Arribam a Artà. La plaça on s’atura la camiona (els d’aquest poble la coneixen com “el camión de línea”) és d’una vulgaritat aplanadora. Baixen més passatgers i en pugen d’altres. Encàrrecs. S’acosta en Pere Francesc Sard, l’altre germà “Terres”. Guiem Bujosa, “Ganància”, una altra institució artanenca i ambulant, també es troba allí.

- Què? Ha anat bé?

- Bé, ha anat! - responen una mica copejats, un poquet encarcarats i atupats -  El viatge és llarguet…, per a Mallorca!.

Els artanencs són gent amb fesomia ben personal. Pagesos, menestrals, indianos i senyors, tots tenen un sentit molt precís i definit de la jerarquització social. Per això s’entenen i s’han entès sempre, malgrat els assaigs d’agitació política d’algunes èpoques més o menys recents.

En “Ganància” parla, amb saviesa de “vell llop”:

- L’any 1951 ja quedaven pocs senyors  a Artà; tothom qui podia se’n va anar a viure a Ciutat o a San Juan de Puerto Rico. La vida social, un temps molt activa, quasi ha desaparegut per complet. La gent fina fuig de les mosques, dels fems, de la pols i de la neurosi. Però s’equivoca. Artà és un poble, un dels pocs pobles, on encara es pot viure.


Imatge antiga d'Artà ( Mapa del Cardenal Despuig)

És hora de reprendre el viatge, de partir. Ens manquen dues etapes. I encara ens aturarem a una altra plaça, la vella, que, a l’inrevés de l’altra, és un encant de desnivell i de caràcter. Hi hem arribat a força de voltar carrerons envitricollats. Només un “Terres” és capaç d’arribar-hi sense dur-se’n el referit de les façanes.

En aquesta parada es paga l’import del viatge. Es paga per endarrere, aquí no enganyen ningú. Més comandacions, i el xerroteig d’unes veïnades amb abundància de la 'a' pronunciada com a 'e'oberta, però no tan oberta com a Son Servera.

- Encara som a la capital del llevant! - exclama Antoni de sa Creu Vella, que viu a la partió entre Artà i Capdepera, amb una cama a cada part. I explica: Capdepera  i Son Servera foren llogarets d’Artà. Sant Llorenç, encara que tengui la tirada cap a Manacor, també li tira molt Artà.

La comarca – a Artà es publicava un periòdic que es deia Llevant  -- té un caràcter peculiar, del qual la majoria dels insulars no en sap la pols. És recomanable la lectura de dos llibrets: Croquis Artanencs, del Pare Rafael Ginard, i  El paisatge d’Artà, de Pep Sureda i Blanes; ambdós han sabut sentir i explicar l’extraordinari encís de la contrada llevantina.

Des de sa placeta de s’Aigua, passant per l’abeurador de Capdepera (el qual volien bescanviar amb les Coves d’Artà, ja fa temps, en Jaume Morey  i en Serafí Guiscafrè), la camiona pren camí cap al poble gabellí.

De dalt de la costa que domina el torrent de na Maians, es veu la vila de les senalletes (malgrat que hi hagi gent, al poble que abandonam, que vulgui que l’obra de pauma sigui patrimoni únicament seu) i pels finestrons del autobús arriben les fresques i humides alenades del xaloc mariner.


Torrent passant pel molí de s'Alzinar

El vehicle passa per sobre el pont del torrent que desemboca a Canyamel i, un poc més endavant som a Sa Creu Vella  – on antany s’ubicava la “creu de partició dels termes” – i on deixam Antoni (l’home més semblant al popular actor Pepe Isbert), i desprès Sos Sastres (n’hi ha que ho pronuncien Sot Sastres), on, per cert, han fet malbé, per culpa de la nova carretera, un olivar que hi havia arran, i que tenia fama de ser molt feiner. Hi ha gabellins que, per aquest fet i destrucció, s’han sentit molt desmoralitzats.

Quan són al Molí de s’Alzinar – molt semblant als de ses Vergunyes –  la carretera segueix un tros per devora del torrent. Grans arbres, jonqueres, canyes i esbarzers donen al paratge una amenitat fresca, ombrívola, delicadíssima… El Molí de sa Punta, a l’entreforc del camí de na Maians, i  desprès es Pou d’es Camí, quan ja som a Capdepera.


Pou des Camí ( dibuix de Joan Nebot "Rai")

- Aquesta vila és notable pel Castell i per les figues de moro que es fan dins les seves  murades, per les “vetlleries”, i per Cala Rajada --- comenta, entusiasmat, Gabriel Fuster, sens dubte una eminència, amb la totalitat del passatge escoltant-lo amb orelles estirades – Ah!, on tenc el cap, Déu meu?, i per les coves d’Artà. Suum cuique tribuere! Les figues del Castell de Capdepera només son comparables a les de l’ermita de Betlem. Menjar en dejú una dotzena d’aquestes figues, collides a trenc d’alba, i darrere beure dues copes de cassalla de la bona, sense respirar, és de les coses més profitoses i escaients que pot fer el qui tengui l’esperit aventurer i sigui amic de les emocions i del que ateny les coses del paladar. I pel que fa referència a les “vetllaries” per fer obra de pauma, en comunitat d’interessos i aficions, es pot dir que és un gran sistema per conservar l’esperit crític ben deixondit i esmolat, i un medi excel·lent per fomentar i desenvolupar l’art de la conversa, tan desatès en aquesta època de maquinisme embrutidor. De les Coves no en parlaré, perquè tot o quasi tot està dit, i perquè cauen enforet del nostre objectiu, no fos cosa que en sortís mig baldat. És un tema delicat, aquest.


Capdepera, des de s'Alzinar, amb l'aljub de la plaça, on la camiona s'hi va aturar molts d'anys  

Si hi hagués temps i fes un poc més de claror, en arribar a Capdepera, quan comencen a encendre els llums dels carrers, ho pagaria arribar fins al Castell. Allà dalt hi ha una mirada molt “alegre”. El paisatge que es domina des de la torre més alta és completíssim i molt útil per als aficionats a la geografia i, també, a la fotografia. Només hi manca un túnel, per a ser tan pedagògic i rellepat com els que hi ha penjats a les parets de les aules de primera ensenyança.

S'ha de reconèixer que aquest viatge de l'autobús de passatgers de ca’n Terres ha “sentado cátedra” pel que respecta al seus passatgers, que no paren, uns i altres, de narrar, explicar, debatre i xerrar molt.  I, per això, haurem de

Continuar…