...i jo veia l’enigmàtic personatge, d’una manera i forma de ser contemplada des de la perspectiva d’aquella infantesa meva, que em deixava,  com diría un castís, “pasmao”. Era una “Guzzi” de color vermell, eren unes crosses i era un Home. La meva mare em diria, més endavant, que el seu nom era Marce, que un era cosí seu i que es dedicava – quan les institucions eclesiàstiques i polítiques d’abans li ho permetien –  a l’ensenyança. Sempre em recordava jo del dia que, un no sap el per què, s’atracà a mi i em va dir amb un to tal volta imperatiu, tal volta humil, però enèrgic, qué pujàs a la “Guzzi” i que aniríem a fer un tomb. “Déu meu! – vaig pensar – Caurem!” Però vaig comprovar que aquella màquina anava dominada pel conductor i la serenor arribà a mi. Aquell mateix dia vaig començar a anar a classe amb ell. Avui, any de gràcia de 1993, no estic segur de si va aconseguir transferir-me els seus coneixements, difícil era assimilar tot el que tenia per ensenyar, però sí que sóc conscient que vaig heretar la seva sensibilitat, el seu sentit del deure i la seva enèrgica bonhomia. No he de ser jo qui digui si ha fet qualque cosa, res o molt per a Capdepera-Cala Rajada. Tots i cadascun dels seus alumnes, tots i cadascun dels seus conciutadans són plenament conscients del seu quefer. Si hi ha algú que hi estigui en deute, no serà ell qui li ho retregui, no és el seu estil, però tos i cadascun sabem allò que la nostra consciència ens demanda. Que entre ell i jo existeix una comunió, és un fet cert, i cert és també que, malgrat que jo em mereixés aquella mamballeta, aquella bufetada que quasi em va rebentar el nas i que no semblava llançada per un braç i una mà i carn, em va fer mal de forma profunda. També és un fet cert i demostrat que és un d’aquells pocs homes dels quals es pot dir: “Té el que ha de tenir”. En aquests darrers temps, ha passat per la desagradable experiència de perdre al seu segon germà; germà que fou per a ell, quasi sempre, cadira, crossa, seient..., i això que qui subscriu aquestes retxes va viure molt de prop i sap el que en Llucià significà i significa per a ell. I hom també sap i reconeix el que aquesta persona anomenada Marcolina ha donat i continua donant a Marce, de vegades de manera anònima i altres pics en primer terme. Si algú ha arribat a llegir el que ell ha escrit en aquest “libreto”, o morirà d’enveja o morirà d’emoció, però, en ambdós casos, desprès d’haver-lo llegit qualsevol mort será plaent. Marce, Germà, gràcies per ser com ets i gràcies per haver-me ensenyat a ser com sóc.

Joan Sancho i Calafat

Ciutat de Mallorca, 1993.