El ball de bot inclou diverses danses: boleros, jotes, fandangos, copeos i mateixes. Segons Bartomeu Ensenyat, a l'Enciclopèdia de Mallorca, el bolero es posà de moda a tot l'estat espanyol a finals del segle XVII i a Mallorca adquirí un caràcter i temperament propis. La jota sembla que fou introduïda per valencians a la primera meitat del segle XIX i conserva influències d'Aragó, d'on és originària. El fandango és del segle XVIII i es popularitzà dins totes les classes socials. El copeo és encara més recent, del darrer terç del segle XIX.
Una mateixa és el nom amb què popularment es coneix la repetició o continuïtat d'un mateix ritme. En Climent Crespo em recordava que antigament es ballaven dotze mateixes seguides de dotze copeos, tot d'una estrofa i en cada repetició augmentava el ritme de la dansa.
A mitjan segle XIX l'aristocràcia de Ciutat renovà el gust pel ball, incorporant noves danses del centre d'Europa, que aleshores estaven de moda, i millorant l'acompanyament musical.,
L'estiu de 1845 visità Mallorca el català Joan Cortada. En el seu recorregut per l'illa arribà fins a Artà amb la idea d'entrar dins les tan anomenades coves. Era el dissabte de Sant Salvador i el vespre pujà fins a l'Almudaina, on a la placeta de la cisterna s'hi feia ball de bot. La primera dansa fou una mateixa i, el subhastador del ball, l'escolà.
El dia de Sant Salvador, a les 10 del vespre, els senyors del poble feien un ball privat a un dels seus casals. En Joan Cortada estava de convidat del senyor de s'Heretat i na Maians, els Zafortesa; s'allotjava al seu casal i assistí a la vetlada. S'hi reuniren unes cent persones, dividides en dos grups: els senyors i els pagesos, col·locats absolutament separats. A l'hora del ball seguiren el mateix protocol; primerament, les senyores amb acompanyament musical format per guitarra, bandúrria i violí. Una vegada acabat el repertori, començaren els pagesos amb un fandango. Arribat el moment de refrescar els senyors i els pagesos també ho feren per separat. La vetlada acabà a les dues i mitja de la matinada.
Dues dècades més tard l'Arxiduc Lluís Salvador explicava que el ball era una de les diversions preferides dels mallorquins i que els balls nacionals es conservaven entre els habitants més pobres dels pobles i entre els pagesos. D'aquí deu venir la denominació de ball de pagès, per distingir-lo dels balls de l'aristocràcia, més moderns i de procedència centreeuropea, amb gran acceptació entre els assistents a les vetlades més selectes.
Tant en Climent Crespo com en Joan Ramon Esteva m'explicaven que quan han sortit a ballar pels pobles illencs la gent és molt més participativa que a Capdepera i ben aviat s'integren al ball obert. Des del meu punt de vista aquesta actitud té una explicació històrica, almenys parcialment. Capdepera fou, amb quasi tota seguretat, el primer poble de l'illa que deixà el ball de bot per passar al balls moderns.
La primera banda de música republicana de Capdepera es fundà l'any 1870. El seu director era en Gabriel Moyà, natural d'Artà, però l'any 1860 passà a residir a Capdepera; vingué perquè trobà feina de picapedrer, que era el seu ofici, en la construcció de la carretera del far i després bastir l'edifici. D'aquí que a ell i els seus descendents se'ls conegués per en Fareta. El seu fill Baltasar (1861-1923) ingressà com a voluntari a l'exèrcit per incorporar-se a una banda de música militar. El febrer de 1882 fou ascendit a músic de primera classe del Regiment d'Infanteria Filipines núm. 52; restà a dita guarnició fins que a finals de 1885 passà a residir a Maó.
Pels voltants de 1882, un grup local de joves republicans fundà la societat La Juventud, dedicada a promoure activitats de caire cultural i de lleure. En Baltasar Moyà es responsabilitzà de formar una bandeta per tocar a les festes, balls, comèdies i vetlades que organitzava aquesta societat. Els joves republicans eren uns fervents promocionadors de la modernització del poble i s'apuntaren amb molt d'èxit als balls moderns que els ensenyava en Baltasar i que eren els que llavors estaven de moda a Ciutat, principalment en els casinos republicans que devia freqüentar el nostre músic.
Aquella societat contribuí a crear una cultura laica, cosa que provocà que els successius vicaris estiguessin interessats a recuperar tot allò que s'estava perdent, entre altres coses el ball de bot. En aquest sentit fou intensa la tasca que desenvoluparen els frares ligorins (1893-1913). No tenc cap referència documental que lligui els ligorins amb el ball de bot, però hi ha indicis que apunten en aquesta direcció. Alumnes seus, com en Bartomeu Melis Patilleta, o en Joan Vaquer Moll de sa Posada, l'any 1933 organitzaren una agrupació local de ball de bot. Aleshores es deien balls regionals perquè existia el regionalisme polític i cultural que els promocionava, sobretot a Catalunya i al País Basc.
Després de la Guerra Civil, com que als militars i als falangistes els molestava tot allò que havia creat el regionalisme, passaren a donar-li un caire més folklòric i exhibicionista, amb la denominació de bailes típicos.
