Els discursos i arguments dels nostres polítics expressen un pensament pobre amb missatges que, sovint, són buits de contingut; allò que treballen i repeteixen  obstinadament són idees destinades a desacreditar l'adversari. Durant mesos ens han repetit que els independentistes catalans han atacat la unitat de la nació i l'ordre constitucional.

Els governs de totes les nacions es preocupen i treballen per mantenir la unitat política i territorial; les divisions afebleixen el poder de l'Estat i per això unitat i poder són gairebé el mateix, són consubstancials. Mantenir una nació unida té el seu mèrit. Allò important per al ciutadà és saber com s'interpreta el concepte d'unitat i com es treballa.

Durant el franquisme, la unitat política era imposada pel poder de l'Estat; per aconseguir-ho il·legalitzaren els partits i crearen policies i tribunals per a perseguir la dissidència i condemnar-la. En una dictadura la unitat s'imposa, és uniforme i no admet més que una única interpretació, la que interessa al Poder.

Avui en dia, els autoanomenats constitucionalistes apliquen, si fa no fa, la mateixa interpretació de la unitat que feia el franquisme, un valor gairebé sagrat que no admet cap tipus de qüestionament. Un concepte tan estrictament interpretat necessita de la repressió per a mantenir-se.

El nacionalisme espanyol va viure el seu moment de glòria amb el franquisme. Un tret fonamental del règim era la unitat política i religiosa, coneguda com a nacional-catolicisme. Les ideologies i les creences persisteixen en el temps; ara, amb la crisi catalana, el nacionalisme espanyol ha rebrotat i reivindica unes polítiques que ens allunyen d'Europa i sacsegen la convivència. 

Des del segle XVI, amb l'inici de la Reforma protestant, els habitants de molts països europeus aprengueren a conviure amb una gran diversitat religiosa; el protestantisme, per allò de la lliure interpretació de la Bíblia, es va dividir en nombroses esglésies: evangèlics, anglicans, calvinistes, presbiterians, metodistes, etc. En un mateix territori, el fet religiós es vivia de diferents maneres sense que cap creença prevalgués damunt les altres; de la uniformitat religiosa es va passar al respecte a la diversitat.

En el camp de la política, la modernització del concepte d'unitat apareix per primera vegada en el moment fundacional dels EEUU. Aleshores, any 1787, el país estava format per nombrosos estats: Nova York, Carolina del Nord i del Sud, Virgínia i Minnessota, entre d'altres. Els constituents per a unificar aquella diversitat s'inventaren el concepte de Poble, cosa que va donar al país un sentit federal: molts estats però un únic poble, una única nació: "Nosaltres, el Poble dels Estats Units ...".

La Constitució Espanyola de 1978 va permetre tancar una etapa i obrir vies cap a la modernització política del país. L'article 1.2 declara que "la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual "emanan" els poders de l'Estat". L'article 1.3 manifesta que "la forma política de l'Estat espanyol és la Monarquia parlamentària". En una Constitució, els articles estan ordenats per ordre d'importància. Així, el principi de legitimitat democràtica és prioritari respecte al principi monàrquic; a la pràctica és ben el contrari: el poder de l'Estat, mitjançant la Llei interessadament interpretada, sempre preval per sobre de la voluntat ciutadana.

Tots els conceptes tenen diverses interpretacions; a Espanya la unitat nacional té una única lectura: la que fa el Poder, sense qüestionament possible ni diàleg. En els països moderns, amb llarga tradició democràtica i que legislen pensant en la convivència, la unitat té uns altres fonaments: oberta a tota la ciutadania, feta a mida de les necessitats, garant de convivència i acollidora de la diversitat nacional. La unitat és un acord entre la ciutadania que es renova constantment i es treballa dia a dia.