Hi havia una vegada un grup d’amics que es duien molt bé. Anaven de festa cada pic que tocava, dinars i sopars a “tot tren”, etc.

Era un grup bastant heterogeni, diríem que amb diferents nivells econòmics i culturals, n’hi havia de molt rics, de senyors i rics, de senyors i no tan rics i també una majoria de “nous rics”. La majoria d’aquests darrers diguem que eren “especuladors immobiliaris”.

Els rics i els senyors tenien les seves cases molt grosses, castells, cotxes enormes i cars, iots de 40 m... Els altres, com que no en tenien, els varen haver de comprar amb els diners que els deixaren els rics, que també eren els propietaris dels bancs, amb comptes a Suïssa i coses d’aquestes.

Al cap d’un temps, el grup dels menys rics va començar a tenir problemes per mantenir aquell ritme, perquè la crisi començava a donar els primers ensurts, les obres no anaven tan bé i, sobre tot, no es venien les cases que estaven construint per als rics.  Feien vertaders esforços per poder anar a les festes que organitzaven el altres i també n’organitzaren qualcuna, de festa. Cada una havia de ser millor que l’anterior, no fos que la gent quedàs decebuda i no s’ho passàs tan bé. Però tot esforç era poc per fer contents els “amics”.

Els rics, que com he dit tenien els bancs i dominaven les tècniques financeres, els varen anar donant “crèdit” per tal de seguir comptant amb ells a les festes i bauxes conjuntes. Els altres no podien més que acceptar els diners que els deixaven, pensant que les coses millorarien prest, perquè ja no podien anar pitjor

Va passar el temps i les coses no tan sols no milloraren, sinó que empitjoraren de tal forma que alguns d’aquests nous rics no podien pagar els interessos del crèdits que els anaven donant. En veure això, els rics deixaren de donar crèdits i començaren a demanar que els tornessin els diners que abans havien deixat.

En aquest moment, alguns dels nous rics ja no ho eren i estaven a punt de fer fallida, situació que perjudicava els bancs que els havien deixat els diners, propietat dels rics.

Varen començar les dures negociacions, per tal de cobrar uns i els altres, de guanyar temps a veure si escampava. Al final i donat que no podien fer front als deutes, varen haver d’hipotecar la nau, després la casa i al final, com que no podien pagar els amics rics, varen agafar les rendes del negoci i començaren a vendre maquinària i material i a acomiadar obrers.http://ailmed.files.wordpress.com/2012/03/salut-i-diners.jpg

– No em faceu això, que sense maquinària, sense obrers i sense material no podré fer feina i no vos podré pagar mai – deien.

– Però així nosaltres anam cobrant. – contestaven els altres.

El grup d’amics es va anar reduint i només quedaren els del primer grup, és a dir els rics. Els altres quedaren endarrerits, sense casa, sense poder fer feina i amb poques il·lusions per començar de bell nou.

Com podeu veure, això que vos he contat no té rés a veure amb la realitat, aquesta és molt més dura. Perquè en lloc d’amics parlam de països i en lloc d’“especuladors immobiliaris” parlam de tot tipus d’empreses i els obrers que han tirat al carrer som nosaltres mateixos, els habitants dels PIGS (porcs, en anglès), que no som més que Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya (ara se’ns ha unit Itàlia i pot ser França, ja veurem).

I quina solució hi pot haver? Idò la mateixa a la qual supòs que la majoria hem arribat en sentir el conte: no queda més remei que deixar el grupet d’amics, perquè no podem seguir el seu ritme i ells ja no ens volen donar més facilitats, perquè pensen que som uns ganduls i tudam els seus diners.

Ah, amics meus!, però això no és tan fàcil, ja veurem qui paga la factura. O pot ser els de sempre? Hi estam acostumats, clar!

Ara seriosament. En la meva opinió, hi ha dues Europes, la rica i opulenta del nord i els altres. Segur que n’hi ha molts de més capacitats que jo que hauran pensat en aquesta possibilitat, però per si ve al cas aquí ve la meva idea.

Crec que el millor que podem fer és desfer aquesta Europa, perquè no ha aconseguit fer-se amb una sola veu, ni políticament ni econòmicament. Ja no en parlem en altres aspectes vitals com pot ser fiscalment, financerament, jurídicament (països amb lleis d’arrel llatina i d’altres amb arrel saxona), sistemes educatius completament diferents,  i..., mirau, hi ha un país que només veu els bous des de la barrera: Anglaterra. Aquest s’apunta quan les coses van bé i quan no, “ara no jug”. Un altre, que quan tothom ha negociat les condicions del rescat, arriba i diu: Ah, no!, jo vull més garanties i en cas de fallida ser el primer a cobrar (Finlàndia). Uns altres, més petits però forts econòmicament, que creuen que això no va amb ells i estan a punt de dir, “Fora! Jo me’n vaig”, i estic parlant d’Holanda, Bèlgica, Luxemburg... 

Europa, per desgràcia, no és més que una utopia i com a tal, en aquests moments, és quasi impossible de dur endavant. Per tant, au! s’ha acabat! Ara toca pagar la factura.