ENSAÏMADES

   Conten que tant madò Bet de ca na Malda com la seva veïna, na Maria de ca’n Riera, elaboraven, allí mateix, a ses Set Cases, unes delitoses ensaïmades que sembla que mai  més s’han tastat per devers Capdepera. Explicava, la primera, al seu fill BARTOMEU VAQUER MELIS  “d’es Sindicat”, que quan era joveneta la seva mare li contava que a una deessa púnica, en un dels seus viatges pel mar llatí “Mare Nostrum” (la Mediterrània), en passar prop de Mallorca, li feren un tast del nèctar d’una certa pasta flora, i que els mariners, en provar-la, entonaren lloances als déus i a les deesses. 

    També la madona Maria de ca’n Riera comentava que a l’ensaïmada l’han volguda fer emigrar i no s’ha pogut. S’han portat la farina, el sucre, els forns, l’aigua, el greix, els que la fan i els que la vetllen; l’han pastada els mateixos homes i dones, l’han cuita amb pins de Formentor i, lluny de Mallorca, han fracassat. La forma i la pasta hi eren, però el fons, l’esperit, s’havia volatilitzat. 

   A les vetlleries de ses Set Cases – on algunes vegades hi concorrien els de Cutrí, sa Tafona, Son Terrassa i Ca’n Pastera, i també els de sa Costa i Son Barbassa, ja que tots junts anaven a arrabassar paumes dels garballons per a desprès ensofrar-les, ja parlaven que “els secrets de l’ensaïmada radica en la proximitat amb la mar, amb el fet illenc, com una capsa tancada“. Això esbrinava aquella genteta.

La possessió de Son Barbassa (Joan Rai)

  Alguns del homes, com mestre Pep “Mosson” o l’amo en Joan “Maia” deien: ”Mentrestant, mengem ensaïmada, si en tenim. Flairem-la com una flor i suquem-la si és per sucar, però aixó sí, mengem-la a Mallorca, que hi ha aliments que són d’esperit  regional. L’ensaïmada és una substància que no pot ser sindicada, L’obrer, arreu, podrà menjar-ne si és que li plau, però ella, en si, no serà mai lo que se’n diu una qüestió sindicalista, ni internacional, ni obrera”, esgrimien. 


Paumers fent feina (pintura Joan Rai)

Arrabassant paumes del garballó (Joan Rai)

    Dit això, els contertulians ja s’engrescaven amb temes de política, en aquelles reunions hivernenques de ses Set Cases, temes que per a alguns resultaven més dolços i sucossos que la mateixa ensaïmada.

Famílies gabellines fent obra de pauma i treballant al camp (fotos Arxiu Municipal)

 
SES MATANCES DE “CA’S FERRERS”

  La família d’en  LLORENÇ LADÀRIA GARAU, un gran músic cec,  conegut com “es Cego Ferrer”, –  del qual, en anteriors capítols, ja hem parlat amb escreix  –  era una de les més honrades de Capdepera, malgrat que els fills, coneguts com a “Ferrers” o “ Ferrers-Carbons”, fossin nascuts en el si de dos matrimonis: el format per la mestressa Elionor, viuda de mestre Antoni “Carbó”, d’ofici  “ferrer”, que a la seva mort deixà 8 fills; i d’aquella, en segones núpcies, amb el mosso del seu marit, LLORENÇ LADÀRIA “Pelleter”, hereu de la ferreria, i de la dona de mestre Antoni. D’aquest fet, vingueren tres fills, en total ja foren onze, una bona llocada.

   En “Pelleter”, quan era més jove, havia fet de “transportista” de correspondència des de Capdepera a Son Servera, quefer en el qual fou substituït, amb nova contracta, per JOAN GARAU “Pruna”. Uns anys més tard, l’artanenc JOAN SUREDA agafà aquesta feïna, precursora dels carters, i repartia a Artá, Son Servera i Capdepera, anada i tornada, les senalles plenes de cartes i paperassa, fins que passà a ser competència de l’estat. Sembla que aquests transportistes a peu aprofitaven les anades i vingudes als esmentats pobles per a vendre, al mateix temps, peix fresc de Cala Rajada.

Abans de les matances, anam pel porc (foto Colau Nadal Ferrer)

  Quan es manifestava més la unió d’aquella tribu era el dia de les matances. Les més lluïdes del poble, tal era la unió, l’alegria i l’estimació d’aquella bona gent. Una gentada es reunia per a sacrificar el porc. Com que eren molts, sempre n’hi havia de drets que fumaven. Mestre Llorenç, que era cego, no podia fer res i animava la festa amb pasdobles tocats amb bandúrria, que feien més lleugers els treballs de la matança. Arribada  l’hora de berenar, allà no hi mancava ningú, ni l’amo en BARTOMEU MASSANET “Coïx”, un altre home popular del qual haurem de parlar, i que havia deixat  una post de pastar i una banca als “Ferrers” perquè les que tenien no els bastaven per a agombolar tanta gent.

    Com que sobrava personal, els més joves, en lloc de fer nosa, partien cap a la muntanya a arrabassar gatoves per fer un bon “fogueró” al vespre, desprès de sopar, que era quan el ball i la bauxa, on es congregava quasi tot el poble, convertien les matances de ca’s Ferrers en una de les festes més divertides de l’any. 

   Del contingut dels plats d’arròs, de bullit i de cassola no en quedava rastre i el vi anava disminuint, fins que arribaven les ametlles i els cacauets torrats, que tots es repartien com a bons germans. 

    Desprès de resar un parenostre, al final del sopar, i de desitjar que així ho vessin un altre any, tothom arrambava amb les graneres per fer net i retiraven les taules per fer lloc per al ball. A l’aiguavés del davant hi posaven una taula i cadires per als cantadors i músics – alguns del germans “Ferrers” també interpretaven peces amb un violí i amb instruments diversos –, peró al centre s’hi col·locava en Llorenç, el cec, que era l’ànima d’aquesta i d’altres trobades  musicals gabellines.

   En Llorenç anava davant, un l’agafava pel braç, i al darrere uns altres tocant la guitarra, ferreguins, panderos i castanyetes; desprès les al·lotes aferrades pel braç fent dues o tres fileres que paraven tot el carrer – no hi havia cotxes ni trànsit –, i seguia una munió d’al·lots  que no desbarataven el sarau per poder veure complida la festa. Aquests es dedicaven a saltar per damunt el foc que el podrit llenyam, les gatoves i la fullaca alimentaven. Quan es posava la gatova més grossa, que solia ser la darrera, tots exclamaven amb crits: “Sa darrera és sa de sant Pere…, llevau d’enmig que jo he de botar es primer”. I esperaven que fes una bona flamarada per a botar-hi, un rere l’altre.

    Els joves deixaven que els majors ballassin jotes i copeos, per desprès participar-hi ells amb peces més modernes com els pasdobles, masurques, xotis, foxtrots  i valsos. 

   Ja es feia tard i aquella jovenea no es cansava mai, ells no s’havien d’aixecar a trenc d’alba. El padrí i la padrina, els vellets de la casa, des de la cuina, repassaven les llonganisses, camaiots i botifarrons. No volien que els rasts d’aquests darrers s’esclafassin dins la caldera al foc. 

  Tocades les onze, tot Dèu aplegava, davant la insistència dels majors. Els homes agafaven la manta i les dones els seus mocadors de nou pams per a protegir-se del fred del carrer en tornar a casa seva. Tots desfilant davant els padrins, als quals desitjaven “bona nit i que ho vegem un altre any, si convé”.

                                                                             Bartomeu Melis  “Meyme”