Com han reconegut els especialistes en aquestes coses de l’economia i la política, les crisis solen afavorir l’ascens de les ideologies més radicals, les que es troben més als extrems de l’arc polític, especialment a la dreta. El cas més recent, que no únic, el tenim a Suècia, on el  partit Demòcrates de Suècia ha aconseguit el 5’7 dels sufragis i 20 escons en el parlament. Però no ens confonguem: Suècia va capejant la crisi econòmica gairebé sense adonar-se’n, amb un creixement actual del 4’5%, un dèficit per sota de l’1% i una taxa d’atur del 8%. És a dir, que la seva és una situació envejable i que, això no obstant, promou l’aparició en l’escena política d’un partit que fa bandera de tancar portes a la immigració.

A ca nostra, i quan deim ca nostra pensam en Mallorca, i les Illes Balears, la representació de la dreta la monopolitza el Partit Popular, des de 1978 ençà. Més a la dreta no hi ha ningú. El problema d’aquest partit tan gran  és que hi ha de conviure  gent de pelatge polític molt diferent: regionalistes, romanalles evidents del franquisme, espanyolistes radicals, anticatalanistes encara més radicals, el centre dreta, la  dreta i... l’extrema dreta (?).

Acceptem la tesi dels analistes sobre la relació de  causa-efecte entre crisi econòmica i ascens de la dreta radical. Si és així, i atenent que a la nostra comunitat no hi ha –encara– cap partit que es defineixi obertament d’extrema dreta, haurem d’acceptar que els postulats ideològics i programàtics d’aquesta tendència deuen trobar agombol dins el Partit Popular. Això sempre i quan entre nosaltres algú es reconegui afí a tal tendència política.

Avui per avui, els caps visibles del Partit Popular, aquells dels quals més es parla i que estan cridats a ocupar papers molt rellevants si aquest partit torna al poder a la nostra Comunitat, són José Ramón Bauzá, Carlos Delgado i José María Rodríguez. D’aquests tres polítics no direm que siguin d’extrema dreta, però els mitjans de comunicació almanco els associen a l’ala més conservadora del partit. I aquí hauríem d’admetre el terme “conservador” com a molt relatiu, ja que pot aixoplugar des dels que simplement volen mantenir l’estat de coses actual fins als que pretenen tornar a valors del passat. En el cas del Partit Popular, aquests valors i referents són els espanyols, i, per oposició, els dels que en professen uns altres són vistos, en la majoria de casos, com un perill per a la cohesió de la nació espanyola.

Aquesta ala emergent del PP de les Illes Balears, que hom assenyala com a escorada molt a la dreta, sembla decidida, d’acord amb els seus principis, a preservar els valors inherents a la seva visió del món i a anorrear els que els són aliens. I, com que aquests dirigents són gent intel·ligent i preparada, saben perfectament que la pedra angular de qualsevol cultura i de qualsevol fet diferencial passa per la llengua. Per tant, com s’ha fet des del Decret de Nova Planta ençà, la llengua serà, com en el passat, l’objectiu prioritari de la seva tasca de laminació de tot allò que no sigui purament espanyol. O almanco aquestes són les intencions que han exposat sense manies. No podem oblidar que aquesta cúpula visible del Partit Popular a les Illes Balears està formada per tres polítics que s’expressen gairebé sempre en castellà.

Deia Llorenç Capellà, en el seu article a dBalears (23-09-10) que “de cada cent vegades que els diaris recullen opinions sobre lingüística, una és de Chomsky i noranta-nou de Rodríguez”.  Grans especialistes en la matèria, com que segons diuen ells mateixos no en fan política, s’atansen a la qüestió des d’un punt de vista científic, i així, el candidat a presidir la nostra Comunitat, J.R.Bauzà, amb motiu de la visita de Rajoy a Palma (17.09.10) deia que “Noltros defensam es mallorquí, es menorquí, s’eivissenc i es formenterenc, tant com defensam es castellà”. El PP (sense que en cap moment el PSOE li hagi sabut plantar cara), ha procurat esquarterar el català tant com han pogut (valencià, balear, com l’anomenen...) i ara vol esquarterar aquest balear en bocinets cada vegada més petits, més insignificants, més ridículs davant la gran llengua castellana, tan homogènia ella, i de la qual tots n’hem de ser usuaris, ens vengui o no de gust. L’escola –aquesta última taula de salvació per a una llengua en ple naufragi– serà, segons varen expressar tan ínclits personatges a l’esmentada trobada del passat dia 17, objecte de les seves atencions, per tal que el castellà hi ocupi totes les escletxes, si així plau als usuaris. Però, per si quedava algun dubte, l'aparició de la cúpula del PP del bracet del Círculo Balear, el passat 27 de setembre, a l'Auditòrium, recolzant les  propostes lingüístiques d'aquest grup, esvaeix totes les ombres. Vénen per nosaltres.

Insistim: són gent intel·ligent. I, per tant, coneixen perfectament la composició social dels habitants d’aquesta terra. Es tracta de donar puu, tant com faci falta, a les capes més resistents al nostre fet diferencial –dins les quals hi ha no pocs mallorquins que es mouen entre la diglòssia (el mateix JR Bauzá) i la pura substitució (C.Delgado)–, tot i saber que això passa per posar la cultura i la llengua que són pròpies d’aquesta terra, d’ençà de gairebé 800 anys, en una situació pràcticament irrecuperable. Juguen amb avantatge: la base social que hem dit, un Estat insensible i uns mitjans de comunicació absolutament abassegadors en castellà. I per si IB3 pogués fer gens d’ombra, també ens han promès que el castellà tornarà senyorejar per l’emissora. Com que en tenen poca, de televisió en castellà...

No sabem si són d’extrema dreta aquesta gent, no ho creim, però arriben amb les ungles esmolades. Així que, com se sol dir en aquests casos, el darrer tancarà la porta.

--------------- 

P.S. – Quan ja donàvem per enllestides aquestes reflexions, llegim a dBalears (28-09-10) que, segons l’exbatle de Capdepera i cap de l’oposició municipal, Joan Ferrer, ”el mallorquí va ser molt abans que el català”. Ho llegim unes quantes vegades, pensant veure bellumes, però no, la frase no ofereix dubtes. Aleshores, com en el cas dels seus companys de partit, pensam que en Joan, intel·ligent com és, ho diu per estratègia, per acontentar els seus electors. I també pensam que el que va amb un coix, al cap d’un any ho són tots dos. O, com diuen en la llengua castellana que tant maltractam per aquí, “Dime con quien andas y te diré quien eres”. Allò que no podem pensar, de cap de les maneres, és que en Joan Ferrer digui aquestes coses perquè se les creu, ja que, aleshores, en el lloc del que hem dit de la intel·ligència se’ns hi obriria un interrogant que no sabríem com omplir.