A mi, tot i que tenc certa predisposició a veure amb simpatia les causes perdudes, sempre m’han semblat contradictoris els lemes “ni una passa endarrere” i aquell que diu que “rectificar és de savis”.
Per això mateix, em sembla complicat trobar un equilibri entre mantenir-se ferm en les conviccions pròpies i comptar amb una capacitat de reflexió i de discerniment que ens allunyi, com essers pensants que suposadament som, dels sectarismes, i fins i tot dels partidismes més interessats que, en ocasions, fins i tot poden arribar a actituds intransigents i poc reflexives.
Cal, doncs, considerar, que davant un posicionament oposat al que un defensa s’ha de procurar analitzar si actuam de manera visceral, o si, en tot cas, només ens deixam moure per impulsos primitius.
Posem per cas que jo sigui mestre, de primària per afinar més, i amb l’especialitat en llengua estrangera –la qual cosa em permet poder ensenyar matèries en anglès-, per tant, diríem que professionalment això em beneficiaria, atès que les mesures del Govern ampliarien les meves opcions de poder fer feina, però que, per altra banda, consideràs que el decret TIL és un vertader nyap, serien poc reflexives i interessades individualment les fonamentacions en contra del TIL?
Diguem que -després d’un any de conflicte educatiu- els mestres, la universitat, la inspecció educativa, importants sectors dels pares i departaments de llengües, entre d’altres, demanen consens en els projectes educatius, i que, a més, aquesta situació anàs precedida de retallades en ajudes per menjador escolar o pel programa de reutilització de llibres, i que la Conselleria seguís aplicant l’estratègia de “ni una passa endarrere”, deixant per altres moments, tal vegada ni això, aquella altra que diu que “rectificar és de savis”, doncs a mi em sembla interessant defensar un altre model, el de consensuar entre tots un model educatiu per als nostres nins i nines.
Per tant em deman, veient que la Conselleria no rectifica en res, i que diferents sectors del món educatiu demanen diàleg, quina part de les esmentades hauria de mantenir-se ferma i quina hauria de rectificar?
Finalment, imaginem un món kafkià, impossible en el segle XXI, en què un govern nomenàs una persona com a màxima responsable d’Educació, considerant, això sí, que no tenia cap experiència en aquest sector i que, fruit d’això, la responsable tingués el demèrit d’aconseguir que tot el sector educatiu es posicionàs en contra del mateix govern, i que, per acabar-ho d’arreglar, la màxima responsable d’Educació digués que el col·lectiu dels mestres no era un interlocutor vàlid per parlar de modificacions en el sistema educatiu. Si això es donàs, em deman, qui no hauria de fer cap passa endarrere, i qui hauria, si en sabés, de rectificar?
Joan Ramon Bosch Cerdà