Han passat molts anys des de que me vaig relacionar amb la família de Don Juan Alzina, però en guard un record entranyable, a posta respondré amb gust a la petició que me fa Cap Vermell amb ocasió d’aquesta postal de felicitació que li vaig escriure des de Jerusalem. Era el curs 1960–1961, el darrer dels meus estudis a fora. El riu Jordà, on sant Joan batià el Bon Jesús, me va parèixer un record oportú per donar els molts anys a Don Juan.
Jo el coneixia de veure’l per l’església de sant Bartomeu els estius quan venia de vacacions amb la seva senyora, que tenia un posat molt distingit i uns cabells blanquíssims i sempre molt ben pentinats. Fora de la seva família tractava poc amb la gent, que l’anomenaven com “la señora blanca”. Tant ella com Don Juan freqüentaven molt la parròquia.
Don Juan tenia tres germanes a Capdepera: Antònia, esposa de Miquel Caldentey,Creus, Maria, la mare de Francesc de Sales Garau, notari de Felanitx, i Concepció, fadrina. Don Miquel Apotecari, que duia la farmàcia, era cosí seu, Miquel Melis, la seva esposa es deia Elianor i la filla, Antònia, que és la darrera que hem conegut. Tots ells ja són morts.
Quan Don Juan estudiava medicina a Barcelona, meresqué una beca per especialitzar-se en psiquiatria a Itàlia, en el Reial Collegi Major San Climent dels Espanyols, fundat a Bolonya en el segle XIV pel Cardenal espanyol Gil de Albornoz.
Allà conegué la seva esposa, Vittoria de Boschi, membre de l’alta noblesa italiana i se casaren. Tingueren tres fills, Juan Maria que morí durant la guerra civil en el front de Terol, Valentín, que seguí la carrera diplomàtica i Javier, que seguí la carrera jurídica-militar de l’exèrcit de l’Aire. Destinat a la província espanyola de Guinea Equatorial, fou també president d’aquella Diputació i Procurador en Corts per aquella província.
Javier es casà i, amb la seva esposa Teresa, no tengueren fills. Valentín es casà amb Doña Rosario de Aguilar, filla de l’Ambaixador Don Teodomiro de Aguilar i tingueren cinc fills: Juan Maria, José Pablo, Teodomiro, “Teo”, Valentín i Alejandro. Jo puc dir que els vaig veure néixer, en el sentit de què d’estiu amb estiu tornaven a Capdepera amb un altre germà. Eren ben coneguts els estius per la plaça de l’Orient, ja que tenien la casa del padrí en el Carrer de la Font, nº 1, una casa molt gran. Cada dia davallaven as Carregador, en el taxi del pare de Jaume Riera, casat amb la meva cosina Catalina. Allà estiuejaven, darrera la Capelleta, Maria iConcepció, germanes de Don Joan i allà s’hi aplegava tota la nombrosa família. Entre els pins i la mar aquells nins passaven totes les vacances gojosament.
Un estiu, quan ja me faltava poc per acabar els estudis del Seminari, Don Juan vingué a ca meva amb el seu fill Valentín per demanar-me que donàs classe al seu nét major, Juan Maria, que encara era un nin. Aquí començà una relació nova, que poc a poc s’anà fent més freqüent i més confiada.
Llavors aquest nin parlava tant en castellà com en italià. Son pare era llavors Cònsul d’Espanya a Milà, a posta poc després, quan el bisbe m’envià a estudiar a Roma, vingueren amb la seva esposa Rosario a la meva ordenació i missa nova a Roma, per la festa de Sant Josep de 1957. Després Don Valentín fou Cònsul General a Lyon i seguí la carrera diplomàtica a Brasil, a Haití i en el Ministeri d’Afers Exteriors.
Quan vaig acabar els estudis a Roma, el bisbe de Mallorca, Don Jesús Enciso Viana demanà per a mi una beca al Ministeri d’Afers Exteriors del qual depenia la Casa de Santiago a Jerusalem. La me donaren pel curs següent, 1960-1961. Al final Don Valentín m’aconseguí del mateix Ministeri on ell estava, un suplement amb el que vaig poder seguir unes mesos més els meus estudis.
Juan Maria ha seguit la carrera diplomàtica. El darrer pic que vaig parlar amb ell, no record per quin motiu, estava a l’Ambaixada Espanyola a Lisboa. Sé que tingué també un càrrec molt important en el Ministeri d’Afers Exteriors.
He sabut que José Pablo també ha seguit la carrera de diplomàtic, com son pare i el seu germà major; que Valentín actualment és Metge Pediatre a la Clínica Universitària de Pamplona; que Teodomiro, “Teo”, és economista i Alejandro, amb el que record haver parlat fa temps per telèfon, és religiós Agustino Recoleto, actualment a Brasil.
Don Joan patí la guerra civil amb la mort del fill Juan Maria i va estar tancat a una txeca de Barcelona, de la que pogué alliberar-se i de la mort, un poc com a per miracle.
Don Juan exercia a la Ciutat Condal i també a Mallorca. Sé que tractà dos canonges, no sé si com a metge o com amic: Don Miquel Alcover i Don Miquel Costa i Llobera. D’aquest ho deduesc perquè el seu biògraf, Mn. Bartomeu Torres Gost, que llavors era el meu rector del seminari, vingué a Capdepera no sé per quin motiu. Mumare, fent un esforç li preparà una ensaïmada (que llavors sols en menjàvem per sant Bartomeu), però el rector, no s’aturà a ca meva, perquè “volia parlar amb Don Juan Alzina”, cosa que a mumare li va caure ben tort; a mi no tant... L’ensaïmada no se féu malbé.
La biblioteca que Don Juan tenia a Capdepera deia com era de vasta la seva cultura. Quan encara ningú valorava el nostre pintor Jaume Mercant, a la casa jo hi vaig veure un dels seus primers quadres. Quan vaig dir Missa Nova a Capdepera, l’any 1957, me regalà una màquina d’escriure que me serví moltíssim.
Don Joan tenia una parla tranquil·la i segura, era una persona molt senzilla, sense fums tot i essent un intelectual profund, de fe cristiana sòlida i coherent. Ho demostrà una vegada més quan l’Ajuntament de Capdepera volgué nomenar-lo “Fill Predilecte”. Quan ho va saber, corregué al batle i, amb insistència, s’hi oposà rotundament. Don Juan era humil, com tots els savis.
A mesura que el matrimoni envellí, ja no venien per Capdepera. Els néts prengueren cada un el seu camí i jo tampoc he pogut seguir la relació. Don Juan acabà a casa del fill Javier a Madrid; baixant l’escala de la Biblioteca Nacional, va caure. Un dia me vaig topar amb Javier casualment en el metro de Madrid, fou la darrera vegada. No record les dades de la mort de Don Juan, però sé que està enterrat a Capdepera. Sé que Don Valentín també és mort i me agradaria tenir noves de Dña. Rosario, que sempre me tractà amb molt d’afecte. Crec que fora dels néts, no queda ningú d’aquesta família. Al cel sien tots i allà ens trobem tots plegats.
Llorenç Tous
Juny 2014.
Era dia 20 de març del 57, després de dir jo la meva primera missa. La vaig dir damunt la tomba de sant Pere del Vaticá. Després berenàrem plegats i ens férem aquesta foto:
De esquerra a dreta: 1. D. Juan de Zabala, llavors el meu director espiritual; 2. Mon pare; 3. Jo mateix; 4. Don Valentín, llavors Cònsul d’Espanya a Milà (Itàlia); 5. Mumare; 6. Mercedes Massanet, Climentona; 7. Doña. Rosario, esposa de Don Valentín.
