FITA A FITA PER ARTÀ:

UN RAIG DE SENSACIONS



Joan Carles Palos Nadal


 

Presentació del llibre Un raig d’excursions per Artà

25è aniversari del grup excursionista Un raig d’Artanencs

Amigues i amics, bon vespre

No podria encetar aquesta xerrada sense referir-me necessàriament a l’incendi que s’inicià dia 20 d’agost a vespre entre Cala Torta i Cala Mesquida, i que va afectar prop de 500 hectàrees.

 Es tracta del segon incendi més important d’aquest estiu, després del d’Andratx que calcinà més de 2.300 hectàrees, entre les quals les de la finca de La Trapa.

 Ho he dit moltes de vegades, però ho tornaré a repetir tantes com faci falta:

 No podem permetre que la ignorància i l’estupidesa humana s’estenguin com un caliu abrasador per damunt de tot allò que som i ens representa: llengua, cultura i patrimoni.

  I el territori és patrimoni i és país.

 Tampoc no podem permetre que perquè algú pensi que “una guarda d’ovelles fa més feina que una brigada forestal” (#findelacita), les retallades en els pressuposts públics i en els serveis que presta l’Administració, i que tots nosaltres pagam (!), calcinin tot allò que som i ens representa. Que tot el nostre patrimoni –i amb ell l’estat del benestar- acabi convertit en cendres per mor d’una administració estúpida i ignorant.

 Per ara no m’estendré més sobre aquest tema. Ja hi tornarem més tard. Perquè som aquí de celebració.

 És sabut que en tot parlament, els agraïments són sempre al final. Però en el meu cas, me perdonareu i me permetreu que capgiri el protocol.

 D’entrada, vull agrair als membres del grup d’excursionisme Un raig d’Artanencs que hagin pensat amb mi com a part activa d’aquest acte de presentació del llibre Un raig d’excursions per Artà, editat amb motiu del 25è aniversari de l’entitat.

 Sempre és afalagador que pensin amb tu, sobretot si és per estar a la presidència d’una celebració tant especial i significativa com aquesta, per compartir un moment tant especial amb gent amb la qual, a més a més, comparteixes moltes coses més.

Però, no ho oblidem, ells són els autèntics protagonistes i per a ells són tots els nostres suports, reconeixements i aplaudiments.

 Ara bé, una vegada vaig rebre la convidada a aquest esdeveniment, i ho dic amb el cor a la mà, he d’admetre que me va agafar molt per sorpresa de tot d’una, però que immediatament després m’emocionà molt, alhora que me suscità Un raig de sensacions.

 

FITA A FITA PER ARTÀ: UN RAIG DE SENSACIONS

 I això és el que venc a compartir amb tots vosaltres... Un “bon” raig de sensacions!

 “Quantes vegades i des de quantes latituds he somniat a sa vorera de mar!”, exclama l’Arxiduc Lluis Salvador en el seu llibre “somnins d’estiu a ran de mar”, mentre afegeix “ple de desig, mirant enfora damunt aquest camí del món i desitjant que mos puga dur envant a altres boreres”.

 Qui no ha somiat a vorera de la mar o des de les moltes talaies de les serres de Mallorca, desitjant que aquelles aventures viscudes no acabessin mai i que darrere aquelles en venguessin d’altres, i amb elles altres indrets a descobrir o, fins i tot, a redescobrir, des de perspectives noves i sorprenents?

 Quants de somnis, quantes de sensacions hem sentit i viscut a partir de la contemplació del paisatge.

 Al cap i a la fi, el paisatge es construeix amb la mirada. I sense persones no hi ha mirada ni paisatge.

 Per tot això, el primer raig de sensacions que vull compartir amb tots vosaltres va aparèixer en pensar amb les bones estones viscudes per aquesta contrada i tota la gent que he anat coneixent al llarg dels anys.

 Elles formen part del paisatge d’una manera indissoluble, i el fan més hermós encara.

 Va ser a començament dels anys noranta, quan el GEM –Grup Excursionista de Mallorca, del qual en som membre des dels seus inicis, l’any 1973- decideix dur per primera vegada la celebració de Sant Bernat de Menthon, patró dels muntanyecs, per les terres de Llevant i més en concret per les muntanyes d’Artà.

 Va ser el juny de 1990 a la Talaia Moreia. Allà ens arreplegarem excursionistes de tota l’illa per a veure sortir el sol, per a compartir l’inici d’un nou dia.

 El segon raig de sensacions va venir precisament d’una primera lectura del llibre Un raig d’excursions per Artà, la guia perfecta per conèixer i assaborir en condicions aquest bocí tant important del nostre territori, del nostre país, com és el parc natural de la Península de Llevant i les terres que l’envolten.

 Crec que era un deute pendent que algú havia de pagar. I qui millor que aquells que un bon dia, fa vint-i cinc anys, s’uniren i assumiren el repte, no sempre fàcil, de “conèixer el cos i l’ànima del nostre paisatge i, sobretot, donar-lo a conèixer als més joves”. (#findelacita).

 A aquesta iniciativa, s’hi sumarà aviat l’edició dels primers mapes Alpina amb totes les rutes del parc natural de la Península d’Artà.

 Tornant a l’Arxiduc Lluis Salvador, i resseguint les sensacions de romàntica espiritualitat que traspuen de la lectura de “somnis d’estiu a ran de mar”; aquest creador del “paradís a la terra” que fou MIRAMAR, ens explica “no hi ha llibre més instructiu, ni d’estampes més hermoses, com sa senzilla observació de sa naturalesa, de sa hermosa creació de Déu”.

 Així a la muntanya com es fa a la vida!

 Si volem conèixer bé la persona estimada, hem de saber què pensa i que sent. Com és interiorment. Alhora que exploram i descobrim la seva geografia física, el seu cos. Reconeixent i seguint totes les seves fites.

Ai, hem dit fites?

 Si cercam el significat de “fita” en el diccionari de la GEC (Gran Enciclopèdia Catalana) veurem que a la corresponent entrada ens diu:

 FITA f excurs Senyal consistent en un munt de pedres amb què de tant en tant s’indica la direcció d’un camí. Font: Gran Enciclopèdia Catalana

 Els excursionistes sabem de la importància que tenen les fites, aquests petits muntets de pedres que trobam al llarg del nostre recorregut i que ens indiquen el bon camí.

 Fita a fita feim camí, acostumam a dir els senderistes, i en trobar la darrera i més gran sabem que hem fet cim.

 I si seguim les fites, potser mai no mos perdrem.

 El meu pare ha estat per a mi la fita més important a seguir, tant a la muntanya com a la vida.

 Però n’hi ha hagut d’altres a la muntanya, com en Toni Nebot, en Miquel Fuster “Teret”, en Josep Manchado “Manxes”, en Pep Toni Aguiló o en Pep Xisco Pardo, sense oblidar dues de molt importants, en Manel Osuna i n’Emili Alonso, molt més que dos grans amics.

 Però recuperant la fita més important, el meu pare acostumava a dir que per la muntanya s'hi ha d'anar "amb molt de respecte i seny". Però sobretot, amb "seny de bèstia vella", exclamava.

 Així a la muntanya com es fa a la vida!

 Dècades d'experiència per les muntanyes, d'aquí i d'allà, m'han ensenyat que la previsió, la constància, la seguretat i el seny han estat les millors eines per avançar i fer camí.

 La previsió, la constància, la seguretat i el seny han estat també la càrrega imprescindible de la motxilla que ens hem endut per explorar territoris desconeguts i inhòspits sense por de perdre'ns pel sender fosc de la inseguretat i la desconfiança amb nosaltres mateixos.

 Però seguir les fites, el camí traçat pels que te precedeixen, és sempre aconsellable i molt instructiu.

 És igual si després decidim obrir ruta pel nostre compte o investigar itineraris alternatius, l'ensenyament i aprenentatge de la petjada que deixen els altres és igual d'important que el solc de la nostra pròpia experiència.

 El concepte “fita a fita” representa sobretot en el món del senderisme i de la vida mateixa el valor de l’experiència.

 Quan seguim les fites, seguim el camí traçat pels que ens han precedit en aquella ruta.

 Però quan som nosaltres els qui les dipositam, és quan el concepte “fita a fita” manifesta un vessant nou, el de la iniciativa compartida. Cream una experiència i la volem compartir!

 “fita a fita” és, per tant, un concepte i una actitud front de la vida. Perquè l’excursionisme és molt més que una activitat esportiva!

 D’entrada, és la voluntat decidida per conèixer a fons el cos i l’ànima del nostre territori, de les nostres muntanyes.

 Però també és el respecte i el valor a l’experiència compartida. És la idea de recórrer un camí ja traçat, seguint i aprenent l’experiència d’altres que l’han fet abans.

 És el respecte als valors de la tradició i de la solidaritat.

 Però és també el resultat d’una actitud valenta i emprenedora: la d’obrir un camí nou perquè altres els puguin seguir després i aprendre de la nostra experiència.

 No es tracta exclusivament de la realització d’una pràctica esportiva, el senderisme, sinó també d’una manera d’entendre i viure la vida. “Així a la vida com a la muntanya...!”

 Per aquest motiu “fita a fita” és un concepte i una marca que m’acompanyen des de fa un grapat d’anys, o hauria de dir un raig d’anys.

 Des de que vaig encetar el meu primer bloc al Diari de Balears fins ara que ha esdevingut un nou bloc personal, una espai setmanal de ràdio a la SER, una col·laboració a la revista Borino Ros i al diari ARA Balears; i, fins i tot a l’actualitat, un projecte empresarial, de serveis culturals i pedagògics, en el qual hi estic capficat i que aviat veurà la vida, “fita a fita” ha estat amb mi.

 Però continuem explorant aquest raig de sensacions que he vingut a compartir amb tots vosaltres.

Sensacions maleïdes: Incendis d’Andratx i Artà

 Perquè ha estat, precisament, resseguint aquest raig de sensacions -que com a fites s’han estès davant meu- que he arribat fins a Artà.

 Però d’aquest raig de sensacions que m’han guiat fins aquí, n’hi ha una de molt especial: la solidaritat amb les persones i el territori artanenc després d’un fet indignant.

 És la indignació per aquesta mena d’estupidesa, fruit de la ignorància o de la mala llet, que provoca catàstrofes ecològiques com els incendis d’Andratx i el més recent d’Artà, al parc natural de la península de Llevant.

 En total, prop de tres mil hectàrees del nostre patrimoni natural. Un drama mediambiental que tardarem més de 80 anys a recuperar del tot. És a dir, els meus ulls ja no ho veuran.

 I hem de recordar que just aquí, ja se’n havien cremat 4.000 hectàrees en els darrers vint anys.

 Se’ns crema el país i el nostre patrimoni. I no ho podem permetre!

 Sobretot, quan és la mateixa administració –aquella que suposadament ha de vetllar pels nostres interessos, que són els de tots- la que fa deixadesa de les seves responsabilitats.

 Els focs s’apaguen a l’hivern!!!

 En cas contrari... Déu ens guard d’un ja està fet!!! Que és el que d’alguna manera ha passat a Andratx i Artà. I el que, si no rectificam, continuarà passat per tot arreu.

 La cultura, l’educació, la llengua o el territori són país i sembla que ens ho volen furtar. Si més no, cremar i convertir en cendres.

 Però que sàpiguen que mai no serà fàcil fàcil sotmetre i subjugar un poble que, com descriu Joan Alcover al poema de La Balanguera, “sap que la soca més s’enfila quan més endins pot arrelar”.

 Idò així som i serem!

 Fa poc temps, en un acte reivindicatiu de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears i de suport al GOB per l’incendi de La Trapa, apel·lava a la capacitat organitzativa i emprenedora de la societat civil.

 Una societat civil, tots nosaltres, que ara més que mai no ha de permetre que la ignorància i l’estupidesa humana continuï escampant-se per tot arreu arrasant tot allò que som i ens representa, com a poble i com a país; sobre la nostra llengua, cultura i territori; sobre els nostres valors i principis. Sobre les nostres senyes d’identitat!!!

 És igual que parlem de Sa Simfònica, la Serra de Tramuntana-Patrimoni de la Humanitat, La Trapa o el parc natural de Llevant. Tot forma part del nostre país, són país. Si desapareixen, desapareix també una part important de nosaltres mateixos.

 I els excursionistes, perquè coneixem bé el país i ens l’estimam de bon de veres, no volem que se’ns cremi, que ens cremin el país.

 “Si un pi destralegen, la pineda plor;

Si la pineda cau, l’illa se’n dol.”

Diu el poeta Joan Alcover a “La cançó dels pins”.

 La solidaritat amb el territori és, precisament un dels trets identitaris de l’excursionisme com a pràctica esportiva i de l’excursionista com a protagonista de l’activitat.

 

Les fites de la història

 Com a excursionista, la meva relació amb Artà és curta però intensa.

 Bàsicament comença quan la festa de Sant Bernat de Menthon surt per primera vegada de la Serra de Tramuntana-Patrimoni de la Humanitat i se trasllada cap a les Serres de Llevant. L’any 1990 a la Talaia Moreia, el 1995 al Puig d’Alpara i el 1996 al Puig des Porrassar.

 Després vendrien un bon raig d’excursions per la península d’Artà, pels voltants de l’actual parc.

 De Betlem cap al Bec de Farrutx, la volta al cap de Farrutx, l’ermita de Betlem, la Talaia Moreia i la Talaia Freda, entre d’altres.

 Com l’itinerari que uneix Cala Mesquida i s’Arenalet d’Albarca pel camí dels carrabiners, tant transitat durant la primavera i l’estiu, i que passa per Cala Torta, Cala Mitjana, Cala Estreta, Cala Dèntol i les platges del Matzoc i de la Fontsalada.

 Un recorregut, a més a més, que ens permet acostar-nos a la història –Torre d’Albarca o del Matzoc, construïda i armada per a la vigilància del canal de Menorca durant la dominació britànica de l’illa- i la Talaia Moreia en el Puig de Son Morey, per a la defensa dels atacs dels corsaris.

 Però que també ens permet de fer un exercici de memòria històrica amb la presència del campament dels soldats i la carretera dels presos. Tot plegat, fites maleïdes de la història, per haver estat exemples de la repressió duríssima que hi va haver a Mallorca des de l’inici del cop d’estat militar del 36 fins els primers anys de la dictadura franquista, acabada la guerra civil.

 Què vos he de dir? Tot això i molt està inclòs i molt ben exposat en aquest llibre commemoratiu dels 25 anys del grup excursionista Un raig d’Artanencs.

 Un llibre Un raig d’excursions per Artà que convida a conèixer i estimar encara més aquesta contrada. La Serra del Llevant de Mallorca és una talaia perfecta que ens permet obtenir una perspectiva nova i diferent de l’illa. I això sempre és enriquidor.

 L’excursionisme, una eina per fer país

 Un fet més que demostra allò que ja he comentat al llarg d’aquesta xerrada.

 Que l’excursionisme és molt més que una activitat esportiva. És una actitud front de la vida i l’instrument perfecte per fer país.

 Pot ser sigui de les poques activitats esportives que mantinguin les seves essències originals, de l’esperit dels primers romàntics que, empesos per l’exaltació de la naturalesa, sortien a la muntanya a la recerca del paradís perdut.

 Tots els que som avui aquí ho sabem perfectament, perquè n’estam plenament convençuts i a més a més ho practicam d’una manera constant.

 L’excursionisme és molt més que una pràctica esportiva, és una eina per fer país.

 A mesura que coneixes més coses de l’entorn que habites i que forma part important de la teva vida, a mesura que el recorres a peu i assaboreixes totes i cadascun dels regals que t’ofereix, a mesura que més el comprens també més l’estimes i et sents més compromès.

 D’alguna manera, el llibre que se’ns ha presentat avui és, si més no, una autèntica declaració d’amor. Posa al descobert i a l’abast de tothom totes les meravelles del patrimoni natural, etnològic i històric d’aquest municipi del Llevant de Mallorca.

 Pot ser per això, un apunt més d’aquest a aquesta tesi és el “senderisme il·lustrat” que ha proliferat a les darreres dècades.

 Un corrent que ha servit per conèixer la història de les possessions de muntanya, els diferents usos i professions derivats de les activitats agrícoles i ramaderes de la serra, recuperar les llegendes i contarelles dels boscos i muntanyes de l’illa.

 Historiadors de la talla de Gaspar Valero o Tomàs Vibot han estat promotors i difusors importants d’aquest nou corrent, tant estès entre els senderistes a l’actualitat i que se serveix de la xarxa per difondre els seus coneixements més enllà de les fronteres locals.

 Així, idò, no puc acabar aquesta xerrada sense referir-me a la ingent tasca de difusió del patrimoni natural i les rutes que el solquen a través de les xarxes socials: 

• Toponimia Mallorca de Miquel Àngel Escanelles
• Tracalada de passos de Tomàs Mut
• Secrets de Tramuntana de Tomàs Mut
• Aires de la Serra Mallorquina de Joan Riera Bordoi
• Fonts de Tramuntana d’Andreu Morell
• Ulls de Tramuntana de Pedro Miguel Mas Pons
• Racons de Tramuntana –col·lectiu liderat per Toni Pons “es sineuer”.
• Mis dias de montaña d’Emilio Alonso Sarmiento
• O fins i tot, el meu propi bloc que aviat esdevindrà empresa Fita a Fita.

 Amigues i amics, companys d’excursions, fins aquí aquest raig de sensacions que tenia ganes de compartir amb tots vosaltres. Espero que hagueu disfrutat tant com jo preparant-ho.

 

Al grup d’excursionisme Un raig d’artanencs, gràcies per convidar-me i donar-me veu en aquest acte. Vosaltres sabeu que aquest raig de sensacions són tant meves com vostres.

 Enhorabona pel llibre!!!  Ara toca llegir-ho i començar a preparar la primera ruta.

 Endavant idò. Seguiu les fites i mai no vos perdreu!!!

 Gràcies a tots.