Llucià Rinyon ens proposà, a un grup d'amics, una mena de joc innocent pel qual havíem de d'endevinar el personatge que havia nascut a un edifici que apareixia a una fotografia. Les nostres indagacions ens van dur al poble de Sarlat (França) i al personatge en qüestió: Étienne de la Boétie (1530-1563). Aquest polític i escriptor, amic de Michel de Montaigne, va deixar inèdita una obra essencial, publicada pòstumament pel mateix Montaigne, sota el títol de "Discours de la servitude volontaire ou Contr'un" (Discurs sobre la servitud voluntària o contra un).

Es tracta d'unes breus reflexions, una quinzena de pàgines, que hauria escrit cap als devuit anys d'edat. Picat per la curiositat, he accedit a aquest text i de seguida he recordat que en temps no gaire llunyans vaig llegir-ne alguns dels seus paràgrafs, de forma fragmentària, a través de la citació de tercers. Però la lectura completa del Discours m'ha posat davant un text que, gairebé 500 anys després, manté una vigència admirable, del qual s'entén que hagi estat considerat un referent per al republicanisme.

Aquells que han adquirit el poder pel dret de guerra, hi ajusten el seu comportament, sabent-ho i proclamant-lo com a país conquerit.

Aquells que neixen reis no són, en general, molt millors. Nascuts i alimentats en el si de la tirania, des de la seva lactància mamen tot allò que és propi del tirà i veuen els pobles que els estan sotmesos com si fossin els seus servents hereditaris. Segons el seu tarannà -avars o pròdigs-, usen del regne com de la seva herència.

Pel que fa a aquell que ha rebut el poder del poble, sembla que hauria de ser més suportable; i crec que ho seria si, un cop alçat per sobre de tots els altres, animat per això que se sol denominar com a "grandesa", encara que jo no sé ben bé què és, prengués la decisió de no canviar.

(...)

En realitat, entre aquests tirans veig algunes diferències, però cap de qualitativa, doncs, encara que arriben al tron per mitjans diversos, la seva manera de governar és sempre més o menys la mateixa. Els que són elegits pel poble, el tracten com toro a domar; els conqueridors, com si fos la seva presa; i els que arriben al tron per successió, com a ramat d'esclaus que els pertany per naturalesa.

El pensador francès fa palesos els mecanismes del poder amb una anàlisi abassegadora:

Els que defensen un tirà no són els homes de cavalleria o infanteria, ni les armes, sinó quatre o cinc homes que el sostenen i sotmeten davant seu a tot el país. Pot resultar difícil de creure, però és l'exacta veritat. Sempre ha estat així: cinc o sis homes als quals el tirà escolta, arribats fins a ell per la seva pròpia voluntat o perquè ell els ha cridat, per ser els còmplices de les seves crueltats, els companys dels seus plaers, els rufians de les seves voluptuositats i els beneficiaris de les seves rapinyes. Aquesta mitja dotzena d'homes modelen tan bé el seu cap que la maldat d'aquest envers la societat ja no és només la seva pròpia, sinó també la dels seus. Aquests sis homes en tenen sis-cents davall, als quals corrompen de la mateixa manera que van corrompre el tirà. I d'aquests sis-cents en depenen sis mil, als quals promouen, atorgant-los el govern de les províncies o el maneig dels diners per a tenir-los atrapats per la seva cobdícia o la seva crueltat, de manera que les exerceixin per delegació i facin tant de mal que no puguin quedar a l'ombra i que només gràcies a la seva protecció puguin escapar a les lleis i al càstig.

Quan els mitjans de comunicació, un dia sí i l'altre també, aboquen damunt la nostra esquena carretades d'una corrupció política que esclata pertot arreu, vegeu aquesta perla d'Étienne de la Boétie:

En veritat, el tirà mai estima ni és estimat. L'amistat és una paraula sagrada, una cosa santa. Només existeix entre persones de bé. Neix d'una mútua estima i es manté molt més per l'honestedat que pels avantatges obtinguts amb ella. Un amic està segur d'un altre perquè coneix la seva integritat i té com a garantia el seu bon natural, la seva lleialtat, la seva constància. On hi ha crueltat, deslleialtat i injustícia no hi pot haver amistat. Si s'ajunten els malvats, el que es forma és un complot, no una societat. No s'estimen, però es temen. No són amics, sinó còmplices.

En tot cas, a mi el que em resulta més significatiu del Discours són les causes que, segons el seu autor, contribueixen a la perpetuació de la tirania, en detriment de l'opció de la llibertat. De la Boétiees demana, esparverat: ”Però, per Déu, què és això? Com anomenar aquesta desgràcia? Quin és aquest vici, aquest vici horrible, pel qual un nombre infinit d'homes no només obeeixen, sinó que serveixen, no només són governats, sinó tiranitzats, de manera que no els pertanyen ni els seus béns, ni els seus parents, ni els seus fills ni la seva vida mateixa?

La por i la covardia en són factors molt importants, però l'escriptor francès hi afegeix un element que a mi em sembla determinat: l'obnubilació, l'estupidesa i la imbecil·litat, filles de la fascinació que el poder exerceix en els no-ciutadans, és a dir, en els súbdits: ”Resulta cosa veritablement sorprenent, encara que sigui tan comú que més val gemegar que sorprendre's, veure un milió d'homes miserablement esclavitzats, amb el cap sota el jou, no perquè estiguin sotmesos per una força major sinó perquè han estat fascinats, embruixats podríem dir”.

Gairebé 500 anys després, deia, encara avui bavam davant la visita d'un mandatari, del rei en avall, i romanem sotmesos a la fascinació del poder, embambats. Els reim les gràcies i donam per bona la seva vacuïtat. I quan és hora, els tornam votar, si podem. Al rei, per exemple, no que no podem.

Aquest Étienne de la Boétie és un modern!

Gràcies pel joc proposat, Llucià.