DESPRÉS DE LA MANIFESTACIÓ
Ara fem un salt enrere i anem a dia 23 de juny. Harald Zeiss, Director de Qualidad y Medi Ambient de TUI manifestava a diariodemallorca.es, en relació als seus clients, que “sabem que retornen molt satisfets amb la platja i la mar. Sobre un 100% de satisfacció, aquests dos elements assoleixen un 80%”. Evidentment, ni es referia a Cala Rajada en general, ni a l’Agulla en particular, ni per bé ni per mal, però com a mínim són unes declaracions que permeten deduir que aquest no deu ser el nostre principal problema.
Aquest mateix important alt càrrec del principal operador turístic alemany afegia que “en canvi, el medi ambient en general davalla fins al 66%, i aquest percentatge és baix. Crec que la construcció i el renou influeixen en aquest resultat (...) És una pena perquè els hotels que aconsegueixen el distintiu mediambiental se’n duen el doble de clients repetidors.”
Pensam que els nostres hotelers, ells sabran per què, no fan bandera del privilegi que els nostre litoral es trobi inclòs dins una reserva marina, o que a tocar del nostre municipi s’hi trobi un parc natural. No hi hem vist cap referència destacada en els fulletons de Firstsun Mallorca, i a la seva web tampoc s’hi esmenten aquestes figures. Recordam la reacció bel·ligerant, per dir-ho de manera políticament correcta, que l’associació hotelera va tenir en l’època de gestació de la reserva, i per tant podem entendre que ara no hi vulguin reconèixer cap benefici, com tampoc en reconeixen en el parc natural. Es veu que no els consideren elements favorables per a la projecció d’una oferta alternativa i de qualitat. Ara bé, segons el Sr. Zeiss, tot el que es refereix a medi ambient és molt valorat pels visitants.
I encara una última reflexió pescada en l’entrevista al mateix personatge. A la pregunta de què entén ell per qualitat, la resposta no ofereix gaire dubtes: “Sobre tot, l’atenció al client. Influeix moltíssim en la satisfacció del turista, que vol tenir la impressió que se’l mima i passa uns dies inoblidables”. I encara té temps d’afegir que potser el nostre entusiasme ha minvat: “Potser és com l’amor, un sentiment que s’ha esvaït amb els anys i s’ha de recuperar”.
Estam segurs que la majoria dels nostres hotelers la coneixen, aquesta entrevista, i que fins i tot ja ho sabien, tot això, sense necessitat que algú els ho recordàs.
Siguin quines siguin les circumstàncies que ens hi ha fet arribar, el fet és la imatge de Cala Rajada avui en dia és la d’una destinació amb molta d’oferta d’oci nocturn, de “marxa”, un lloc renouer i permissiu, en què fins i tot la platja es pot convertir en discoteca improvisada. Diríem que és un lloc una mica inhòspit, que atreu especialment la gent jove, i que aquesta ha desplaçat el turisme familiar i les classes mitjanes. De manera, que al Sr. Zeiss també li hauríem de dir que, ara mateix, aquesta clientela predominant, aficionada al botellot i al renou diürn i nocturn, no és que es faci “estimar” gaire, ni sembla que ens estimi gens ni mica, tampoc.
No en donarem la culpa a ningú –no som ningú per fer-ho–, però com a ciutadans preocupats pel futur del nostre poble i que desitjam que el turisme continuï estirant del carro de la nostra economia, hem de significar dues coses que, el dia de la manifestació, es posaren en relleu amb una claredat meridiana:
- Al sector hoteler, almanco de cara a l’opinió pública, li costa molt acceptar cap responsabilitat en res que vagi malament. Potser de portes endins fa algun acte de contrició i assumeix la part alíquota que li deu correspondre en tot aquest endiumenjat, però quan surten al carrer, per als hotelers els culpables sempre són uns altres. L’autocrítica sembla desterrada dels seus procediments d’anàlisi de la situació.
- Com a conseqüència d’aquesta manca de reconeixement d’errades en la gestió, el principal sector econòmic de les nostres Illes accepta de mala gana que algú discrepi dels seus punts de vista. En el cas concret del nostre poble, els que plategen dubtes sobre l’oportunitat de la manifestació és perquè no estimen l’Agulla, ni Cala Rajada, o, el que és pitjor, perquè no els importa el futur dels seus fills. Bons contra dolents, el maniqueisme en estat pur, molt productiu en aquest tipus de situacions.
Vivim en temps d’incertesa, però volem ser optimistes. Creim que ens trobam en un moment en què es fa imprescindible repensar el turisme i quin paper hi podem jugar. I fóra bo que aquest exercici el féssim tots plegats, “bons” i “dolents”. I una darrera reflexió respecte de la crisi econòmica: els darrers trenta anys hem viscut un creixement econòmic quasi constant, basat en el consum dels recursos naturals; sabíem i sabem que aquets recursos naturals eren i són limitats i que no podem continuar sempre pel mateix camí. La qüestió és: quan començarem a canviar de model?