Temporada 

  alta

No ve de gust haver d’insistir en temes desagradables i que, a més, sembla que ningú no sap com resoldre. En tot cas, entengui’s la nostra insistència com el ressò del que està en boca de molta gent i en la preocupació d’una bona part dels habitants d’aquest poble. Ens estam referint a la nul·la qualitat del turisme que ens visita, especialment en el període que coneixem com a temporada alta. Nul·la qualitat que, a banda del cada vegada més minso poder adquisitiu, es reflecteix en uns comportaments absolutament impropis de qui, com a hoste, hauria de demostrar algun símptoma de respecte per qui li obre les portes de ca seva.

A principis dels 90 ens queixàvem, i de quina manera  –bé que ho recordam–, del turisme familiar que acomodava quatre persones dins una habitació (pares i dos fills), que venia amb els doblers justs, que els al·lots fins a 12 anys tenien l’hotel de franc, que aquells al·lots de 12 anys menjaven més que els seus pares... Ho recordam molt bé. Semblava que volíem un altre turisme, ja es parlava del turisme de qualitat. Però, ara on som? Hem millorat gaire? O potser hem anat a pitjor?

Hem dit que sembla que no se sap com resoldre l’embolic perquè, en els temps que corren, hi ha una qüestió absolutament prioritària: mirar de salvar la temporada, a qualsevol preu, i mai millor dit. Una enquesta recent (vius amb les enquestes, perquè n’hi ha per a tots els gusts), assenyalava que al voltant d’un 68% de les nostres illes vénen atrets per l’oferta d’oci nocturn. No pel sol, ni per la platja, sinó per la bauxa. Es veu que, tira-tira, sense ser-ne conscients del tot, ens hem anat especialitzant en aquest segment de clientela, bàsicament jove, i ara mateix es fa difícil sortir d’una mena d’espiral que ens duu cap a la degradació de Mallorca en general i de Cala Rajada en particular, com a destinació turística. Els carrers d’aquest darrer nucli de població, entre la posta i la sortida del sol, en són el millor paradigma, i segurament la majoria dels lectors d’aquest Portalet n’han estat testimonis més d’¡una vegada i no necessiten que nosaltres ara els ho expliquem.

Repartir culpes és fàcil i proposar alternatives viables és complicat. Per això ens en guardarem com de caure d’assenyalar ningú amb el dit. La crisi juga contra nosaltres i no ens deixa ni pensar. Són mal temps per a la reflexió assossegada i, no ho oblidem, hi ha un segment de població d’aquesta terra a la qual li són absolutament indiferents aquestes reflexions. Per a no pocs, es tracta d’esprémer la llimona fins a la darrera gota i després tirar la clovella, i qui dia passa, any empeny. Aquests, no sols no contribueixen a superar el sotrac, sinó que, des d’un egoisme dejectable, posen en perill  el futur de l’únic sector econòmic amb què comptam per a sobreviure com a societat.

Hem sentit dir que s’intenta revitalitzar el Patronat de Turisme. D’això se’n diu arribar i moldre, però en fi, donem la iniciativa per ben arribada, sigui tard o d’hora. Perquè del que es tracta és de saludar amb esperança tot el que sigui repensar el model actual: encetar noves vies de promoció, explorar nous mercats, potenciar valors que tots ens reconeixem i que tan oblidats hem tengut últimament, assumir errades i, en definitiva, intentar refer una indústria per a la qual, afortunadament, comptam amb uns actius considerables.

I és important que les bases del futur del turisme es posin ara, quan vénen mal dades, perquè si la crisi econòmica remunta i la demanda augmenta, segurament ens oblidarem dels nostres propòsits d’esmena i ens perpetuarem en un model que, com dèiem, ens encamina cap a la total degradació d’aquesta terra.