Capdepera: De l’incivisme a la teoria de les finestres trencades
A partir de la teoria de psicologia social de les finestres trencades (Broken windows theory), voldriem introduir una reflexió que des de cada acte d’incivisme vagi més enllà de l’estricta comdemna i servesqui per adonar-nos que l’esment del patrimoni col·lectiu al nostre municipi deixa molt que desitjar i tal volta sia l’origen del tots aquests mals.
Quants d’actes vandàlics sofreix el municipi de Capdepera? Què es fa, al respecte? I sobretot, per què hi ha tans casos d’incivisme al nostre municipi? És suficient una nota de premsa de condemna? Es fa qualque feina preventiva? A quins nivells?
En una setmana hem publicat diversos articles d’actes vandàlics. També d’una tercera edició d’una campanya en pro del civisme: Algú recorda les dues primeres? Serveixen d’alguna cosa les campanyes aïllades?
A partir de la teoria de psicologia social de les finestres trencades (Broken windows theory), voldriem introduir una reflexió que des de cada acte d’incivisme vagi més enllà de l’estricta comdemna i servesqui per adonar-nos que l’esment del patrimoni col·lectiu al nostre municipi deixa molt que desitjar i tal volta sia l’origen del tots aquests mals.
La situació ens fa pensar en la coneguda teoria de els les finestres trencades dels científics socials James Q. Wilson i George L. Kelling. Aquesta teoria postula que des del moment que un edifici té una finestra trencada, augmenta la probabilitat que es produeixen més actes vandàlics a la zona. Per què? Doncs perquè una finestra trencada que no s’ha arreglat és símbol d’indiferència, de deixadesa i de descontrol. El missatge que transmet un vidre romput durant temps, sense cap mena de resposta exterior, és que es poden causar d’anys sense que te’n facin assumir la responsabilitat, i que tal situació no importa a ningú. A
Capdepera, d’exemples n’hi ha molts: podríem parlar del tema de Cala Agulla, dels clots dels carrers, del mal estat de les aceres, de les tapes de les clavegueres en mal estat o rompudes que hem denunciat en tantes ocasions. De contenidors. De pluvials. De cantonades d'aceres. De clots. De faroles... La barrera rompuda del poliesportiu ni tan sols estava pintada, a més, no hi ha personal de vigilància-manteniment, els horabaixes. Tot això i moltes més denúncies que feim adesiara no són el millor exemple de manteniment. I aquesta és la qüestió. Quin programa de manteniment té qualsevol espai públic?
Cara vegada que publicam una denúncia al facebook ens arriben tres o quatre més del mateix estil.
Aquesta desídia de les autoritats, i incloem també la policia local en aquest cistell, és un factor determinant per al contagi de les conductes immorals o incíviques. Ja es poden fer campanyes, reflexions o jornades. Allò que no es cuida es deteriora ràpidament.
Quan torni a passar un altre cas, ens hauríem de demanar, alhora que ho condemnam: com estan els voltants?, quin personal de manteniment hi ha?, quina vigilància hi ha?
Aquesta teoria és dels anys 60 del segle passat, fa més de 50 anys, i als llocs que l’han posada en marxa ha millorat qualitativament la consciència ciutadana. Així que, a partir d’ara, quan es doni un cas d’incivisme, sapiguem que, a més del culpable material dels fets, hi ha uns responsables per omissió, per deixadesa.
Tal volta no es tracta de fer tantes coses sino de conservar el que tenim. O ens hi posam de debò o així no anam!
A continuació hi ha una explicació més detallada de la teoria dels vidres romputs o finestres trencades:
Al 1969, a la Universitat de Stanford (EUA), el Prof Phillip Zimbardo va realitzar un experiment de Psicologia social. Va deixar dos cotxes abandonats al carrer, dos cotxes idèntics, la mateixa marca, model i fins i tot color. Un el va deixar en el Bronx, llavors una zona pobra i conflictiva de Nova York i l’altre a Palo Alto, una zona rica i tranquil·la de Califòrnia. Dos cotxes idèntics abandonats, dos barris amb poblacions molt diferents i un equip d’especialistes en psicologia social estudiant les conductes de la gent a cada lloc.
Va resultar que el cotxe abandonat al Bronx va començar a ser destrossat en poques hores. Va perdre les llantes, el motor, els miralls, la ràdio, etc. Tot el que es podia aprofitar s’ho van emportar, i el que no ho destruir. En canvi l’altre abandonat a Palo Alto es va mantenir intacte.
És comú atribuir a la pobresa les causes del delicte. Atribució en què coincideixen les posicions ideològiques més conservadores, (de dreta i d’esquerra). No obstant això, l’experiment en qüestió no va finalitzar aquí: quan el cotxe abandonat al Bronx ja estava desfet i el de Palo Alto feia una setmana que estava impecable, els investigadors van trencar un vidre de l’ automòbil de Palo Alto. El resultat va ser que es va desencadenar el mateix procés que en el Bronx, i el robatori, la violència i el vandalisme van reduir el vehicle al mateix estat que el del barri pobre.
Per què el vidre trencat al cotxe abandonat en un barri suposadament segur és capaç de disparar tot un procés delictiu?No es tracta de pobresa. Evidentment és una cosa que té a veure amb la psicologia humana i amb les relacions socials. Un vidre trencat en un auto abandonat transmet una idea de deteriorament, de desinterès, de despreocupació que va trencant codis de convivència, com d’absència de llei, de normes, de regles, com que "tot val". Cada nou atac que pateix el cotxe reafirma i multiplica aquesta idea, fins que l’escalada d’actes cada vegada pitjors es torna incontenible, desembocant en una violència irracional.
En experiments posteriors (James Q. Wilson i George Kelling) van desenvolupar la ‘Teoria de les finestres trencades ‘, la mateixa que des d’un punt de vista criminològic conclou que el delicte és més gran en les zones on el descuit, la brutícia, el desordre i el maltractament són més grans.
Si es trenca un vidre d’una finestra d’un edifici i ningú ho repara, aviat estaran trencats tots els altres. Si una comunitat exhibeix signes de deteriorament i això sembla no importar-li a ningú, llavors allà es generarà el delicte. Si es cometen ‘petites faltes ‘(estacionar en lloc prohibit, excedir el límit de velocitat o passar-se un semàfor en vermell) i aquestes no són sancionades, llavors començaran faltes majors i després delictes cada vegada més greus.
Si els parcs i altres espais públics deteriorats són progressivament abandonats per la majoria de la gent (que deixa de sortir de casa per temor a les bandes), aquests mateixos espais abandonats per la gent són progressivament ocupats pels delinqüents.
La teoria de les finestres trencades va ser aplicada per primera vegada a mitjans de la dècada dels 80 al metro de Nova York, el qual s’havia convertit en el punt més perillós de la ciutat. Es va començar per combatre les petites transgressions: graffitis deteriorant el lloc, brutícia de les estacions, ebrietat entre el públic, evasions del pagament del bitllet, petits robatoris i desordres. Els resultats van ser evidents … Començant pel petit es va aconseguir fer del metro un lloc segur. Posteriorment, el 1994, Rudolph Giuliani, alcalde de Nova York, basat en la teoria de les finestres trencades i en l’experiència del metro, va impulsar una política de ‘tolerància zero’.
L’estratègia consistia en crear comunitats netes i ordenades, no permetent transgressions a la llei i les normes de convivència urbana. El resultat pràctic va ser un enorme descens de tots els índexs criminals de la Ciutat de Nova York. L’expressió ‘tolerància zero ‘sona a una mena de solució autoritària i repressiva, però el seu concepte principal és més aviat la prevenció i promoció de condicions socials de seguretat. No es tracta de linxar el delinqüent, ni augmentar la prepotència de la policia; de fet, respecte dels abusos d’autoritat també ha d’aplicar la tolerància zero. No és tolerància zero davant de la persona que comet el delicte, sinó tolerància zero davant del delicte mateix. Es tracta de crear comunitats netes, ordenades, respectuosos de la llei i dels codis bàsics de la convivència social humana.