista es decantaven per la música i els balls moderns. En canvi, el Partit Tradicionalista, els carlins, es decantaven pels balls tradicionals. Entre els tradicionalistes hi havia els catòlics més fervorosos i les seves activitats anaven molt lligades al foment de la cultura religiosa: actors en el teatre religiós del cicle de Nadal, membres del cor parroquial, formaven part de les Obreries de l'Esperança i de Sant Antoni.

A la comarca de Llevant els balls tradicionals més arrelats eren les jotes i les mateixes. Quan en Joan Vaquer creà, dins el Partit Tradicionalista, l'agrupació de ball de bot treballà, principalment, aquests tipus de danses, on els balladors i cantadors eren, bàsicament, els companys del cor parroquial. La seva passió pel ball tradicional el dugué a conèixer les danses i les agrupacions dels pobles veïns, la qual cosa li va permetre ampliar el repertori de balls i a treure punts de ball desconeguts que, anys més tard, ensenyà als balladors locals. La seu del partit, on assejaven els balls, estava en el pis de l'antic magatzem d'en Piricus, al carrer Nou, aleshores propietat de Pere Joan Forteza Bibí.

La primera vegada que na Francisca Tous Alzina Cetra ballà en públic fou una jota mallorquina que li havia ensenyat la mare tenia 7 anys i la seva parella de ball fou n'Agustí Nebot; fou durant una vetlada celebrada al teatre Oriental l'any 1935 i organitzada, segurament, pel Partit Republicà de Centre al qual pertanyien els seus pares. Una altra balladora que s'inicià en aquell temps fou na Maria Flaquer Creus.

La Guerra Civil tallà tot aquell moviment associatiu i cultural.