I de què ens parla aquest, ara?, es deu preguntar més d’un dels tres o quatre lectors que m’honren llegint-me.  Idò, qui sigui confrare que prengui candela d’aquells que, de ben segur, sí saben de què parl. Els altres hauran d’esperar , només una temporadeta,  per veure desvelat  l’intríngulis amb què hem començat aquest  article.

He escrit Congrés com hagués pogut escriure àpat, reunió, “guirigall”... No sé. Tot molt saborós, això sí. El que sí es fa precís, segons vaig poder veure com a convidat que prou feina tenia escoltant,  és canviar qualque cosa , sempre per millorar, malgrat  pugui semblar que tot segueix igual.

Estimats lectors:  Tanmateix no en traureu suc ni sabor del joc de paraules que avui estic utilitzant  per intentar, almanco, convèncer-me a mi mateix que hi ha coses que impliquen ser modificades. Només manca un poc de paciència per part dels tres o quatre lectors que un té per  obtenir la solució. És ben segur que, pacients, ho són, com ho som tots i cada un dels que, en aquests temps que corren,  ens ha tocat  viure.

Els 342 visitants que a la una del migdia del dissabte dia primer de juny  o els 2389 que a les 9 del matí del diumenge , dia 2, està rebent aquesta revista digital dóna ales a qualsevol  escrivà per plantar-se davant l’ordinador i teclejar  sense saber a ciència certa on arribarà en les seves  disquisicions.  I aquí es troba un, donant ditades damunt les lletres  del teclat com si es tractàs d’esbrinar una melodia mitjançant una pianola i amb el rerefons d’una musiqueta que es pot sentir provinent d’algun lloc proper  on tenen la ràdio en marxa.

El “Redoxon-Complex” estimularà les neurones de qui aixó escriu, fent honor a les conclusions que cert  Congrés reconstituent ha emanat. Un servidor, per la seva part, enceta aquest  “Alambí” amb l’esperança que m’ajudi a destil·lar, a alambinar, les paraules, els conceptes , que pretenc –  amb la meva ànsia de col·laborar – exposar, adesiara, en aquestes pàgines.

Tingueu paciència, germans.   Fins aviat.