L’aposentador de les cel·les del santuari de Lluc està ocupat i preocupat amb el comportament d’aquells matrimonis casats de fresc, a l’hora de demostrar que, efectivament, compten amb totes les benediccions catòliques, apostòliques i romanes, a més de civils, per a poder compartir cel·la.

Astorament, angúnia, apocalipsi i judici final. Resulta que tothom va indocumentat; ningú no porta la ditxosa lletra de matrimoni. I tots la tenen, vaja si la tenen! Però, qui havia d’anar a pensar…? Tot resta en un ensurt, hauran d’esperar unes hores al ras, desprès podran ocupar un estatge decentó perquè aquells colomins estufadets puguin exclamar: “A la fi tot sols !”


El monestir de Lluc i voltants

Sortim per anar a l’església. Baixam per l’ampla escala, feta de nobles materials, i travessam el pati de la magnòlia més bella de Mallorca i per davant el monument de bronze al bisbe Campins; entram al temple i ens encaminam tot dret cap a l’ escala que porta al cambril de la Bona Mare de Déu de Lluc.  Heus-la ací. Mirau-la!  Morena com el  pa torrat i bella com la Sulamita. Somriu, tota petitona i deliciosament gòtica, amb  l’infant al braç. Llorenç Riber suposa, amb molta penetració, que es va fer petita per a infondre més amor. Sí, es fa estimar, no hi ha més remei que estimar-la. Paul i Biel són tot sols a la capella. Al cap d’una curta estona de fruir del més beatífic dels silencis, comencen a sentir una remor sorda i estranya que prové de l’escala. Allarguen el coll i estiren l’orella en direcció a la porta i veuen aparèixer, un al costat de l’altre, la parella de llorencins, les mans agafades, que s’acosten caminant de genolls fins al peu de l’altar. Llavors, cada un pel seu costat, pugen les escaletes del cambril de la Verge i besen els peus de la imatge. Biel mira la Mare de Dèu i… – no voldria pecar d’irreverent – però juraria que el somrís, un poquet estereotipat per tants de segles de glòria, s’humanitza ben visiblement, quasi fent-se de carn i accentuant-se fins al límit en què el somrís deixa d’esser-ho per a convertir-se en franca rialla…


Porxada i cel·les de Lluc

Lluc és un gran centre d’excursionisme, amb diferents indrets i curtes passejades, com la de la Font Coberta, a la qual s'accedeix per la barrera que tanca les terres de ca s’Amitger, que amb la vall d’en March, Mossa i Menut, Binifaldó, Son Amer i altres possessions, constituïen, altre temps, el vast i ric patrimoni de la Verge de Lluc. La font assacia la set del romeu i abasteix les necessitats del santuari. I al voltant de la Font Coberta hi trobam improvisats fogons i abundància de paperassa, per mor de la gran quantitat de gent que encara no sap anar al camp a menjar “pa sarró o pa amb butxaca”.

L’ajuntament d’Escorca és un ajuntament sense poble, però té un dels termes més grans de Mallorca. I tot el que es veu al voltant de la plaça constitueix l’únic nucli urbà, amb la casa de la Vila. Per això, els habitants de les possessions li diuen sa Plaça, així, amb majúscula.

Verge de Lluc

Llavors, també s'ha d'anar al puig dels Misteris, presidint el solemne silenci del paisatge de la tramuntana, només interromput pel so litúrgic de les campanes i el bucòlic de les esquelles del bestiar que tresca pels boscosos costers. I, més tard, un bon grup de pelegrins passen el Rosari amb els blauets  de l’escolania de la Mare de Déu. S'ha de fer, encara que un no sigui creient. No us en penedireu mai.

Però, i els nuviis? Què ha estat dels nuviis que deixàrem camí de les cel·les? Quan ens n'anàvem a la Font Coberta, deixàrem els llorencins vagant per patis i corredors, descobrint meravelles.  “Segurament – comenta Paul – encara s’estaran “empimpollant”.


Sa Font Coberta

Senten com un dels passatgers crida i els fa senyes. Es veu que ja han localitzat  als nuviis, “prenent la fresca” a un dels bancs que hi ha a cada banda del corredor central per agafar pulmonies. La parella mata el temps menjant avellanes i mirant com passa la gent. Tot una estesa de clovelles d’avellana es troba als peus dels esposos. Se’n deuen haver menjat més d’un almud perhom. ”Per estar tancats dins el quarto no ens hauríem mogut de Sant Llorenç”, comenta l’agrícola cellut, tot ple de seny que li vessa. I cercant l’aprovació conjugal, pregunta, capciós i bon pitot: ”No és veritat, Joana Aina?”  El cigne fa la mitja, modestament, i sense obrir el bec mou el cap mentre amb gest d’infinita elegància es retoca les  negres patilles de muller honrada, exclamant: ”Tampoc hi estàvem tan malament, entretinguts, dins la cel·la!”


Monument al Bisbe Campins

Monsieur Paul contempla unes dones vestides de pagesa, posant-se un mocador que es subjecten al cap amb unes agulles que es treuen d’entre els llavis. Tenen aquest aire entre enfeinat i apressat de les dones de casa. Paul comenta que – no sap si és només una suggestió seva – enlloc ha vist dones tan vermelles i lluentes com a Lluc. ”Semblen – diu – d’una salut compacta i sense corcs, dura; salut sana i grassa, d’una sanitat calenta, i, per defora, un poc oliosa”. Biel i Paul entren de bell nou al santuari, temple perdut dins el cor de la serra, a molts de quilòmetres de les urbanes clavegueres i a molts pocs metres de les estrelles que, amb  l’excusa de sentir cantar la lletania als Blauets, baixen de la freda astronomia i s’acosten, rodant, de puntetes, a Lluc. Una volta damunt la cúpula del temple, es posen a teixir una gran corona de nebulosa a la Verge, mentre els nins de l’Escolania tixen la seua en llatí, amb aquelles veus blanques i lleugeres com ales de colomí.

”Biel, ets un “cursi”…!”, li diu monsieur Paul, mentre fa una rialla, contemplant com les parelles d’enamorats esperen que obrin la fonda. Ja fa una bona estona que es troben davant aquelles portasses amb aspecte de famolencs desenquadernats. ”Després de fer l’amor, tots els animals estan trists”, comenta Paul, en llengua francesa. En Biel respon: ”Jo diria que aquests nuviis, més que trists, estan francament desesperats, com a afamegats, precisant calories. En deuen haver tudat moltes”. I allí, a punt d’obrir la porta de la fonda, un cambrer que porta ulleres de conxa i, molt ajustat de jaqueta i davantal, dóna la benvinguda als  nostres nuviis .

Continuarà…