Depressió particular, ànims conjunts

Les darreres setmanes he tingut la sensació que el caos depressiu està començant a afectar fins i tot persones d’aquelles que són puntals socials imprescindibles per al sosteniment d’un mínim optimisme social. Això ja no és només preocupant, sinó que m’emprenya particularment.

No fa massa em van dir que “un pessimista no és més que un optimista ben informat”. Frases d’aquestes ens ocupen el dia a dia, basta estar lligat a una xarxa social per adonar-se’n. De frases fetes n’hi ha moltes, i de llibres que les recopilen, també. Recordo les “Lectures per a minuts” d'Hermann Hesse, per posar un exemple, que vaig llegir a l’adolescència. Però desvario, me’n vaig per les branques com faig tan sovint. Tornem al tema.

Si fem anàlisi d’això que està passant... em liaré una altra vegada! No, no pot ser. Bé, l’anàlisi del que està passant l’he fet moltes vegades. Un parell d’anys enrera vàrem fer, fins i tot, unes tertúlies a Capdepera Ràdio, quan encara era a Can Rata, per mirar de trobar solucions a la que ens hauria de caure. Ja que ha caigut, que no només no hem solucionat res sinó que el tema ha empitjorat, el que em cau és la cara, de vergonya, vergonya col·lectiva. Em sap greu haver d’admetre que els humans d’aquest país estem seguint les directrius d’alguna entitat que està jugant a carregar-se persones, famílies, comunitats..., i que seguim la vida del dia a dia com si res no passés. No, això darrer ja no és cert: podia ser-ho fa uns anys, però ara es nota que la penya està cremada, que la gent es decep, es deprimeix, s’enfonsa. Ens enfonsem.

Ens enfonsem? Avui mateix m’han arribat veus que una persona a qui he tingut sempre per bastant positiva i optimista ha donat mostres de decepció, d’estar deprimida davant el que passa.

La depressió de l’ésser humà és un fet que pot ser causat per malaltia o per factors aliens. No sóc ni de bon tros coneixedor en matèria de depressió, però m’he fet una idea a partir de les explicacions que em feia el meu oncle psiquiatra i neuròleg durant les múltiples converses que vàrem tenir. Sabent que aquesta imatge que tinc de l’estat depressiu pot ser incorrecta, diré que crec que comporta la sensació d’anar perdent força, cada vegada més, notant que l’energia s’esvaeix, es perd. Que l’individu afectat va tenint cada vegada més ànsies de dormir, que està millor dormint que despert, doncs la pròpia realitat és un obstacle molt difícil de superar. I, seguint la meva idea pròpia, arriba un moment que el malalt està tan fotut que toca fons. Aquí, suposo que poden passar dues coses: igual que quan un toca fons a una piscina, pot ofegar-se o tenir l’impuls vital de donar una potada al terra per, amb l’empenta, donar-se ànims per sortir endavant, per tornar a surar.

Quan els individus optimistes d’un grup entren en la fase de decepció, d’abatiment, de derrota i de por al futur que ens espera, per a mi el símptoma és que el grup està molt tocat. D’altra banda, la pressió que actua sobre el grup pot ser ocasional i puntual, o bé una força que va actuant en augment, com una allau de neu que arrossega més neu i incrementa el pes de la càrrega.

Si realment estem tocant fons hem de donar la potada al fons per donar-nos embranzida per tornar a treure el cap de l’aigua i respirar. Un cop respirem podrem tornar a pensar, a valorar, a meditar i, cas d’existir una força interessada en seguir oprimint, podrem pensar com la contrarestem. Des del fons, mai no podrem.

Les xarxes socials i els mails van carregats de missatges, la majoria negatius, destructius i pessimistes. La decepció alimenta decepció, el pessimisme, pessimisme. Jo també sóc pessimista quant al que passa, com passa i per què passa. Però confio en la força de les persones, doncs en conec que m’han demostrat que es pot confiar en les persones. Les bones persones, honestes, lluitadores. Persones respectades, perquè són respectables.

Aquests han de ser els pilars per sortir endavant. Tanquem els ulls amb força per uns segons, mirem què som dins nostre, busquem les coses bones que hem estat capaces de fer al llarg de la nostra vida i, si fa falta, busquem el suport de persones en qui puguem confiar. Fem una cadena, i d’aquesta en sortirem, per molt que algunes forces vulguin oposar-s’hi. N’estic segur.

Biel Mir