UNA CRÒNICA GABELLINA  (Vertadera… o no) de l’any 1989:

SI ÉS LA VERDOR FONT DE VIDA…

    Continuam amb les narracions referides als temps d’un quart de segle enrere, suma i seguit de la que, sobre “muntanyes cremades” publicàvem el proppassat 24 d’octubre.

    Mateu Morey, a les dades en què va succeir aquell devastador incendi, complia amb el servei militar a Artilleria i tenia la graduació de “cabo”. Com que en Mateu coneixia bé el poble i la serralada, el capità del regiment desplaçat a Capdepera per recolzar les altres unitats civils d’extinció de l’incendi, posà un batalló de soldats a les ordres d’en Morey. Aquests efectius s’encarregaren de desmuntar les enramades de pi que eren habituals a les terrasses de les cases, a l’estiu, i especialment les més properes a la plaça de l’Orient, que era el lloc on se celebraven les revetles i la resta d’actes amb motiu de les festes patronals de Sant Bartomeu, de l’any 1989, en les quals ens trobàvem de ple.

   El motiu del desmantellament de les enramades no era altre que evitar la possibilitat que les pinyes dels pins de ses Penyes o de sa Cova Negra, quan prenguessin i sortissin disparades com un míssil, a 50 metres o més, (fet  molt comú quan hi ha un incendi) provocassin sinistres al llenyam de les vivendes.

   Miquel  Lliteras “Catoï”,  malauradament desaparegut a edat jove, es lamentava del fet que “el mal més greu contra la natura i contra nosaltres mateixos el veig en els incendis; això és una cosa que els gabellins tenim en abundància, per desgràcia, ja que cada any en som servits unes quantes vegades”.

”Si és la verdor font de vida
 i la vida es llibertat,
boscos d’alzinars i pins,
per qué heu de morir cremats? 

afegia en Miquel, en el seus proverbials glosats.

   Una de les muntanyes més guapes i verdes de Capdepera és, sens dubte, la de sa Torre de Canyamel, la qual no s’havia cremat des de l’any 1936, en què fou incendiada per provocar que sortissin de la lloriguera el enemics del  “Movimiento” . Els qui ho puguin contar és ben segur que ja són vells  i tal volta partiran sense poder-la veure talment com era abans. Fa uns anys, allí, s’hi va fer una gran tallada de pins; els talladors, desprès d’haver separat el tronc de les branques, deixaren aquestes esteses al redol de cadascú, augmentat així el volum de porqueria i el risc d’incendi. Això s’ha fet també a altres boscos i muntanyes, com Son Jaumell, sa Mesquida o s’Heretat. I convé tenir molta cura de Cala Agulla.  

  L’ENGRANATGE

     Per tant, els responsables forestals deuen estar d’acord amb el que acabam de relatar i, per ventura, tenen les seves raons. L’opinió dels més vells de la contrada és que les branques s’haurien de retirar o cremar on no hi hagués perill d’incendi, en el mateix moment o període en què es fa la tallada. Aquests veterans veïnats tampoc estan d’acord amb el que es veu en arribar a Capdepera, pujant des de Cala Rajada per l’avinguda Joan Carles I:  arbres cremats  ja fa anys, amb les soques podrides, caiguts al terra i esperant, allí, el pas del temps a l’espera, sembla, d’una nova encesa.

–  Està comprovat – comenten l’amo en Jeroni d’es Murtar, mestre Miquel Reus i en Pere Pil·litu – que quan es produeix un incendi no estam preparats per apagar-lo aviat, ni a l’alçada que exigeixen les circumstàncies: els avions que porten l’aigua no poden fer feina de nit, els bombers no s’arrisquen a accedir a segons quins llocs  i moltes vegades el foc torna reprendre. I com passà a Canyamel, 40 quarterades avui i 15 l’endemà, a poc a poc ens anam quedant sense alzinar ni pinar.

   Hi va haver un temps en què el procés de neteja de muntanya i garriga comptava amb un engranatge perfecte: argelagues, gatoves, ciprell, càrritx, arbocers i mates s’empraven pels forns de calç i teuleres; les branques esmotxades als pins anaven als forns de la vila i per a començar foc a les cases. La troncada, per fer sitges; el tronc del pi (metro), el d’alzina i el d’ullastre l’obraven a les fusteries i a les drassanes; abans hi feren els barcos a na Ferradura. El sobrant s’enviava a Ciutat o altres ports fora de Mallorca, quan els vaixells – molts d’ells d’empresaris gabellins – carregaven dins cala Gat ajudats per una barcassa que feia el transbord a una petita esplanada que hi havia al moll de Cala Rajada.

  Aquest entramat, l’engranatge o encadenat de neteja, s’ha romput. Clar, ja no hi ha forns de calç ni teuleres, les cases tenen calefacció i els forns per fer pa són elèctrics. No hi ha ja aquelles possessions que també comptaven amb el seu forn, les sitges estan apagades. Tal volta, l’únic que s’aprofita és el “metro” i tronc gruixat i el rendiment ès mínim. Manca dur a terme un planejament de neteja a to amb els temps que corren; s’ha de tenir en compte el progressiu abandó dels camps de conreu. Moltes finques no se llauren, no s’exsecallen els arbres, no s’eixarmen les marjades ni les voreres…

  Ja poden cantar per “la tele”: ”Tots contra el foc”. Mentre de dins el cotxe o conduint la motocicleta qualcú tiri una llosca o un misto encès, es podrà calar foc onsevulla. I, com deien aquells ancians de les darreries dels anys 80, ”només amb noves mesures, tant en neteja com en extinció del foc, duites a la pràctica amb implicació de tothom i amb gran dosi de responsabilitat i estimació per la natura per part de les persones, tal volta així podrem deixar als fills i als néts qualque cosa verda que, confiem, no es carreguin aquestes noves urbanitzacions, més ferestes que els incendis”.                  

Arxiu” Meyme”  1.989