Resum de la Taula rodona El mallorquinismes polític, perspectives de futur 

    Sota aquest títol, Entesa encetà, el passat dia 26, la primera de les taules rodones destinades a repensar el mallorquinisme polític.
   Els components de la taula rodona, celebrada al centre Flassaders de Palma, foren l’escriptor Sebastià Bennàssar, el glosador  Mateu Matas “Xurí” i el periodista Maties Salom. Excusà la seva absència Sebastià Alzamora. La taula fou moderada per Maria Costa.
   En primer lloc cada un dels integrants de la taula rodona tengueren un torn de paraula, així Maria Costa llegí un escrit de l’absent Sebastià Alzamora en el que destacà la dificultat que té el missatge nacionalista d’arribar a propis i forans i apostava per convertir el nacionalisme en un projecte de futur que atregui complicitats ciutadanes i que el que calia fer era no tant formar patriotes com sumar ciutadans indistintament del seu origen i de la llengua que parlin.
  Sebastià Bennàssar començà dient que existeixen distintes concepcions del mallorquinisme polític i cal tenir clar quina hem de defensar, per això reclamà una societat més participativa i no fer un cercle tancat. Criticà les eines de comunicació com el facebook dient que per a “l’únic per a què serveixen és per comunicar-nos entre nosaltres i no amb la resta de la gent”. Llançà dues preguntes en l’aire demanant-se si els nacionalistes s’han de repensar la societat per als propers deu anys o bé si sols ha de ser de cara al proper any i mig fins a les properes eleccions. Acabà posant com a exemple el Barça que és capaç de jugar amb els de casa i d’integrar els de fora.



   Maties Salom encetà la seva intervenció dient que la paraula mallorquinisme li sonava a complexos de no dir a les coses pel seu nom, també tenia un tuf a gonellisme i a futbol, afegí. Indistintament de la semàntica a usar digué que té clar que el nacionalisme hauria de tenir dos vessants, ha de ser urbanita, és a dir involucrar a la gent de les ciutats, i transversal, i posà com a exemple el partit pirata suec que és sectorial i sols defensa la llibertat de les persones i ha obtingut uns molt bons resultats en les eleccions sueques i a més ha obligat els partits majoritaris a repensar el seu ideari. I el segon és el concepte del Copyleft, com a concepte antagònic del Copyright, amb això volgué dir que el concepte nacionalista no és patrimoni d’un sol grup.
   Mateu Matas “Xurí” continuà amb la línia marcada pels altres dos ponents i recalcà que cal definir el que entenem per mallorquinisme polític i que després ja l’anomenarem com volguem. Insistí que el nacionalisme no ha de jugar amb plaços d’un any i mig sinó a un termini més ample i de futur. Criticà que quan els partits nacionalistes tenen quotes de poder cedesquin en temes que sempre han defensat, posà com exemple Son Espases. Continuà els seus retrets dient que la ciutadania no entén les males relacions que hi ha entre els partits del mateix espai ideològic. Acabà dient que era bona la diversitat de partits, però que el que no ha de fer és separar i instà als partits a posar-se d’acord sobre quins principis defensar i després que s’hi sumi qui els pugui assumir.
   En el segon torn de paraula la moderadora Maria Costa reflexionà sobre la minva en representació que en els darrers anys han obtengut els partits que s’anomenen nacionalistes i pronuncià una pregunta sobre si tenia sentit mantenir la mateixa línia política.
  Començà Mateu Matas “Xurí” i ironitzà dient que en haver-se mort, referint-se al nacionalisme, haurem de tornar a partir i aleshores no hi haurà sigles ni comes que separin els distints partits polítics. Sentencià dient que cal agafar l’alternativa ara o morir.


Foto diari de Balears

  Maties Salom argumentà una sèrie de factors que juguen en contra del nacionalisme com són el boom demogràfic que pateix l’illa, la mala imatge i descrèdit de la classe política i l’egocentrisme dels partits que no pensen en el bé comú. Com a sortida a tot això digué que calia una resposta unitària per raons d’aritmètica i que era urgent crear xarxa.
  Sebastià Bennàssar conclogué que calia salvar el 5% i feu una crida pública referint-se als distints responsables polítics que eren a la sala com Joana Lluïsa Mascaró (PSM), Joan Lladó (ERC), Josep de Luis (UM) i Biel Huguet (Entesa) dient-los que s’ajuntassin i llimassin asprors.
   En el torn de paraula a la pregunta formulada per una assistent demanant-los clarament que diguessin quins partits creien que havien d’estar en aquesta unió que tots reclamaven, cap d’ells donà sigles concretes però Sebastià Bennàssar digué que el que calia era sortir a guanyar i aspirar al 51% per després possiblement fer un 15%. Apel•là a l’èpica per salvar la situació i que ara era el moment de les persones valentes. “Xurí” digué que era indistint qui hi entràs, però qui ho fes que actuàs en conseqüència i que hi cregués de veritat i finalment Maties Salom acabà dient que no creia en les sigles, sinó amb les persones i que hi entri qui cregui amb els postulats.

REPENSAR EL MALLORQUINISME POLÍTIC
  Abans que res, vull demanar disculpes als companys de taula i els assistents per no ser aquí avui, tal com estava anunciat i previst, i aclarir que això tan sols és culpa meva i del meu mal cap a l’hora d’organitzar-me. També, agrair la invitació de la gent d’Entesa a participar en aquest debat sobre el mallorquinisme polític.
   Repensar el mallorquinisme polític no és qualsevol fotesa, evidentment, i he de reconèixer per la meva banda una certa aversió cap a aquesta tendència, tan pròpia del catalanisme, a repensar-se tot el sant dia. Crec més en aquell aforisme de Chamfort que deia: “la vida contemplativa és, amb freqüència, miserable. Cal pensar menys, actuar més i no mirar-se viure”. Mirar-se viure és precisament un dels peus de què coixeja, al meu entendre, el mallorquinisme polític. Ara bé, també és cert que de vegades, abans, d’actuar, és necessari reflexionar i corregir allò que pot dur aquesta voluntat d’actuació a resultats no volguts.
   És evident que la situació del mallorquinisme polític és objectivament més dolenta ara que fa deu o quinze anys, tal com assenyala Biel Huguet al seu article sobre aquest cicle de taules rodones que comença avui. Però és que en aquest deu o quinze anys també ha canviat, i en gran mesura, la mateixa societat mallorquina. I crec que el principal problema que ha patit el mallorquinisme polític en aquests anys ha estat de falta de reflexos a l’hora de situar-se davant d’aquesta nova realitat social i donar-hi una resposta positiva.
    No entraré a analitzar factors tan complexos com el de la immigració, perquè no en sé prou i perquè tenc entès que serà tema de debat en una taula rodona específica. Però, si ens cenyim a la lectura dels resultats electorals, és evident que el mallorquinisme polític no tan sols pateix dificultats per fer arribar els seus missatges als nouvinguts, sinó que també existeix una creixent desvinculació entre aquests missatges i la valoració que en fa la ciutadania autòctona. Evidentment, el panorama de pugnes internes entre partits i entre diferents corrents dels mateixos partits ha alimentat en gran mesura aquesta desvinculació: i ja sé que aquestes pugnes tampoc no són el tema a tractar avui, però, pel que han tingut de rellevants i de lamentables, no volia deixar d’esmentar-les.
   Modestament, crec que les possibilitats del mallorquinisme polític de recuperar capacitat i millorar la seva incidència depenen directament de la seva capacitat de presentar-se com un discurs plenament inclusiu i de futur. Crec que és imprescindible deixar definitivament enrere tota casta de discursos essencialistes, victimistes i apocalíptics. Tot aquest ventall retòric, que coneixem de sobres, que va des de la nostàlgia per la Mallorca dels padrins fins a la denúncia d’uns enemics malvats que volen exterminar-nos com a poble. Cal que entenguem, d’una banda, que la Mallorca dels padrins per bé o per mal ja no tornarà, i de l’altra, que la gent mostra un interès nul en les causes perdudes. A ningú li interessa aprendre una llengua que els seus mateixos suposats defensors afirmen que s’està morint i que deixarà de parlar-se en quatre dies. I a ningú li ve de gust arrenglerar-se amb uns que afirmen que els persegueixen perquè són els pocs, però bons, dipositaris de no se sap quins arcans de la terra.
  A l’inrevés de tot això, és necessari convertir el mallorquinisme (o el catalanisme, digueu-ne com vulgueu) en una opció que presenti un projecte de nació amb futur i en construcció: una construcció a la qual se senti cridat tothom. Un projecte de nació que defugi per complet incórrer en els plantejaments excloents i impositius, que coneixem massa bé, del nacionalisme espanyol. I que, a canvi, sigui capaç d’atreure voluntats i complicitats ciutadanes de tothom, amb independència del seu origen, del seu credo religiós, de la seva orientació ideològica i, sí, amb independència també de la seva llengua d’expressió. Perdrem el temps i la llavor si pretenem forjar patriotes: a qualsevol nació, els patriotes són una minoria, o una elit, que en el millor dels casos s’encarrega d’elaborar discurs, i, en el pitjor, es dedica a emprenyar el personal. El que hem de voler és sumar ciutadans: i ciutadà és aquella persona que és conscient de la comunitat nacional dins la qual es troba i que s’hi sent vinculada i identificada perquè sap que en forma part. I que no se li discutirà que en forma part.
Es tracta, en definitiva, de saber quina és la realitat que ens envolta i de fer tot el possible per sumar. No és cap recepta d’una gran originalitat, però em sembla l’únic camí viable per a un mallorquinisme polític amb futur. I també, un repte no exactament fàcil d’acomplir.

Sebastià Alzamora