Dit això, no sé si he d’afegir res més, perquè resulta que com que aquesta és la indústria de la qual, directament o indirecta, tots menjam, criticar-ne el model sembla gairebé un pecat d’alta traïció. Una vegada i una altra se’ns repeteix que el pitjor turista és el que no ve, fins que ho hem acabat interioritzant i ja ho tenim assumit com una veritat més enllà de raons - i de la raó - , semblant a les oracions del catecisme que ens ensenyaven d’infants (almanco a mi).

 

No diré, perquè no és cert, que aquest segment de turisme-fems que ens arriba últimament sigui un problema de Cala Rajada, ni tan sols de Mallorca. I si no mirau com estan de contents els barcelonins, últimament, amb el comportament d’uns turistes que, a la Ciutat Comtal, sempre s’havien distingit majoritàriament per les seves inquietuds culturals i que avui ja comencen a mostrar la seva cara més fosca. Però el fenomen no sembla tenir aturador, i l’alarma s’ha encès ja a ciutats com Berlín o Brussel·les.

 

El crític d’art Jonathan Jones es referia recentment (The Guardian) al problema concret que comença a treure el nas per Barcelona i que aquí ja coneixem des de fa uns quants anys. En el seu article, aquest escriptor intentava un diagnòstic del problema, tot cercant una explicació a determinats comportaments dels nous turistes. Aquí en teniu un paràgraf que m’ha semblat molt aclaridor: És com si, en l’era dels selfies, ningú es pogués resignar a ser un simple espectador. El centre de l’espectacle he de ser jo, jo i jo. Potser els pares d’aquests joves que corren despullats van veure temps enrere la Sagrada Família o la Rambla en una visita guidada; però, pel que es dedueix de la foto en qüestió i d’altres instantànies del caos que es viu en algunes destinacions turístiques aquest estiu, cada cop més gent viatja a l’estranger per muntar un xou ells mateixos. (...) És una mostra d’allò més reveladora de narcisisme absurd.

J. Jones considera que les xarxes socials no fan sinó potenciar aquest narcisisme i la pruïja per mostrar al món la pròpia imatge.  No és el cas de la majoria, afortunadament, però sí d’un volum cada vegada  més significatiu de visitants totalment irrespectuosos amb el lloc que visiten i les persones que hi habiten. Llocs i persones pels quals aquests turistes no senten el més mínim interès, tot sigui dit.

 

Vull creure que, en les seves reunions de treball, els hotelers parlen d’aquests temes i consideren que el turisme en alguns llocs i moments és més un problema que altra cosa i si cal algun tipus d’acció, o si s’ha tirat la tovallola perquè no se’n coneix cap solució. En tot cas, de portes enfora no he vist que en diguin res. Ells continuen amb el mantra que el pitjor turista és el que no ve, i potser a força de repetir-lo han arribat a alliberar la ment de pensaments negatius. En algunes destinacions turístiques han començat a posar-hi fre, i si jo tingués interessos en algun negoci turístic em prendria  molt seriosament el problema.

 

Els pescadors de Cala Rajada van promoure la Reserva Marina per mirar d’assegurar el futur, per més que això els suposàs limitacions en el present. Crec que, salvant les distàncies, els hotelers n’haurien de prendre mostra.