ESTIU DE 1980, BANDA DE MÚSICA  I  CARRERS

 L’ estiu de 1980 el “ Diario Baleares”, ja desaparegut, de la mà del seu cronista a Cala Rajada, Nicolau Nadal Ferrer, tractava una sèrie d’informacions, d’assumptes, al meu entendre força interessants. Una servidora està recuperant cròniques, reportatges i altres noticies dels Arxius de premsa  de Nadal,  i també de “Meyme”, a partir de l’esmentat any. Arxius que ells  -- Colau i Tomeu -- m’han cedit i dels quals procuraré donar-ne compte complit. Desitj us sigui plaent.  

***********************************

 Fa 34 anys, enfront de la plaça del Pins de Cala Rajada, a la cantonada entre el carrer llavors anomenat Alsedo i el principal d’Elionor Servera, hi havia instal·lada una barraca que ningú, any rere any, fou capaç de desballestar? Aleshores existia una Junta Local de Sanitat.  Malauradament, els seus integrants – i molt que ho sentim – ja no són en aquest món, amb excepció del batle que la presidia.  Aquella  Junta va permetre  que l’empresari teutó de la barraca pogués connectar els vàters allí dintre existents a la xarxa de clavegueram, en evitació, entre altres maldecaps, que als vespres els turistes es divertissin encalçant i caçant rates (gens ni mica petites, tot s’ha de dir) pels voltants del xibiu adossat a la barraca. Un cas que va transcendir – i suposam, que divertir – a la premsa alemanya que, aquell estiu de 1980, enviava  a Cala Rajada el denostat “turisme d’espardenya” que tant de mal va fer a aquesta contrada, però que aconseguí consolidar, almanco, el règim de  mitja pensió, amb serveis compartits entre els turistes hostatjats.

Com que, per al periòdic editat a Frankfurt, parlar únicament de la barraca esmentada devia ocupar poc espai, els redactors desplaçats a Mallorca afegiren el seu punt de vista sobre la circulació rodada, que titllaven d’anàrquica, en base a que la primera autoritat manifestava que 180 discs de trànsit serien instal·lats al llarg i ample del litoral turístic, a més de vigilar el tràfec de motos i ciclomotors pel passeig marítim (avinguda d’Amèrica), i pel carrer Gabriel Roca, a la vorera del moll, lloc on unes quantes persones havien sofert topades amb vehicles.  Tan aviat com foren col·locats els discs ja hi va haver comentaris discordants amb la seva instal·lació: uns anomenaven Cala Rajada com “Cala Disco”  i d’altres crítics amb el govern municipal (format per socialistes i comunistes) comentaven que “ tantes senyalitzacions de color amb fons roig obeïenals interessos dels qui comandaven, els quals volien fer prevaler el vermell per sobre el blau, afegint que si fos “azul”  la ideologia dels governants locals no s’hagués abusat del color com ho han fet ells. Rojos, més que rojos!”

 
Per si això no fos a bastament, la premsa es va fer ressò,  així mateix, de la proliferació de cans i cusses en llibertat, campant pertot arreu i deixant la seva petjada traduïda en excrements  per onsevulla. L’esmentada Junta de Sanitat comptava amb persones d’una certa edat que no anaven de verbes a l’hora d’encalçar cans i moixos… I la policía municipal (que abans no es deia  “local”)?  Idò, justament, aquell estiu de 1980 va veure ampliada la plantilla i ensinistrada, però com que havien de realitzar cursets no pogueren entrar en servei ni afegir-se als pocs efectius existents. Per tant, poca gent per encalçar animalets o perseguir els desaprensius que constantment feien benes les papereres dels carrers que portaven uns 10 anys col·locades.





El bar Wikiki
de Cala Rajada,
ple a vessar

 No ens hem aturat a contar-les. Colau Nadal  escrivía el 8 d’abril de 1980: ”Per evitar un esforç mental al lector i amb la finalitat d’aclarir qui és en realitat el responsable de la nova desaparició  de la Banda de Música de Capdepera, indagarem en el si de l’entitat “.

La culpa, que sempre porta molta lletjor, que els músics hagin hagut de plegar els instruments i abandonar el local d’assajos, el president del consistori  (a la “roda de premsa” que ofereix cada segon dijous de mes) l’ha donada al regidor de Cultura, que rés no ha fet, pràcticament, per evitar-ho. Suposava, la gent, que podia ser a causa dels ancestres eclesiàstics de l’edil, els quals devien xocar  amb la manca de praxi religiosa dels que comandaven com a directius de l’agrupació musical.  ”Qualque dia sabrem la veritat “, comentava el regidor, el qual declinava tota responsabilitat davant de les insinuacions del batle, però deixant veure clarament que era aquest el responsable.

Banda de Música de Capdepera, any 1915

A les processons de Setmana Santa no hi participa la Banda. El “Boletin de Información Munici-pal”  fa “mutis” i ni en parla del tema. Desprès de publicar 5 números, un cada mes, dels quals té cura el mateix regidor de Cultura, es deixa de publicar. L’agrupació local del PSM, a la qual pertany el regidor de Cultura, emet un comunicat en els següents termes: ”És fals que el regidor de la nostra formació sigui culpable del mal funcionament de la Banda de Música i consideram tendencioses les acusacions del batle. Qualsevol membre de la Banda pot donar fe de que unir esforços i criteris en el si del grup ha estat laboriós, ja que voler fer tornar al ramat a músics dissidents a la reincorporació ha resultat feixuc. El nostre regidor va sufragar, de la pròpia butxaca, l’adquisició de nous faristols, per tant, si ell estigués d’acord amb la dissolució de la Banda de Música no hagués actuat així.”.

* Al carrer “Xuclamel” encara ara n’hi ha que li posen –  a l’adreça de la correspondència o a les certificacions d’obertura d’establiment (que hem pogut veure) – el nom de Rafel Blanes. Aquest senyor,  tothom ho sap,  fou l’impulsor de l’arribada del tren a Artà , que mai va poder arribar a Cala Rajada, i això que els il·lusos membres del consistori gabellí, de tant segurs que estaven que en Blanes el faria arribar al port de Capdepera, s’apressaren a dedicar un carrer al seu nom, per si de cas… Comptaven que la via fèrria acabava a la veïna localitat i estava encastada davant del quarter de la Guàrdia Civil, prop de la casa d’en Blanes, perquè resultàs difícil poder-li donar continuïtat fins a Capdepera. D’Artà sí que Rafel Blanes n’és fill il·lustre. Va morir al 1975. El seu nét, Biel Moll, “showman” a Roma, ens va delitar amb la seva presentació de l’espectacle de Guillermina Motta a Barcelona. Biel era un existencialista, llicenciat en filologia catalana per la Universitat de les Illes Balears, traspassat ja fa uns anys a causa d’una malaltia severa. Isabel Moll, l’altra néta, fou catedràtica de la UIB, resideix llargues temporades a Capdepera i participa en esdeveniments culturals locals. Del xalet que la família Blanes disposava al seu carrer, ara Xuclamel (que traduït al castellà sembla ser “madreselva”, i per als catalans, “lligabosc”) no en resta res, a l’actualitat. Amb el temps passà a convertir-se en restaurant i, més tard, en bloc d’apartaments. El partit local “Convergència Balear”, l’any  1985, va fer una proposta per canviar el nom del carrer (desprès de 50 anys) pel de Xuclamel, planta autòctona de la nostra zona.


Xuclamel


* “Caléndula o clavelina de muerte”, traduïda al català es “llevamans”. Aquest és precisament el nom que porta un altre carrer de Cala Rajada, abans anomenat Miquel Garau, que fou el propietari dels terrenys on es va obrir la via. El carrer Llevamans data de l’any 1985, ja que una proposta feta a l’Ajuntament al 1979 no va prosperar, davant d’una certa polèmica suscitada amb l’interès del consistori de Capdepera de camviar la denominació als carrers que portaven nom propi de persones. El mateix va passar amb lel carrer de Joan Moll, conegut com “es Patró Canals”, el qual, ara fa uns 85 anys, es va personar a l’Ajuntament fent una proposta que si li dedicaven un carrer ell pagaria la placa. Això va bastar al batle d’aleshores per dedicar el carrer a Joan Moll. Molta gent es pensava que es tractava del metge Moll, molt estimat al municipi. Idò no. Al 2006 se li canviar el nom per carrer d’es Moll. El que passa, emperò és que si no s’han adonat, molt  a prop del Palau March hi ha una embocadura de carrer que també es coneïx com a “d’es  Moll”. Per tant, el nom estaria repetit. Com els cromos.