Documentació Gabellina i Oriental (23)
Dibuix de Maria Rigus als devuit anys fet a l’Hotel Castellet.
Avui és un d’aquells dies en què veig que tot el que escriuré a continuació no s’acostarà, ni poc ni gens, al que sent, però, com altres vegades m’ha passat, tenc la necessitat de fer-ho perquè el fracàs en intentar-ho ja és un èxit.
Ha mort na Maria Rigus (1931-2014) i, de cop i volta, me passen moltes coses pel cap que, tanmateix, sé que no podré expressar com cal. Maria Rigus ha estat una persona molt important per mi; això tots els que em coneixeu ho sabeu del cert. A vegades, quan escric aquestes notes per publicar a Cap Vermell tenc la sensació que hi fic massa qüestions personals, que mescl història i sensacions, i no sé, a hores d’ara, si això és bo o dolent. Ara, evidentment, faré el mateix. I convertiré aquesta Documentació Gabellina i Oriental en una qüestió estrictament personal. No pot ser d’una altra manera.
Perquè Maria Rigus ha estat una mare per mi i també, a la vegada, ha representat una part de Capdepera que és la que més he estimat, la que més m’ha fet sentir orgullós de ser gabellí, la que finalment ha donat sentit a la meva vida fins ara. Sense ella, sense la seva inspiració, no sé fins quan podré mantenir aquesta actitud, aquests sentiments, aquestes sensacions de pertànyer a un corrent mil·lennari que ens empeny cap el futur amb tota aquesta força que han acumulat els que ens han precedit en aquesta «gran aventura» gabellina, oriental i universal que és la nostra vida i que fins ara ha estat el nostru poble, la nostra pàtria.
Jo, efectivament, podria contar moltes coses, moltes anècdotes; podria donar quatre detalls del que ha estat la seva vida, des del seu neixement, passant per la seva infantesa al costat, en part, de la meva padrina Maria en el Recreo, el seus petits records de la guerra, els seus grans records de la fam, la relació amb el meu pare Climent, el carrer de la Mar després de casar-se amb Pep Fuster, que, com he dit en altres ocasions, també era ca meva; la botiga de Cala Rajada, els berenars amb en Tonyico Barruà, el trempó meravellós per sopar, la feina pels hotels... els diumenges d’estiu a sa Font de sa Cala...
Però tot això ara és fum!
Postal enviada per Climent Blai del Recreo a Marieta Rigus, 1938.
Perquè el més important que ha escampat i deixat aquesta dona immensa no són quatre detalls, quatre anècdotes, quatre records... A mi m’ha donat i m’ha deixat molt més que tot això: el seu exemple, la seva actitud i uns valors que mai no hauria d’oblidar.
Deia que Maria Rigus havia estat una mare per mi i ara, si faig balanç de la nostra relació, veig que sempre m’ha acompanyat, sempre m’ha fet sentir la seva presència que, ara més que mai, continua present dins el meu cor. Moltes de les coses que sé les he après al seu costat o me les ha ensenyat ella mateixa. Darrera el seu posat humil s’hi amagava una gran fortalesa que m’agradaria conservar per mi mateix: humilitat i fortalesa, ja teniu dos dels valors que ella ha atresorat i regalat als qui ho han volgut aprendre.
Per altra banda, m’ha ajudat molt en les meves curolles «investigadores» del passat més immediat de Capdepera i dels gabellins. Encara no fa molt me va donar clarícies d’uns personatges anomenats en una carta i que no sabia d’on sortien; també me va identificar molts dels homus d’una fotografia que qualque dia publicaré. Era, per tant, també el meu referent en això: en la vida gabellina, en la seva evolució. Coneixia tots els noms, les dates, els carrers, els veïnats de cada un d’ells, i opinava amb una gran llibertat i respecte sobre el món i la bolla d’aquest petit univers que és Capdepera, i jo, no cal dir-ho, l’escoltava embadalit. Per tant, era també companya i mestre, perquè, a més de fer-me companyia, m’ensenyava coses noves cada dia, i ara que no hi és la trob a faltar i s’ha creat dins mi un buit que no puc ni imaginar com aconsenguiré d’omplir.
Aquests dies, com vos podeu imaginar, he anat una mica perdut, m’he trobat tot sol davant la immensitat d’aquest cel sense estrelles, però he mirat a l’horitzó i s’hi ha dibuixat el seu somriure i aquest cel fosc s’ha il·luminat i he vist que l’estrella que més brillava en el firmament era el somriure de Maria Rigus. No, mai no podré oblidar aquell darrer somriure que em va regalar i ja per sempre serà el tresor més valuós dels que mai tendré.
Segurament passaran els dies, passaran els anys, tot seguirà el seu camí, tot tornarà a la «normalitat», però jo cada diumenge baixaré caminant a sa Font de sa Cala i faré l’horeta damunt una de les muntanyes d’alga i somiaré en tot això que ens ha passat al llarg de la vida.
Si no hi ha res de nou, seguiré amb les meves curolles i potser fins i tot escriuré qualque cosa sobre aquest món que ens ha tocat viure, però quan pens que no la trobaré a ca seva per demanar-li això o allò, se’m fa un nus a la gola i me n’adon que no, que no ho he après tot en els llibres, que les biblioteques més importants són les persones i que quan aquestes no hi són no hi ha res que les pugui substituir.
Sé, per tant, que amb ella se n’ha anat una part molt important de la meva pròpia memòria. Arrib al carrer Baptista i quan som enmig del carrer, entre el número 12 i el número 7, intuesc que estic al final d’un camí i no sé si n’hi haurà un altre a seguir, un altre camí per continuar perseguint aquesta quimera gabellina que és l’únic que realment ens fa sentir persones..
I tot me ve a la meva petita memòria: Capdepera és un nigul que s’enlaire molt lluny del nostru abast. Capdepera se’ns esmuny. I estic trist, però també estic content perquè he entès alguns dels missatges que se’ns ha transmès, no sé si els més importants, però que crec entendre que són grans, molt grans i que és l’únic que no ens podran robar.
Mirant enrera, veig moltes coses, molts paisatges, molts olors, molts colors, camins que travessen pinars immensus, capficus dins aigus transparents, vegues sota pins altíssims, llargues converses que resumien el que és encara la humanitat, feina i lluita davant les dificultats, un carrer de la Mar boirós i ple de misteris que pujaven cap el Castell i sobretot aquella sensació de sentir-te bé, de sentir-te estimat, i moltes i moltes de més coses que amb ella he après... Però n’hi ha una que potser és la més rellevant de les que m’ha ensenyat i que té un valor incalculable i per això no vull de cap de les maneres deixar de dir-la avui i aquí: Maria Rigus tenia una fidelitat irreductible i insubornable cap a la seva gent, entre la qual he tengut la sort i l’honor de comptar-m’hi. Gràcies per tot.
Miquel Llull Rigus
Bibliotecari del Golea
Font de sa Cala, estiu de 1961. Jo davant na Maria Rigus, amb na Francisca Rigus, na Maria i na Francisca Sabatera i na Paquita Robles.
El somriure de Maria Rigus en un balancí de l’Hotel Castellet
Brindis
Són poques les paraules
per a contar la vida.
La mà del temps,
estrenyem-la, però
sense mai retenir-la.
Que els gestos siguin continguts.
Només posar la mà
necessitada amb urgència quieta
sobre una espatlla un moment.
Llavors l’aigua s’atura.
Joan Vinyoli, Tot és ara i res, 1970
