Fer i deixar fer determina la vida quotidiana de Brussel·les...





Fer i deixar fer determina la vida quotidiana de Brussel·les (Bèlgica), ciutat que qui signa aquest escrit acaba de visitar. Aquell ninet que evacua despreocupadament – el Manneken Pis – expressa la famosa i temible  rebel·lia  i capacitat de befa dels belgues, especialment de la gent de la capital. Precisament per això, diuen, el “Manneken” ja ha estat segrestat un grapat de vegades.

Afortunadament, vàrem estudiar francès i si bé Brussel·les, en primer lloc, et confon, és oficialment bilingüe. Hi ha un acudit que diu que allí  la gran majoria dels seus habitants parla francès, però únicament ho fa entre les 18 i les 8 hores. En el transcurs del dia, de la jornada laboral, arriben a treballar a la ciutat un 200 flamencs. I se sent molt, però molt, de neerlandès. Però també és impossible no sentir àrab i turc, polonès i un espanyol de Llatinoamèrica. Sí, anglès, clar, però no molt polit a Oxford. Ho vàrem poder apreciar, observar, a la Grand Place, centre neuràlgic, a la qual tots els camins hi porten.


La Grand Place, centre neuràlgic de Brussel·les

Palaus llampants, de cristall, encobeeixen les institucions de la Unió Europea. Els eclipsen els arcs de Triomf  i els més bells edificis modernistes de Brussel·les. Consilium,l’anomenen els belgues. al Consell de Ministres de la UE. El palau de Justícia, el Museu d’Art i Història, el “Recyclart”, on artistes del grafit i músics de mestissatge creen formes noves d’expressió a una antiga estació de tren, punt calent per a estudiants de l’“Art déco” i amants  de la música folk.


Façana de l'edifici del Parlament Europeu

Els brussel·lesos  no berenen: un cafè amb llet, pa amb melmelada, un croissant, inclòs el popular brunch, ja fa temps que han passat de moda. Actualment són els salons de te amb pastissos dolços o tapes fortes els que priven. Es conserva el costum  del déjeuneur, del dinar, i al vespre, cuina mediterrània, oli d’oliva de gran qualitat i plats vegetarians. Una, que sent una certa inclinació cap a aquest tipus de cuina,  en va fruir un vespre a la rue des Bouchers, on van a sopar els turistes. Els visitants cauen en la temptació dels opulents mostradors de peix i marisc, amb  interiors acollidors i agradoses terrasses. En els restaurants i els cafès regeixen preus  que inclouen la propina, un 17 per cent pel “servei”. Únicament són habituals les propines petites (arrodoniment) en cas de pagament en efectiu, no quan es paga amb targeta de crèdit. Als taxistes mai no se’ls dóna propina, tampoc als acomodadors de l’òpera – anàrem a una representació de 3 hores i mitja i a la meitat haguérem de sortir per la calor que arribà a fer a la nostra zona, dins el Théatre Royal de la Monnaie –, però sí als que t’acompanyen al seient, a la butaca, al cinema: 50 cèntims d’euro.

Uns 500 cotxes de luxe relluïen, des del Mercedes Benz al Cadillac, a l’Autoworld, una sala  que porta a 1880 com l’any de la seva construcció. S’hi troba el Cadillac descobert en el qual el president Kennedy va recórrer Berlín al 1963. El “Minerva” i altres marques belgues molt sol·licitades, de fa molts d’anys enrere, reposen dins la majestuosa nau de l’Autoworld.


Autoworld, fira de cotxes de luxe de Bélgica

Molt a prop la Fondation Jacques Brel, el famós cantautor oriund de Brussel·les, la Maison d’Erasme de Rotterdam, que és un elegant palau renaixentista i els jardins on es poden admirar les escultures d’Auguste Rodin.

Són abundants els hotels de cadenes internacionals. No és bona de fer – si no t’hi poses prest i d’hora – una reserva a uns dels pocs hotels familiars que compten amb una certa qualitat (a cases antigues amb mobles d’herència) i t’ofereixen llit i berenar entre 45 i 80 euros. L’Auberge Bruegel fou durant una setmana el nostre refugi, molt a prop de la catedral de Saint Michelle o el Centre Vincent van Gogh. Dos vespres fruírem, a “Travers”, del jazz més saborós, un local d’un quart de segle d’antiguitat, amb tendències musicals internacionals.
 
Jardins de Laeken, amb escultures d'Auguste Rodin

El castell de Seneffe, un palau restaurat on, en el seu interior, es pot admirar una de les més precioses col·leccions europees de plata, amb un parc d’unes 20 hectàrees i el Canal du Centre, amb unes obres d’enginyeria hidràulica portentoses, amb flora i fauna que l’envolten, i que forma part del patrimoni cultural de la Humanitat des de l’any 2000, foren els darrers llocs que poguérem visitar, i que hem d’agrair a la intervenció de Claude Rempart, amable guia que, en el seu programa per a la nostra estada a Brussel·les, no tenía aquests darrers indrets inclosos. Restàrem molt satisfets d’haver pogut anar a Seneffe i a Canal du Centre, que recomanam a tots els que viatgin a  la capital de Bèlgica.


Joana Gomila