Es tracta de donar esperança als vius, de projector-los el pensament a una sort de vida desprès de morts

 L’altre dia vaig anar al cementeri. Era un dia solejat i net. Els ocells cantaven en el seu món, ignorants dels calendaris i  commemoracions dels homes, perquè aquests estaven en el món dels ocells. Mentalitzat pel significat de la data i el concepte de visitar els morts, em vaig sentir incòmode en aquest ambient de normalitat, de claredat, de vitalisme atmosfèric. Em semblà sacríleg.

El cementiri envoltat d’alts murs de fortalesa pacífica, està a l'abast de la meva mà…El mir, el pens, el deduesc, l’imagin i el sent.

Els cementeris es fan per als morts; com una ciutat apartada però, realment, concebuda per als vius; per a mostrar-los, als vius, com estaran quan siguin morts…: Les casetes diminutes amb els seus terradets, les seves parets emblanquinades, amb els seus portals i reixes de joguina. Amb jardins d’arbres i flors. Amb carrers, passejos i faroles…Tot molt semblant a una ciutat normal per a homes vius: aquells mateixos ara inerts i en silenci…

Es tracta de donar esperança als vius, de projector-los el pensament a una sort de vida desprès de morts. De fer-los sentir un ambient semblant a la vida per quan no la tenguin: un pretès consol.

Una restricció de diferències…