FRANCESC GALMÉS DIAZ-PLAJA,
TOT UN PERSONATGE,
AMB SANG GABELLINA
Francesc Galmés Diaz-Plaja, al jardí de ca seva
Responsable de protocol, primer de la Diputació de Barcelona, més tard de la Generalitat de Catalunya i, finalment, de l’Ajuntament de la Ciutat Comtal, Francesc Galmés Díaz-Plaja –ell diu : “simplement, sóc Paco Galmés “– es troba a Capdepera, fruint del paisatge que, des de la casa que té a prop de cala Agulla, el retrotreu als anys de la seva joventut.
I és que Francesc, Paco per als amics, té cama gabellina. És mallorquí per part de pare: Galmés Melis. La seva família prové d’una branca dels Melis de Capdepera: la mateixa de l’amo en Joan Serra Melis, pare de Llucià i Pep. La seva àvia, de la família de “can Capet”, tenia la vivenda a la costa del mateix nom. Més tard, habitaren al carrer del Port (actualment, de la família Ladària).També és manacorí, pels Galmés. Per part de mare, el Díaz-Plaja és cognom d’acadèmics i lletrats. Així i tot, ell se sent català, ja que no debades són més de 40 anys vivint a Barcelona i 34 dedicant-se a treballar al front del gabinet de protocol de les principals institucions d’aquella ciutat.
Francesc Galmès Diaz-Plaja amb Jordi Hereu, batle de Barcelona
Joan Antoni Samaranch, Josep Tarradelles, Pasqual Maragall, Joan Clos o Jordi Hereu són alguns, no tots, dels seus caps. ” El càrrec de director del protocol d’un organisme oficial té un component vocacional, és un art –afirma en Paco–, i així vaig procurar deixar-ho palès en la meva labor institucional. Guard un magnífic record de l’apassionant etapa que va col•locar Barcelona, mitjançant els Jocs Olimpics de 1992, en el mapa internacional. Després, el Fòrum de les Cultures fou engrescador, per la innovació, la humanitat i el poder trobar a temps els acords finals en els quals vàrem prendre part els membres del meu departament”.
La Medalla al Mèrit en Protocol i Cerimonial, atorgada per l’Associació Espanyola, amb motiu del VIII Premi Internacional de Protocol, entregada a Francesc Galmés en el Ministeri de Presidència, a Madrid, va acabar d’omplir la seva llarga trajectòria professional. La reina d’Anglaterra, l’emperador del Japó, el president francès Mitterrand o Mijail Gorbachov són destacats personatges dels quals més bons records guarda. “Per raons cronològiques –ho diu dibuixant un somriure–, no vaig poder conèixer Vatel, el cuiner de Lluís XIV”, explica amb jovial i oberta simpatia el nostre protagonista d’avui.
– Jo sempre dic que sóc com un dels darrers Medici del protocol. No sóc dels que es passen hores davant l’ordinador. Vaig tenir la sort de poder comptar amb una perestroika o prime donne al meu equip, que facilitaven molt les coses. Em tocava a mi crear, inventar, idear escenaris i escenografies, ja que és això el que implica aquesta feina. Les relacions amb els periodistes eren fonamentals, sempre he intentat col•laborar amb ells, jo penso que els de protocol som com un estadi anterior al seu, nosaltres preparam els actes i, vosaltres, la premsa, en parlau .
El periodista Arturo San Agustín –a qui entrevistàvem dies enrere en questa revista– comentava : ”Molts pocs han sabut estar sempre al seu lloc. El qui més ha sabut fer-ho és en Francesc Galmés, discret i emprenedor. Ara nosaltres, a causa de la seva jubilació, haurem de comprar-nos una brúixola i aprendre a guiar-nos amb les estrelles. Lo millor del Saló de Cent no són els seus arcs amb embigat de fusta, ni el seu gòtic, sinó la mirada gran, profunda, veneciana, d’aquest home imprescindible, en Paco, que tots els periodistes coneixen perquè sempre els avisa en el moment oportú. El Saló de Cent és el senyor Galmés i Díaz-Plaja, eficaç, atent, proper, humà, ràpid i sempre al seu lloc, amb un alt sentit de la ubiqüitat, de trobar-se a totes parts sense que es noti, i tenint sempre en compte que tant el fons com les formes són importants”.
Precisament, el llibre “El poder de las formas”, d’Esteve Rimbau, recull l’extensa trajectòria de Francesc Galmés, mig mallorquí-gabellí, i des d’ara conveí de Capdepera. Ben trobat.
Bartomeu Melis “Meyme”
