Havíem deixat els nostres noviis a punt d’entrar al restaurant, a Lluc, on un cambrer els obria de pinte en ample les portes. A ells i als que volguessin entrar. Però, els enamorats s’han topat allí amb tres parelles més de casats de fresc, amb els quals fan les presentacions prèvies, i riuen la “casualitat” de la coincidència. Demanen, tots plegats, que se'ls  acomodi en espaiosa taula per tal de fermar la recent estrenada coneixença. N’ hi ha un, emperò, ciutadà, pixatinters microcèfal, que reclama una taula “per a mi i la meva senyora”, i quan pronuncia “la meva senyora”, senyala amb gest soberg i solemne la seva costella, una llambrina encotrinada.

Els nostres noviis enamorats de Lluc

Quan senten la fera i separatista reclamació, els altres, ja amb l'optimista eufòria de qui ha ensumat, li fan alulea. N’hi ha un que l'apunta amb un sifó…, el ciutadà treu el petit tòrax de quiquet bel·licós i accentua la verdosa pal·lidesa de buròcrata enfurismat: ”La meva educació no em permet…”, insinua ell. Intervé el providencial Paul, amb l’ajut del xòfer de sa camiona, en Jaume, que acaba d’entrar, i desprès d’un parell d’esperonejades i vacil·lacions, els de Ciutat consenten de formar part, ja oficialment, de l’improvisat gremi de nuviis lloquers.

Un altre parella de noviis a Lluc, amb altres amics

Desprès de sopar volen anar al cafè, però està tancat i no tenen altre remei que pujar a la cel·la. En Biel ofereix un llibre a monsieur Paul, perquè diu que s’avorreix, ell és un home d’acció, no de lectura ni contemplació. Paul surt de la cel·la amb un cert paroxisme, i al cap d’una estona torna a la cel·la a fer-li part, a en Biel, del seu descobriment: ”Hi ha dues parelles que tenen la cel·la en aquest mateix corredor”. I torna sortir tot d’una. ”A on va, monsieur Paul?”, li crida en Biel. Però ja és massa tard per a obtenir resposta. Mr. Paul Dubois de Chantecler i Subiron no el sent, deu ser a l’altre cap del corredor… En Biel es concentra en la lectura d’un llibre i desprès de llegir tres pàgines el tanca i apaga el llum. Paul encara no ha tornat. Què deu haver anat a fer aquest dimoni d’home?. Es tardíssim!

Tercera parella de noviis a Lluc

L’ endemà dematí els desperta la bocina de sa camiona, que el xòfer té per costum de tocar uns minuts abans de la sortida. Monsieur Paul, que dorm en camisa a lo D’Artagnan, pega bot del llit i, guaitant per la finestra de la cel·la, s’oblida, amb la pressa, del seu castellà amontillat: ”Eh! patrón! Attendez!  Haga el favor d’attendre un tout pe-tit moment!”

 Monsieur Paul Dubois de Chantecler

En Jaume Barraca, tot ell paciència de bon conductor, resta esperant, sense descartar – pel que li ha contat en Biel – allò que Paul està a punt, tal volta, de demanar-li. I és que el francès, un romàntic empedreït, sembla haver tornat més jove aquesta nit passada pels corredors de Lluc. Secret de sumari!

– Mestre, que podríeu fer una aturadeta a Caimari, ara, en baixar? – pregunta Paul a en Jaume –. És que vull entregar una postal perquè la facin arribar al batle.

Es Camell de Lluc

Aquell guitzero de monsieur Paul ha recordat que, de vinguda, a Caimari va veure una al·lota rossa que li va trasbalsar el cor (fou només una ràpida visió, però ja n’hi va haver a bastament perquè no deixàs de pensar-hi durant la resta de l’excursió). En Biel ho recorda, i també que havia decidit amb Paul remetre una postal al batle de Caimari, donant-li l’enhorabona i pregant-li que la fes extensiva als pares de la meravellosa criatura, aquella al·lota. “ Uns pares – comentava Paul – sens dubte ben influïts per Fra Angélico a l’hora de gestar aquella formosa filla, honra destacada per sobre les belleses que encobeeix Caimari i tot el seu terme”. Ai, Déu meu! Monsieur Paul s’ha enamorat!
 
Jardí botànic - Llar de la Mare de Dèu

En vista de l’ èxit, està comprovat que en Biel haurà de modificar l’objectiu de les excursions, donant-li més amplitud i una certa universalitat, que el farà, potser, més assequible. Davant el cert obstacle que, a estones, monsieur Paul representa per a un acompanyant, en Biel, després de sospesar els pros i els contres, decideix augmentar la quota de participants. Convidarà, de bell nou, al seu gran amic Pere Sureda i aquest, a la vegada, tramitarà la invitació per integrar-se al grup al seu estimat dentista particular. Perquè oblidàvem fer constar que en Perico i en Biel tenen un queixal corcat perhom, cosa que els obliga a freqüentar la clínica del seu comú i excel·lent queixaler.  “Gafim” conta que – malgrat el brandeig, els vaivens que sofreixen els arguments d’aquests capítols camioners que tan poc esment tenen, i tant  els és començar pel darrere, passar pel mig i/o acabar per davant – el que realment, importa és que els lectors puguin gaudir dels seus continguts. I clar, el protagonisme que els malaguanyats autobusos que encara hi havia a l’estiu de 1947, enfront del sacríleg confort dels moderns pullman ( la sola paraula ja ens dóna tombs de cap, però és millor prescindir-ne si volem ambientar-nos com pertoca), és força  eloqüent.


Monestir de Lluc

Prenguem, doncs, seient a sa camiona, provista de magneto i marxes com Déu mana, i sapiguem-nos afluixar de l’absurda i escandalosa modernitat que marxa amb delco  i que és capaç d’anar a unes velocitats indecents que, sens dubte, minven la nostra resistència física i afebleixen les nostres facultats mentals. La velocitat, i, sobre tot, la pressa, ens tornen completament idiotes. Les reformes fetes a les carreteres de Mallorca – com no s’ havia vist mai – han eliminat pràcticament els patriarcals i tradicionals perills:  Alerta a ses costes de Xorrigo! Vius en es coll de Sa Grava!  Ara ve es pont de s’Estret!, etc. etc.  En Biel i en Pere sempre comenten que per a viatjar per Mallorca amb totes les garanties ha de ser el més incòmode i perillós possible. Si no, no té ni mica de gràcia!

Bé, allí on érem. Desprès d’entregar la postal a la secretària del batle de Caimari, reprenem la marxa cap a Cala Rajada. Manco mal que ja tornam a casa, a l'hotel Castellet…  

Continuarà…