El DÈFICIT TARIFARI
(O EN MIQUEL LLULL TÉ UN “I HAVE A DREAM”)
Desxifrar el rebut de la llum requereix la dedicació de tota una vida i, com que
l’esperança de vida del mascle blanc mallorquí és de 87,6 anys, em conform d’albirar
l’essencial. Per poc que un indagui, s’adona que darrere la factura elèctrica s’hi
amaga un mon apassionant i delirant.
Després de no entendre res i de pegar carabassotades contra estudis, articles i
informes, s’encén un llum: el dèficit tarifari no és una dada objectiva, el “debe haber
pero no hay” que explicava don Toni “Solleric”, sinó que es tracta d’una xifra quàntica
el valor de la qual depèn de la posició de l’observador. D’una banda, la suma de
costos i drets que els distints governs accepten com a despeses de les empreses
elèctriques, i de l’altra, el que els distints governs decideixen quina és la tarifa que han
de pagar els consumidors; la diferència és el dèficit tarifari que s’estira i allarga com un
xiclet. Una xifra a l’arbitri de les lleis, decrets, normes i altra “mandanga” legislativa
que tinguin a bé promulgar els governs.
Exemples: Les centrals hidroelèctriques i nuclears reben cada any uns 3.000 milions
d’euros sense cap tipus de justificació econòmica. El sistema d’ajudes a les
renovables encareix artificialment el dèficit, en estar dissenyades sobre tarifes fixes
que no contemplen l’eficiència de les innovacions tecnològiques. La fixació del 40%
del preu de l’electricitat a través de la subhasta CESUR ha encarit la factura un 10%
mentre ha estat en vigor. Molts dels imposts que graven les empreses elèctriques són
repercutits quasi íntegrament al consumidor final via augment de preus. La factura
inclou l’impost elèctric, sotmès a doble imposició (es paga el 21% d’iva sobre l’impost,
una aberració fiscal) i amb la darrera modificació es desmotiva l’estalvi energètic,
una frivolitat mediambiental.
A partir del 2002, el govern decidí, amb criteris antieconòmics, davant les pujades de
preus del petroli i del gas, fixar un increment màxim del preu de l’electricitat del 2%,
quedà a deure a les fàbriques d’electricitat la diferència i generà un dèficit que seria
cancel·lat en futures pujades del rebut de la llum. Al deute, les elèctriques, l’han
convertit en bons, que han venut, avalats per l’Estat, per a obtenir liquiditat i pels
quals aquest any de 2014 es pagaran 827 milions d’euros en concepte d’interessos.
Apassionant és assabentar-se de com Iberdrola, per mitjà de la comercialitzadora,
vengué electricitat a baix preu, cosa que incrementà la demanda, la qual es cobrí
posant en marxa fàbriques de menor eficiència que obligaren a apujar el preu de
l’electricitat, que era el que volia que succeís la productora de... Iberdrola!
Si el que pagam per la llum no reflecteix els costos de producció, transport i
distribució, ni reflecteix el punt de trobada entre l’oferta i la demanda (els darrers anys,
la demanda baixa i el preu s’enfila), quina informació incorpora el preu? –
es demana, encuriosida, la lectora.
El rebut de la llum reflecteix la baixa productivitat i la ineficiència de l’electorat en votar
partits que no el defensen davant les companyies elèctriques. Incorpora el sobrecost
que paguen els electors en elegir mals gestors i el disseny institucional que obliga a
compensacions inassolibles per al seu acomiadament.
El govern, modificant el rebut, s’ha fet un embolic en voler assolir dos objectius difícils
de conjuminar: d’una banda, mantenir els beneficis de les companyies elèctriques
extractives, i, de l’altra, procurar que les pujades del rebut de la llum, i la consegüent
pobresa energètica, no li passin factura electoral. En la modificació del rebut que
se’ns vol encolomar, signarem un contracte en el qual no figura el preu final del servei
rebut i que incorpora, pel cap baix, 1.440 multiplicacions, per la qual cosa repassar la
factura serà feina de titans, sobretot si els multiplicadors i multiplicands se’ls reserven
les companyies. La darrera ocurrència és fer pagar als clients uns 100 euros de
suplement anual si volen assegurar el risc que comporta la tarifa horària. Quanta raó
tenien en Goya i en Lucientes quan digueren que “Els somnis dels neoliberals
engendren factures monstruoses”.
En Miquel Llull creu que un matí, en despertar-nos, en una fracció de la mil
milionèsima part de segon que hi ha entre el somni i la vigília, emergirà l’Esperit Sant,
quasi amb tota seguretat a les aigües d’es Carregador, transmutat en procés evolutiu
(no sabem encara si en forma de colom o de llengua de foc), el qual ens injectarà
ciència infusa i l’harmonia senyorejarà entre els homes; per contra, Endesa i jo mateix
creiem que sempre hi haurà un dèficit tarifari qualsevol amb el qual continuar explotant
els consumidors.
llucià rinyon
