Tal com van les coses, no tardarà el dia que l’Administració haurà de penjar el cartell “Tancat per manca d’administrats”. Si els segueix escanyant, acabarà penjant-se ella mateixa.

Com va, Tia, us va agradar l’espectacle esportiu de la setmana passada?

No volia ser més que una petita mostra de la forma com, algunes administracions, gestionen la seva oportunitat d’administrar. No deixa de ser curiós que una de les primeres accepcions de la paraula administrar sigui “aplicar a algú alguna cosa que li sigui útil”; altra no menys curiosa diu “curar”. Al costat d’aquests significats també trobem “gestionar”, no faltaria més!

Jo cada vegada em trobo més distant de l’Administració! Sí, d’aquesta, amb majúscules, la que ho ha de supervisar, regular, gestionar, controlar tot, absolutament, tot. Crec que no soc l’únic. És més: penso que som tants, els qui creiem ben poc en com es gestiona l’Administració, que podríem formar una societat secreta. Un secret a crits, ves, no cal que ningú caigui de la figuera, ara. És més, crec que tots els socis d’aquesta societat coincidim, sense haver-nos posat d’acord, en el nom  de l’ens que ens agrupa: “l’Ordre del Gran Desordre”.

Un va a una oficina de l’Administració i li donen data i hora per a un altre dia. Això, anant bé, és clar. El més normal és que l’Administració li suggereixi, com qui no vol la cosa: “no això no podrà ser”. No li diu: “això que demana necessita aquesta rectificació”, o bé “vostè ha d’aportar tal o qual cosa...” No: “això no podrà ser”. Especialment, si ets de l’Ordre del Gran Desordre. Si pertanys a un altre grup llavors la resposta anirà en funció de la afiliació de qui t’atengui. Si, per posar un exemple senzill que Vós pugueu entendre, qui representa l’Administració i el sol·licitant van anar a escola junts, llavors sí que “mirarem què podem fer”. Ara, com hagueu militat a l’equip contrari, no passeu pena, no: “això és impossible”. Del tot. In eternum.

Mentre els qui gestionen l’Administració puguin anar fent al seu aire no hi ha problema per als administrats. Ells també poden fer i desfer al seu aire, sempre i quan no emprenyin massa. Quan els administrats comencen a tocar el que no sona i dur problemes a l’Administració, aquesta comença a regular; és a dir, limita les actuacions dels administrats per tal d’evitar que es generalitzin els problemes. Però en el moment que els Administradors suprems comencin a veure afectats els seus interessos, posaran tota mena d’obstacles a la vida dels administrats.

L’Administració és com una gran família. Els pares i les mares de l’Administració tenen afany de poder, que no és altra cosa que voler fer i desfer per damunt dels altres. Aquesta qüestió és, en sí mateixa, la que distancia d’ella els membres de l’Ordre del Gran Desordre, perquè aquests volen viure i que els deixin viure sense més aspiracions de poder que menjar, dormir, treballar, descansar, emocionar-se, gestionar allò que tenen sense desitjar més que no els fa falta; és a dir, tenir salut, física i mentalment parlant. I deixar que els veïns facin el mateix sense emprenyar-se mútuament. Que, si poden fer una torrada junts de tant en quant, ja els està bé.

A l’Administració hi ha també els fills, adoptats, que són persones diverses: unes van en línia amb els tutors, i ja els està bé; altres són membres d’aquella Ordre del Gran Desordre, els quals entenen que, amb la quantitat de maneres de pensar i de fer que hi ha, fa falta organitzar una mica, però només una mica, la vida en societat. Per organitzar s’entén establir unes mínimes normes de convivència, que no tenen per què anar vinculades a unes idees concretes ni a afiliacions determinades. Aquests individus són els qui, quan l’administrat demana una cosa, acostumen a mostrar-se sol·lícits, ajudant-lo en tot moment i procurant encarrilar la demanda cap a la fi requerida.

Per agafar amb pinces són els avis i les àvies de l’Administració. Aquells qui, havent estat pares i mares, es jubilen ostentosament i amb dret de puntada, és a dir, dret a dir, opinar, promulgar i establir criteris públicament de com s’han de fer les coses, per molt que ells mateixos hagin demostrat activa i passivament no tenir-ne ni idea ni voluntat de fer-les correctament pel bé de la comunitat. Perquè l’interès era assolir un estat de poder. Alguns d’aquests avis, ben pocs, callen; però segueixen vivint a cos de rei, els privilegis que no els els toquin!

A mida que la família administrativa augmenta i disminueixen els recursos a repartir les accions per mantenir la quota de poder es fan més dures i agressives. Quan no es pot reduir més l’educació dels administrats es practiquen altres mètodes per limitar la seva capacitat de pensament i d’actuació. I així va creixent la gran família de l’Administració, acotant cada vegada més l’administrat i munyint-lo per treure’n tota la llet possible, la bona i la dolenta: els recursos, que es queda l’Administració, i l’emprenyament, que es queda l’administrat.

És com un gran guinyol, un teatre de titelles, on unes mans invisibles o molt difícils de percebre van movent els fils dels pares i de les mares, mentre aquests mouen els fils dels fills, i aquests són els dolents de la comèdia, repartint garrotades als administrats, o els qui fan les bones accions i acaben figurant com brètols, encara que no ho siguin. I, mentre uns van estirant del fil per pujar als nivells superiors i tractar de guanyar quota de poder, altres fan la seva, cada vegada més distants d’aquests poders.

Tal com van les coses, no tardarà el dia que l’Administració haurà de penjar el cartell “Tancat per manca d’administrats”. Si els segueix escanyant, acabarà penjant-se ella mateixa.

En fi, Tia, tampoc no acabo de veure massa clara la vostra relació de parentiu amb els pares i les mares de l’Administració. Què potser figureu com l’Administració de les Administracions? Ja m’ho aclarireu. Que ho passeu bé.